dimecres, 12 de juny del 2013

MALLORCA CRISTIANA

Primer Lliurament de l'adaptació al català actual.





INVOCACIÓ

Alt rei En Jaume que amb el braç fitaves
d’Aragó la més justa monarquia;
tu, que la Creu, soldat de Crist, plantaves
en tres reialmes d’on l’Islam floria;
que en català tan gentilment parlaves
la teva Crònica obrí reial via,
i que amb nostres vaixells fendies l’ona
per guanyar, mar enfora, una corona;

Davalla en esperit i en la figura
deixa’m llegir al teu rastre més noble;
perquè aviares al mar, a la insegura,
la sobrera energia del teu poble;
n’ets el seu ideal, perquè murmura
sempre a cada cop, a cada recoble,
el teu nom, d’altres temps en recordança,
tot cercant tal com fou en l’esperança!

I tu, il·luminat Llull que el conegueres,
mentre Mallorca era mig sarraïna,
feta un jardí i als seus rafals veieres
gronxant-s’hi la gran palma llevantina;
tu, qui primer de nostra parla en feres
adjutori pels bancs de la llatina,
la Presa de la teva illa cantant-hi,
com de ‘Alcorà cristianitzant-hi;

Guia’m del tretzè segle entre les bromes
prop les ruïnes de feudals morades,
dintre dels temples d’esfondrades domes
triant pedres que el temps ens ha salvades;
i a visitar les africanes comes,
i a Síria les valls més encantades
porta-m’hi en somnis; brillant miratge
dels desert farà més grat el viatge.

Miratge en el desert de nostra vida
alta inspiració, que saps enlaire
l’oasi fer, que a reposar convida,
el mar que tempta, i el revifant aire[1].
Miratge real, qui la volta ardida
t’esquinçarà el vel? Qui et farà un caire,
oh astre, llum del que en tenebres s’acora,
el dia encara és lluny, ha arribat l’hora?

Si se’m donés, amb nostra vigorosa
greu llengua l’oriental poesia,
ben maridar com dels metalls la fosa
la crema de Corint! Si pusquia[2]
abocar a la corrent majestuosa
del poema noves deus, revindria
com tall de Nil, el riu que a omplir davalla
la llegenda i la història i rondalla!

Fons de tradició, que en destriada
cabellera rageu per les planúries,
degotalls de la tosca margenada,
vesseu-m’hi la saó de les boscúries:
plata en croats dintre el gresol tirada
al fondre una campana en tals centúries,
per a dar-li una veu més argentina,
feu-me dolça la frase i més llatina.

Perquè, ai, dels ronyons d’or n’és la troballa
incerta: ja no es cull en la ribera
del mar l’hòstia de nacre, no es salla
a flor d’aigua el corall, ni en la quera
s’hi veuen gemmes brillar! Si sens falla
l’estàtua del gran Rei, dreta i vera
sabés calcar! I en fos la vestidura
com la roba del Crist, sense costura...

Amb quina mà ferma i respectuosa,
oh, pàtria, el teu vel aixecaria,
i entre el brogit del món la veu queixosa
de tan mal just de tots sentir faria!
Druida d’aulets[3], la teva host gloriosa,
d’aquell nostre passat evocaria
per tal com lluïa eixamplant la terra
i amb furs i llibertats feia la guerra.

Puig amb sang es guanyaren, ben vessada
doncs, sia! Guerra fecunda per ella
donava un pas la humanitat provada
i en el Cel descobria nova estrella,
ídol d’artistes eixa edat passada
serà tostemps per fervorosa i bella,
i aspiració d’alta poesia,
en una era d’amor, i d’harmonia.

Eps.- 


[1] A l’original flumaire a l’edició de Les Regles d’Esquivar Vocables feta el 2011 per Germà Colón ens diu que és un mot italianitzant. Amb tot figura al Cap. CXXXI del Tirant i al 203 de la Crònica de Muntaner.
que no hem trobat enlloc.
[2] En el sentit de: poder, a l’Empordà, de les formes de subjuntiu arcaic pusca, pusques, etc.
[3] Alzinar tendre.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada