XL
Just en passar el
pont sento una mudança...,
quasi una
transformació divina...
una amable i
dolcíssima bonança...
la llum que hi ha
més viva m’il·lumina...
un cor ardent...
intrèpida esperança...:
“Oh de l’Excels,
mudança sibil·lina!”,
atònits els meus
llavis prorrompien
i de l’Excels les
penyes responien.
XLI
Com a un trist moribund
que a prop li plana
amatent una dalla
formidable,
si contra el curs
de l’esperança humana
recobra
d’imprevist la vida amable
i adreça a la
pàtria sobirana
els clamors d’un gran
goig inexplicable ,
submergit en
abismes d’alegria:
de tal forma jo
em trobava aquell dia.
XLII
Un camí fet balç
la muntanya llepa,
entre espines i
rígida malesa;
amb tanta
rectitud que no discrepa
ni de la severa i
hòrrida aspresa
del rigor
fulminant que tot ho increpa,
ni de la dòcil i
fatal blanesa
que aplaca
aquelles roques escabroses,
i les sembra de
lliris i de roses.
XLIII
La senda, de
primer, es fa ben pesada:
les plantes
delicades s’ensangonen
a les penyes i
horrors de la pujada
els pits més
ferms flaquegen i abandonen;
a la ment
oprimida i fatigada
uns fantasmes horribles
turment donen,
emperò el
caminant tot ho suporta
amb el braç
invencible que el conforta.
XLIV
Ran del llindar
de la muntanya santa
tocava amb
piadosa timidesa,
pensant que el
cel la meva dèbil planta
pujaria a més
alta fortalesa
i per no sucumbir
a empresa tanta
superar amb gest
de glòria l’aspresa...,
quan em sorprèn
del somni i el desvari
l’entrada imprevista
d’un solitari.
XLV
Era un jove
africà, d’una estatura
majestuosa,
amable i ben plantada
però inquieta
angoixa i amargura
al seu rostre hi
venia retratada,
de pàl·lida i
macilenta figura,
lànguida i
abatuda la mirada,
muda la llengua,
desmallats els braços,
de profunds
sospirs, trigosos els passos.
XLVI
Estroncada la
font de l’eloqüència
profana, que els
seus llavis no vessaven,
rompudes les fletxes
de la ciència
que el sagrat
capitoli trastornaven,
balbucejant la
seva intel·ligència
que turbulentes
ones agitaven,
buscant amb ulls
errants la senda pura
toca per igual la mort que ombra obscura.
XLVII
Captivat per
l’encant de les sirenes,
a l’erm
desert amargament gemia,
i al so fatal de
les seves cadenes
inconsolables
llàgrimes retia;
insofriblement
carregat de penes,
sens descans un
desfici l’oprimia,
per la sòlida
joia sospirada,
però un iris
fantàstic l’abraçava.
XLVIII
Envejava aquells
homes memorables
que d’un món tan
enganyós s’amararen
i amb menyspreu
de glòries miserables,
en llòbregues
cavernes es tancaren;
recordava les
verges admirables
que la puresa a
l’Etern consagraren;
i amb tan vives
imatges s’enardia
i endut d’aquests
afectes prorrompia:
XLIX
“Els homes
abatuts en la ignorància
sostreuen la vera
joia que espera,
¿i així doncs,
seguirem eixa arrogància
d’una orgullosa i
frívola quimera?
Inflats d’una
doctrina sens substància,
perseguirem
delits a la carrera?
Ans rebolcats en
nostres immundícies,
no buscarem les
sòlides delícies?”
L
Així l’afligit
Jove s’exclamava
en una salutífera
agonia:
ara amb els seus ferms grillons forcejava
adés el seu coratge s’esmunyia;
ara els seus ulls llassats a déu alça
adés amargues queixes repetia.
Plora...gemega...constantment
delira:
calla...
s’irrita...vitalment expira.
LI
Enmig d’aquesta
escena lamentable
el meu cor
inundava l’amargura,
i em posava al
lloc d’aquell miserable,
sospirant i
gemint en la tortura:
“Oh, déu de la
bondat! Oh, déu amable!”
-per l’estretall
del somni invoco cura-
“fins quan la
vostra mà consoladora
deixarà d’emparar
aquell que us implora?”
LII
Ai, el moment
s’apropa... la quimera
tot ho torba...
la lluna en sang es banya...,
les estrelles de
dol... tota l’esfera
arrabassa
planys tristos..., la muntanya
sembla commoure’s
d’estranya manera,
un llòbrec bram...ressona
en la campanya,
el lament
maternal... del Cel les portes
obrint-se amb
estridor, queden absortes!
LIII
Al Pare celest se’l representa
en resplendors
immenses de llum viva
i la seva ferma
grandesa ostenta,
circumdat d’una
insigne comitiva,
que és la cort eternal que observa atenta,
de l’Atleta la
trista alternativa,
i amb brogit del
tropell de les onades,
fins
s’estremeixen les voltes sagrades.
 | |
| Interior Biblioteca Josep Massot |
LIV
Les fal·leres,
les copes enganyoses,
amb queixes li
recorden com ensenyes,
exclamant des de
coves tenebroses:
“Enterraràs, tal
vegada, entre penyes,
les deixes
amables i precioses
les esperances
que et volen atènyer?
Tan boig arribes
a ser, criatura,
que anteposes al
Sol la sepultura?”
LV
“Als moments més
brillants ens desempares?
Al moment més
dolç de la teva vida,
de la nostra
companyia et separes
i et colgaràs al
pic d’edat florida?
¿Que els teus
anys preciosos, primes rares,
t’han adormit amb
l’eterna partida?
I trenques per a
sempre els nostres llassos
i el cor romput
no el refaran pedaços.
LVI
Com un trist
mercader que no reposa
per la indigna
riquesa sospirada,
ni sentint
ressonar el plany d’una esposa,
ni ais d’una
família angoixada;
més que del mar
fúria borrascosa
tem els efectes
de tempesta airada,
tot desmallant en
l’amargant eixida:
tal era aquella
víctima afligida.
LVII
D’una elevada
roca en l’eminència,
tot modestament
vestida, es presenta
l’heroica i
divina continència,
que d’aquell
Atleta els desmais fomenta:
li clava
llambregades de clemència,
i els més
formosos cors li representa
de tota edat i
sexe que edifiquen
i a l’Etern la
puresa sacrifiquen.
Eps.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada