PRIMER LLIURAMENT
Aquest
és el primer lliurament de l’adaptació al català
normatiu actual del poema El Temple de
la Glòria. Un llarg poema
inacabat d’autor desconegut de final del segle XVIII o, ja de
principis del XIX, per la qual cosa se’l considera un del
precursors de La Renaixença. Tot i que alguns estudiosos l’han
atribuït a Antoni Puig Blanch, aquesta tesi no resulta
determinant segons molts d’altres. El primer cop que es va publicar
fou el 1847 a Barcelona, per Magí Pers i Ramona i va aparèixer
amb la seva traducció castellana basant-se en un manuscrit de
Vic recollit pel canonge Jaume Ripoll i Vilamajor (segons Manuel de
Montoliu en el seu Aribau i el seu
temps).
És incomplet. Consta de 57 octaves reials de rima consonant i
només amb paraules planes.
Ara i aquí faig el lliurament previ final que és el més
proper al català actual.
LA VERSIÓ FILOLÒGICA
La resta, el treball per arribar-hi, no veig que aquí sigui
lloc per a publicar-ho, perquè n'he fet un llarg procés
filològic. Primer respectant l'estructura, tant com ha estat
possible, adaptant les construccions sintàctiques al català
actual. En molts casos he hagut de substituir els mots rima per ser
incorrectes o forans. També he substituït els mots
actualment no normatius, marcant en negreta les noves incorporacions.
A peu de cada pàgina corresponent he escrit el mot original
amb el número de vers on era.
Hi ha versos realment atomitzats que espero, amb aquest procediment,
el procés hagi quedat entenedor.
També
he adaptat al sistema actual mots com:
ab per amb; los per els, quan és article plural; he optat per
apostrofar la, seguint la normativa moderna i, per contra he corregit
l’apostrofació en casos com: I’ls, “i s' desentranya”,
“contra l' negre “,“contra l' crimen”. També he
actualitzat la utilització indiscriminada de la “y” o l'ús
de la “h” intervocàlica: vehuen, conduheix. He posat al
dia l'ús de la ela geminada. La pronominalització en
temps verbals. I l'accentuació també ha estat
actualitzada.
Com sempre no he tingut por ni mandra d'adaptar un gran nombre de
mots considerats barbarismes, ni que en fer-ho, calgués
reconstruir el recompte mètric amb mots nous.
No he respectat la característica gràfica de posar la
primera lletra de cada vers en majúscula, a la moda anglesa
però sí he respectat les majúscules en els mots
astrològics, com una peculiaritat pròpia de l'època
literària.
La versió aquí inclosa té l'estructura mètrica,
morfològica i sintàctica adaptada al català
normatiu actual. Principalment amb la intenció de fer la seva
lectura entenedora i atractiva, esporgant-la de mots erronis o en
desús que sempre frenen i dificulten una lectura de la
cadència del text més plaent i agradosa.
Espero haver-ho aconseguit.
VERSIÓ FINAL
Així que miraré de fer un total de tres lliuraments de
la totalitat d'aquesta versió final, si tot es confabula a
favor.
 |
| Camille Flammarion |
EL
TEMPLE DE LA GLÒRIA
I
Tot rodejat de l’ombra
formidable
que dispensa la mort
assoladora,
desterrat a una terra
inhabitable
que als tristos residents
cruel devora;
¿com cantaré
la llum inesgotable
del Sol etern que brilla
sens Aurora?
Què no ha vist de
l’ocàs, la tomba obscura,
i derrama a torrents la
joia pura?
II
Segut amb els germans de captiveri
en l’endolada i fúnebre
ribera
dels negres rius del
babiloni imperi,
sofrint dels enemics
maldat de fera,
i els dards de la burla i
vituperi
en una terra estranya i
forastera;
com cantaré tan
tràgiques escenes
entre grillons, manilles i
cadenes?
III
Oh, vós que
resplendiu en les altures
de la santa Sió,
déu de grandesa,
doll inesgotable de dolces
cures
doneu-me vigor i alè
a la flaquesa:
submergit com sóc
en mar d'amargueses
parlar de vostra
glòria és dura empresa;
mes jo entraré en
la senda pelegrina
si vostra llum formosa
m'encamina.
IV
Renovava una tarda la
memòria
dels herois esforçats
que reportaren
de si mateixos la immortal
victòria
i amb tot d'il·lustres
gestes decoraren
els fastos indelebles de
la història,
i de llorers eterns es
coronaren;
quan em rendeix un son inprevisible,
i pujo a la morada
inaccessible.
V
Per regions etèries
vagava
sense rumb, sense carta i
sense guia:
un aura dolça i
fresca respirava
i el meu cor dilatava
d'alegria:
una calma benèfica
hi regnava,
i la pàl·lida
Lluna resplendia;
i centellejant vívides
estrelles
mars immensos formaven de
llums belles.
VI
Superava les ones
lluminoses
sens fatiga en la ràpida
carrera,
i amb forces irares i misterioses
corria pels espais de
l'alta esfera;
vencent les regions
esplendoroses
el curs veloç de
l'àliga lleugera,
la nau que solca el mar
arravatada
i en l'aire a la sageta
disparada.
VII
Des d'aquelles diàfanes
altures
com un àtom la
terra apareixia;
buscava les muntanyes i
planures,
les valls, el mar immens,
la selva ombria,
tantes i tan magnífiques
tessitures
i res la vista atenta
descobria;
mes ficant-la dels cels en
la bellesa
de l'etern m'anunciaven la
grandesa.
VIII
Absort en delícies
inefables
de tan bella i esplèndida
morada,
tenia planyiment dels
miserables
habitants d'aital terra
desastrada;
recordant tabernacles més
amables.
Pàtria de la joia
consumada,
quan el secret impuls de
força estranya
em condueix al peu d'una
muntanya.
IX
Prop d'aquesta mola es
puntualitza
una horta fèrtil
que es desassedega
i amb font cabalosa es
fertilitza;
aquí la naturalesa
es desplega,
i un munt de vastes terres
amenitza;
aquí com en un vast
centre es replega
varietat formosa de
matisos,
i arravata amb la vista
nous encisos.
X
En iterats convits
esplendorosos,
profusament s'ostenta
l'arrogància:
en guarniments i mobles
agradosos
esplendeix la finesa i
elegància:
en menjars exquisits i
apetitosos
sobreïx i prodiga
l'abundància:
els vins més
generosos centellegen
i els convidats amb
brindis ho festegen.
XI
Els insensats a beure es
provoquen
escurant a fons gots amb
freqüència:
enfurides les llengües
es desboquen,
regnant desvergonyiment i
impudència:
sols en llur ventre com a
déu invoquen,
i enmig del seu furor i la
demència:
“mengem i beguem”,
diuen, amb prestesa,
que demà de la mort
hem de ser presa.
XII
En munts d'arbredes
llargues i frondoses
es veuen fermentar danses
nocives;
coronades de lliris i de
roses
estan en moviment nimfes
lascives;
simfonies fatals i
verinoses
irriten als joves ànsies
vives,
expirant el pudor a
punyalades,
en paraules, en gestos i
mirades,
XIII
Caminant per llocs plaents
jo pensava
que la meva confosa
fantasia,
amb vanes il·lusions
m’encegava
i enganyat d'un somni
m’entretenia;
però mentre que amb
dubtes m’agitava
i el meu ascens atònit
suspenia,
d'altra visió els
meus anhels creixien
i els dubtes més
vacil·lants s’esvanien.
XIV
De l’escabrosa i rígida
muntanya
descendeix un baró
d’il·lustre fama,
mitigant els passos a la
campanya,
damunt la verda i pol·lida amalgama.
La turba el va seguint i
es desentranya
per oir la paraula que la
inflama:
Tiro, Sió,
Jerusalem, Judea
venen amb gran fervor a
l’assemblea.
XV
Dreta, molt ben conformada
estatura,
gallarda, digna i noble la
presència,
més que els fills
dels homes forma i figura
i totalment divina la
eloqüència:
manava dels seus llavis la
dolça cura
i al seu cor habitava la
clemència;
com tanta força
pura derramava.
XVI
Tota mirada en el Profeta
abstreta:
tots els cors amarant-se'n
de grandesa
des d’aparença
rústega i secreta:
fent-lo recolzament de la
flaquesa:
deleguen aquest tresor que
inquieta
amb desig d'enardir la
tebiesa
aquella veu que els cedres
abatia
i donava als Profetes
energia.
XVII
En parlar el Verb Etern...
tota l‘esfera
pel poderós accent
està agitada:
ressonen els seus mots en
la ribera
i travessen la volta més
sagrada:
el Jordà reflueix
en la carrera
i està la multitud
ben trastornada
combat l'error i les seves
doctrines
escoltant eixes màximes
divines.
XVIII
“Sortosos aquells que
amen la pobresa
com una penyora certa de
glòria:
aquells que
deprecien la riquesa
com ombra fatal, vana i
transitòria:
que en veure la seva
pompa i grandesa
la tenen per caduca i vil
escòria;
és quan garlandes
fràgils abandonen
que en glòria
inaccessible es coronen.
XIX
“Sortosos aquells cors
on sí habita
la calma inalterable i la
blanesa:
aquells que la venjança
no els irrita
davant del crim atroç
i la bravesa;
pels qui la clemència
facilita
l’etern oblit d'una
calumnia impresa,
ja tenen assignada en
clemència
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada