PNEC: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana 2

TEMPTADORA

A Roma ciutat hi vivia

burgès i dona en companyia

de la mare d’ella que, ver

és dir, dona de gran afer,

tostemps bona havia estat

tot mantenint la castedat.

Vers l’església un bon matí

la mare s’expressava així:

“Què, filla meva, com estàs?”

“Madona, no en feu escarràs;

béns, sabeu, en tinc abastament

mes tot no és pas l’opolent;

bé, és cert que prou m’agradaria

amic que convenient sia

que a hores d’ara no me’n sé estar

i m’hi esmerço i no és en va.”

Ai, filla, no diguis això

que ja tens un marit i és bo!

Filla, escolta, en nostre llinatge

cap fembra als llurs no ha fet ultratge

i ara vols tu un amant? Un drut?

Tot l’enteniment t’has begut!

Doncs no se t’ocorreixi pas,

car malament acabaràs!”

“Madona, no me’n puc estar”

“Filla meva, a qui vols amar?”

“Mare, estimant cavaller

em saltaré el festeig ben bé;

i si un mercader m’estimava

no en tindria pas llarga taba;

si un home de vila estimés

tot jorn davant tindria accés;

qui sap si potser l’endemà

m’inclino per un capellà!”

“Filla, que t’has begut el seny?”

“Mare, és així que em duu l’empeny”

“Filla meva, et casl un ardit

per guardar-te del teu marit.”

“Sí, madona, i no cal espera

perquè ja he pensat la manera:

al jardí tenim un pomer

que ell s’estima i cuida molt bé;

doncs l’he de fer estellar pel foc

pel que he sofert, i no és pas poc.”

Un cop la missa ja cantada

i a casa elles passen l’entrada,

aquesta al jardí va de dret

i a l’hortolà amb veu d’espinguet

diu: “El senyor ha anat a caçar

i no havem llenya pel fogar;

talla aquell arbre menja lloc,

que quan vingui trobi un bon foc.”

“Ui, aquell pomer no puc pas

l’amo hi té amor gens escàs,

més que a qualsevol altre sia,

i ja amb mi es barallaria.”

“Digues que jo l’he fet tallar!”

“Això no el farà apaivagar”

“Doncs dóna’m a mi la destral

i ja em cavaré jo el final.”

“Us la daré, senyora, amb gust

sols per llevar-me aquest disgust”

La dona prem ferm la destral

i descarrega tot el mal,

i quan ja deu cops ha ventat

l’hortolà diu: “Ni l’heu tocat.

Deixeu que l’acabaré jo

i tindreu llenya de debò.”

En un no res l’hortolà el talla

i ella se’n porta la mortalla.

Quan el senyor ve de caçar

veu l’arbre al foc des del llindar

i exclama:”Aquest tronc, d’on l’heu tret?”

“L’he portat de l’hort fet i fet

car sabia que quan veniu

us agrada l’escalfor viu.”

“Dona, sé quin arbre heu tallat

i em dol perquè n’era vedat.”

“Senyor, no ho creia pas tan greu;

perdoneu-me amb amor de déu;

per haver vostre amor en mi

l’he tallat i dut fins aquí;

jo, per mercè de déu, senyor,

aguanto més bé la frescor,

guarnida, a mi la fred rai,

però a vós no us marxa pas mai;

per’xò ara veig que és balder

escarrassar-se en fer-vos bé,

perquè sempre serà endebades

que vós hi trobareu maldades;

només em voleu castigada

com tota m’haguéssiu tastada.”

“Dona, jo us perdono això

si us en guardeu de nou, però;

que vós teniu molta embranzida

i us cal sovint ser corregida.”

Així passà i ja a l’endemà,

tenint l’església a tocar

la dona s’hi troba la mare

que vol saber això que hem dit ara:

“Filla, és cert que l’arbre has tallat?”

“Madona sí, és veritat

i preguí que no es trasbalsés,

mes sols era part del procés

perquè sempre em perdona així;

ni tallant-li un arbre és nerví!”

“Filla, quina en portes de cap?”

“Madona és per fer amant i escap.”

“Ma filla, compte amb el marit

si hi tornes et serà fallit.”

“Doncs més a gust ho provaré

i ara us diré com ho faré:

ell sempre va amb una llebrera

que s’estima sobre manera,

tant que ningú gosa tocar-la,

ans busqui brega; com se’n parla,

la penso matar i, sinó espera;

res em farà, com la pomera,

sempre preval ma voluntat

car d’ell n’obtinc del tot pagat.”

 

Devers la casa ella se’n va

esperant l’home per dinar;

amb tòries encén un foc

i hi seu arran d’aire badoc;

duu pallissa amb tons rectilinis

de pells d’esquirols i d’erminis

i, al poc, de caçar entra el burgès;

la gosada va al foc encès,

i a ella la llebrera s’acosta,

seient entre pallissa i brolla

i com la llebrera era ben molla

deixa la pallissa ben solla;

quan la dona veié el tragí

tot el cor se li estremí,

i prengué un coltell d’un servent

i li va clavar al cor rabent

deixant la gossa ben morta a terra

que es tombà com una desferra.

Sols morir la gossa, el burgès

molt s’enfurisma i crida encès:

“M’heu fet molt mal, dona, matant

eixa llebrera al meu davant;

era una llebrera fidel

que m’estimava amb tot l’anhel;

em pesa molt i és un cop fort

més que haguéssiu el cavall mort,

perquè millor no en trobaré

i de cavalls n’hi ha un claper.”

“Però, senyor, com m’ha deixat?

Aquesta pallissa ha sollat

que té molt valor i riquesa

i bruta denota ximplesa,

bo m’és que em digueu veritats,

com és propi dels estimats

però no podria sofrir

anar galdosa en el vestir;

puix vós em teniu per honrada

no puc pas anar mal girbada

i no hauria mort la llebrera

si tan intens vostra amor era;

que al capdavall res no en sabia

puix no he anat a caçar cap dia.”

“Dona, em vas tallar la pomera

i avui em mates la llebrera;

molts desplaers m’haveu dat

no hi torneu pas, per caritat!”

“Us prego senyor que m’occiu

si en cap pesar us faig motiu;

si us plau, senyor, aquesta vegada

vulgueu perdonar-me l’errada.”

El burgès sentencia: “Em plau.

D’ara en davant freneu el grau.”

Al matí, clar el dia, ella frissa

corrent per anar a escoltar missa

i la seva mare allí troba

que li demana alguna nova:

“Filla meva, has mort la llebrera?”

“I tant, i de mala manera!”

“Filla, i l’home, muntà en furor?”

“Sí, però jo el tornà a l’amor

evidentment no cal dubtar

sé com dur-lo de nou a amar.”

“Filla, et prego massa no el tibis

de menys n’han vingut els declivis.”

“Mare, no cal perdre l’alè

que d’això no en romandrà re.”

“Ai, filla, no siguis tan folla

qui tapa el doll més fort li brolla.”

“Madona, em plau vostre consell,

obeiré no fent parell.

Demà és la festa de Nadal

ho provaré en el comunal.”

Com el burgès és respectat

molt ciutadans ha convidat

[sigui cavaller o home honrat]

un cop tots a taula asseguts

i servits de plats de grans virtuts

la dona, que al cap de taula era,

fa uns, tovalles i clauera,

i un cop lligades es va alçar

vessant a tothom el menjar.

Exclama el burgès: “Què heu fet, dona?”

“Senyor, em llevava de la trona

per dur-vos la serra taular

amb què sempre talleu el pa.”

“Dona, però el menjar heu vessat!”

“Mon senyor, tingueu caritat

s’han embolicat les tovalles

amb aquestes claus rovellades;

bé ho podeu veure vós mateix

i és ben evident i d’escreix!”

Dit això, veu com el seu home

atén els convidats fent broma

[i ho recondueix com abans]

portant més menjars casolans

i alegrant aquells ciutadans,

quedant-ne tots ben pagats

omplint el burgès de bondats,

al punt que no en queda privat

que el pugui tenir com irat.

Al vespre, quan tots han partit,

la dona es gita amb el marit

i el burgès no mostra el semblant

ni d’ofès ni gest irritant.

Al matí, que alçada la veu,

li demana: “Avui, què fareu?”

“Vaig a l’església amb la mare.”

“No que a sagnar-vos venen ara.

Que millor és d’hora una sagnia

per tal que de bon profit sia.

Estic convençut  que sagnar

podrà tot el mal alleujar.”

“Senyor –exclama ella- Sagnar? Mai

ni tampoc ara, això rai!”

“Dona, com no heu estat sagnada

teniu part de sang obturada

i per’xò si us podem sagnar

el profit serà a vostra mà;

puix quan ens és ofert consell

cal prendre’l jove pel cabell,

que si se’l deixés envellir

es podria del tot marcir.

L’arbre del jardí vau tallar,

la vostra sang s’hi barrejà

i com sé que us en penediu

hem d’expulsar tot el nociu,

igual, en matar la llebrera,

la vostra sang clara no era,

no la deixem espesseir;

no en vaig fer cabal, però ahir,

quan el menjar es va vessar,

vegí que us cal la sang purgar

cal actuar avui amb esguard

que sinó serà massa tard,

vostra sang quedarà talment

que consell no serà avinent;

per tant cal que sigueu sagnada

ans l’afront us hagi guanyada.”

La va fer seure prop del foc

i féu venir un barber a aquell lloc:

“Senyor, sagneu-me la muller.”

Ella exclamà: “Senyor, no ho sé;

sagnar-me no em ve pas de gust!”

Diu ell: “No és res. Un breu ajust.”

Dels dos braços la féu sagnar,

meravella va ser durar;

tanta sang li va fer sortir

que ella no piulà ni va dir,

fins que la deixà ben eixuta

perdent, desagnada, ser astuta.

“Dona, mala sang ja és eixida

jo crec que ara ja esteu guarida;

i si us torna la malaltia

ja he après a fer una sagnia,

car he vist on rau el raser

d’aquella sang que no us fa bé

i no la deixarem pujar,

jo mateix me’n podré cuidar.”

La dona fa cridar la mare

puix no sap si passarà d’ara.

La mare corre a anar-la a veure

i prou li’n costa dos mots treure.

“Filla, què? No li’n daràs peu?”

“Madona, no m’ho recordeu!”

“T’hi hauries pogut quedar!”

“Ai, mare, no hi cal pas tornar!

Me n’he adonat. No ho digueu més!

tindré cura i faré redreç.”

“Ai, filla. Déu sia agraït

o us sagnarà vostre marit!”

Però ho expliquen als amics

els quals pengen tot de fatics

a l’home amb un munt d’amenaces

per sagnar-la amb tant males traces.

Mes la mare aclareix: “No és tot,

per la certesa falta un mot,

això que ha fet el senyoret

cal concedir que ha estat de dret,

car si ell no l’hagués sagnat

ella me l’hauria enganyat,

que em va dir no se n’estaria

prenent amant amb arteria.”

I a l’una van dir tots: “Així

de sang no n’ha perdut ni un bri.”

Vegeu Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana 1. El Papagai. 
o com és el llibre PNEC

Hams: PNEC; Poesia Narrativa Catalana; Exemplaritzant; Els Set Savis de Roma; 

Els Set Visirs; Les Mil i Una Nits; 1001 Nits.