MARIA DE FRANÇA
Els Lais de Maria de França
Aquesta és la nova incorporació a la nostra col·lecció Tastets de Poesia Narrativa;
concretament el núm. 4.
Es diu Els Lais de Maria de França
Aquesta és la seva portada feta per Josep Pérez Campins.
De Maria de França se’n saben ben poques coses. Per a fer-ne una datació exacta moltes fonts i mitjans, que podrien ajudar a la seva identificació, s'han perdut. Sabem amb seguretat que va exercir la seva activitat literària entre 1160 i 1190, per tant va coincidir amb un altre important escriptor contemporani de la literatura francesa, Chretien de Troyes (1135-1190) que la va realitzar entre 1170 i 1190 i, del qual sí en tenim referències documentals.
Sentiu senyors què diu Maria,
quan no oblida cabal que tria:
(Guigemar vv. 3-4)
En acabar aquest breu llibret,
que en romanç us he escrit complet,
de mi us dic amb gran confiança
que em dic Maria i sóc de França.
(Faules, Epíleg vv. 1-4)
Jo, Maria, el recordatori
del Llibre de l’Expurgatori,
faig en romanç, per fer-lo clar
a aquells que el vulguin escrutar.
(Llibre de l’Expurgatori vv. 2297-2300)
(...) de tanta mercè és maleIda
i molt foll és qui se n’oblida;
jo així escric el meu nom: Maria,
per fer-vos en record un dia.
(Explícit Llibre de l’Expurgatori vv. 4617-4620)
I escric aquí mon nom Maria
per tal que se’l recordi un dia.
(Vida de santa Audree vv. 4624-4625))
Com hem pogut veure, dins de les seves composicions, també podem saber el topònim que ens diu d’on és la nostra escriptora (Faules, epíleg v. 4), però tot porta a pensar que va estar a la cort d’Enric II d’Anglaterra i que escrivia des d’allí, des de la cort insular. De fet els millors i, més gran quantitat de manuscrits de les seves obres, figuren en el cabal de la cort anglesa, així ho podem copsar al Prefaci dels Lais, que està dedicat a: “vós, noble rei” que tot fa pensar ser Enric II que regnà del 1154 al 1189, perquè la seva dona, Elionor d’Aquitània, de Gascunya i Poiteau, una reina molt amant de l’art i la literatura, i que havia reunit a la cort un important centre de cultura francesa, influïda pel seu pare Guillem Xè
Maria devia ser de noble llinatge, per tal com comptava amb el mecenatge sobirà i potser per aquesta condició veiem en un fragment d’un seu Lai un cert comentari despectiu envers els vilatans i els de condició social més baixa, pròpia dels poderosos i benaurats socialment (a G. v. 485-496)
Se n’han proposat fins a quatre personalitats històriques:
Marie de Meulan, filla d’un literat anglonormand, o bé Galceran IV de Meulan o bé de Valesant de Meulan i casada amb un Talbot, sense saber-ne més cosa precisa.
Mary, abadessa de Reading
Maria d’Outillé, abadessa de Shaftesbury.
Maria de Blois, princesa d’Anglaterra
També sabem d’ella allò que d’altres autors diuen, coetanis o immediatament posteriors.
Denis-Pyramus, poeta anglonormand de principis del segle XIII en diu:
(...) I a dama Maria establí
qui en rimes féu i bastí
acomodats versos dels Lais
que no són pas cert mai dels mais,
però en això fou molt lloada
i per rimar-los estimada
guanyant a molts amb grans plaers,
comtes, prohoms i cavallers;
complaent tants pels seus escrits
com escoltant-la embadalits;
i sobretot feia distreure
sovint les dames com un deure
que en goig, havent-les aplegat,
hi plasmava llur voluntat.
(La vida del rei Sant Edmond vv. 4624-4625)
OBRA
La nostra autora va tenir gran influència entre els seus contemporanis i, se’n feren traduccions arreu d’Europa i, en diverses llengües.
A Maria se li atribueixen, amb seguretat, tres obres d’inspiracions ben diferents:
La traducció (ens diu ella) en vers d’un recull d’unes vuitanta a cent-tres Faules (segons un o altre estudiós), escrites pels volts de 1180, i que és la primera adaptació en francès de les faules d’Isop (s. VII a.n.e.), a partir d’una traducció que n’havia fet un rei (ens diu ella) de nom Amez o Auvret, que algun estudiós atribueix a un Henry (Ms. 4333), del segle IX; el títol de les quals ella en diu Isopet o Llibre d’Esop.
També la traducció de 1189 d’un relat en vers, l’Expurgatori de sant Patrici que té clares connotacions en les nostres lletres (recordem Viatge al Purgatori de sant Patrici escrit en prosa de Ramon de Perellós) i que s’emmarca en la traïció dels viatges al més enllà
La Vida de santa Agripina (La Vie de sainte Audree); un poema anglonormand que modernament se li atribueix i està en fase d’aprovació per molts dels seus estudiosos.
I finalment dotze Lais que van dels cent als mil versos. Aquests clarament relats de Poesia Narrativa en mètrica d’octosíl·labs apariats (les nostres noves rimades). Mentre unes històries tenen certes fonts llatines o franceses, altres les tenen del llegendari celta i bretó.
Els Lais, aquestes famoses composicions literàries medievals, per la riquesa de motius i personatges venien a ser el reflex de la transmissió de les tradicions escampades fins el segle XII (G. v.23), entre els bretons d'Anglaterra i França.
Els Lais eren composicions per a ser cantades, de fet el mot “laid” o “loid” deriva de la paraula celta que significa cançó. Les composicions musicals anaven acompanyades per una arpa o roda, ens diu a G (v.910) tenien una temàtica fantasiosa on el to novel·lesc es podia entrellucar subtilment, d'aquí que es poguessin reinterpretar, com així van fer autors posteriors, entre els quals hem de comptar la nostra autora. Eren composicions que servien com a narrativa, escrites en octosíl·labs apariats, la rima pròpia de les narracions mnemotècniques medievals franceses. Si bé les cançons tenen una força i vitalitat peculiars, la seva musicalitat en el llenguatge els proporcionava un clar to recitatiu.
Aquests relats novel·lescs versificats s'allunyaven considerablement de les cançons de gesta, propis d'herois i dels seus fets bel·licosos, que eren més aviat intrínsecs a l'àmbit literari social; tots contenen molta de la trama feudal coetània i, reflecteixen les postures de les relacions humanes de l'època.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada