INVOCACIÓ
Alt rei En Jaume
que amb el braç fitaves
d’Aragó la més
justa monarquia;
tu, que la Creu,
soldat de Crist, plantaves
en tres reialmes
d’on l’Islam floria;
que en català tan
gentilment parlaves
la teva Crònica
obrí reial via,
i que amb nostres
vaixells fendies l’ona
per guanyar, mar
enfora, una corona;
Davalla en
esperit i en la figura
deixa’m llegir al
teu rastre més noble;
perquè aviares al
mar, a la insegura,
la sobrera
energia del teu poble;
n’ets el seu
ideal, perquè murmura
sempre a cada cop,
a cada recoble,
el teu nom,
d’altres temps en recordança,
tot cercant tal
com fou en l’esperança!
I tu, il·luminat
Llull que el conegueres,
mentre Mallorca
era mig sarraïna,
feta un jardí i
als seus rafals veieres
gronxant-s’hi la
gran palma llevantina;
tu, qui primer de
nostra parla en feres
adjutori pels
bancs de la llatina,
la Presa de la
teva illa cantant-hi,
com de ‘Alcorà
cristianitzant-hi;
Guia’m del tretzè
segle entre les bromes
prop les ruïnes
de feudals morades,
dintre dels
temples d’esfondrades domes
triant pedres que
el temps ens ha salvades;
i a visitar les
africanes comes,
i a Síria les
valls més encantades
porta-m’hi en
somnis; brillant miratge
dels desert farà
més grat el viatge.
Miratge en el
desert de nostra vida
alta inspiració,
que saps enlaire
l’oasi fer, que a
reposar convida,
el mar que
tempta, i el revifant aire[1].
Miratge real, qui
la volta ardida
t’esquinçarà el
vel? Qui et farà un caire,
oh astre, llum
del que en tenebres s’acora,
el dia encara és
lluny, ha arribat l’hora?
Si se’m donés,
amb nostra vigorosa
greu llengua
l’oriental poesia,
ben maridar com
dels metalls la fosa
la crema de
Corint! Si pusquia[2]
abocar a la
corrent majestuosa
del poema noves
deus, revindria
com tall de Nil,
el riu que a omplir davalla
la llegenda i la
història i rondalla!
Fons de tradició,
que en destriada
cabellera rageu
per les planúries,
degotalls de la
tosca margenada,
vesseu-m’hi la
saó de les boscúries:
plata en croats
dintre el gresol tirada
al fondre una
campana en tals centúries,
per a dar-li una
veu més argentina,
feu-me dolça la
frase i més llatina.
Perquè, ai, dels
ronyons d’or n’és la troballa
incerta: ja no es
cull en la ribera
del mar l’hòstia
de nacre, no es salla
a flor d’aigua el
corall, ni en la quera
s’hi veuen gemmes
brillar! Si sens falla
l’estàtua del
gran Rei, dreta i vera
sabés calcar! I
en fos la vestidura
com la roba del
Crist, sense costura...
Amb quina mà
ferma i respectuosa,
oh, pàtria, el
teu vel aixecaria,
i entre el brogit
del món la veu queixosa
de tan mal just
de tots sentir faria!
Druida d’aulets[3],
la teva host gloriosa,
d’aquell nostre
passat evocaria
per tal com lluïa
eixamplant la terra
i amb furs i
llibertats feia la guerra.
Puig amb sang es
guanyaren, ben vessada
doncs, sia!
Guerra fecunda per ella
donava un pas la
humanitat provada
i en el Cel
descobria nova estrella,
ídol d’artistes
eixa edat passada
serà tostemps per
fervorosa i bella,
i aspiració
d’alta poesia,
en una era d’amor, i d’harmonia.Eps.-
[1] A l’original flumaire a l’edició de Les Regles d’Esquivar
Vocables feta el 2011 per Germà Colón ens diu que és un mot italianitzant.
Amb tot figura al Cap. CXXXI del Tirant i al 203 de la Crònica de
Muntaner.
que no hem trobat enlloc.
[2] En el sentit de: poder, a l’Empordà, de les formes de subjuntiu arcaic pusca,
pusques, etc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada