FLORIS I BLANCAFLOR
4art Lliurament
En tant Floris compta i espera
el burot ha trobat la manera:
darà a les noies de la torre,
2330 com a regal, tot sense córrer,
d’aquí tres dies, munts de flors
en coves plens, tot a l’engròs.
Mentre li cullen Floris ve,
clos el termini, amb deler.
2335 I vesteix lliurea vermella,
dit pel burot, que s’aparella
al color viu de les flors, que ara
tot ben curosament prepara.
Llavors ja s’envia el present,
2340 de fet el burot no ha anat lent,
és un cove per cada noia,
i en un d’ells Floris acomboia,
amb ulls closos s’hi arrauleix,
i el burot de flors el cobreix.
2345 Tot seguit mana a dos macips:
“Aquest porteu-lo, sense estrips
dalt la torre; en concret però
a la cambra de Blancaflor;
recordeu que és a un sospir
2350 del dormitori de l’emir.
Digueu-li que és un regal meu,
perquè altrament em sabrà greu,
que penso molt li plaurà.
I torneu noves, si n’hi ha.”
2355 Aquells treuen el cove amb flors,
del pes marxen com un talòs,
dubtant quantes flors han posat,
maleint que els hagin triat!
Pugen graons fins al darrer,
2360 més erren la cambra ben bé;
deixen la de Blancaflor a dreta
i entren a l’esquerra completa.
Un cop desen el cove amb flors
i, ja fet l’encàrrec, veloç,
2365 sense res més, tornen avall.
La noia els veu, amb un badall,
marxar i ho agraeix i es mira
el cove, les flors i sospira;
i amb les flors juga, com absent.
2370 Floris l’amiga creu present,
i en sentir els dits de la noia
Floris es fa evident, amb joia,
dant un bon ensurt a la mossa.
Crida ella, veient-se a la fossa,
2375 de la por, demanant reforç:
“Ajudeu-me, socors, socors!”
Floris es reclou al cove,
de nou, i de por del que troba!
Veient com de noia han fallit
2380 es pensa que se l’ha traït.
Novament de flors es cobreix
i es pot dir que hi desapareix.
Mentre les companyes d’aquella
entren arrufada la cella
2385 i demanen què ha passat,
de què es deu la por amb què ha cridat.
Però ara aquesta es repensa,
recorda que Blancaflor pensa
que vindrà el seu amic un dia
2390 i pot ser que aquell sí el sia.
Quan ja n’està prou convençuda,
divaga amb mirada perduda:
“De les flors, una papallona
n’ha eixit, tocant-me la carona
2395 i és clar, jo amb el cor mig perdut
he cridat tant com he pogut.”
Les noies surten fent-ne broma
i ella queda amb l’infant, que és home!
Ella de Blancaflor era companya
2400 i filla del rei d’Alemanya.
entre elles hi havia enteses,
més enllà d’estar allí sotmeses.
La més bella era de debò,
de totes, tret de Blancaflor.
2405 Llavors no trigà en presentar-se
a la seva cambra, sens farsa.
Com sempre Blancaflor era absent,
conversar amb ella era silent;
pel seu amic era molt lluny
2410 dia i nit amb el cor d’un puny.
Llurs cambres a tocar pestell
compartien un espiell,
per on es veien al moment
quan els era convenient.
2415 Glòria es deia aquella mossa
i cridà a Blancaflor la rossa:
“Què hi ets, Blancaflor, estimada?
Vols veure una flor perfumada
que et farà oblidar aquell que tant
2420 dius que estimes, mentrestant?
No crec que sigui del país,
m’ha sembla en un primer incís.
Ves, potser la coneixeràs
i si encertes la tindràs.”
2425 “Au va, -protesta Blancaflor-
Glòria, per què em fas això?
Sempre, sempre et burles de mi,
de la meva esperança aquí;
m’escarneixes perquè estic trista;
2430 mes noia, amb amor a la vista,
es bo que rebis flors. Va, Glòria,
germana, amiga, és dilatòria
la meva fi. L’emir em vol,
però per sort déu ho ressol:
2435 L’emir el meu amor tindrà,
com Floris té Blancaflor en mà.
Per l’amor que estimo més bé
abans m’haurà morta, en darrer.
Amic és molt menys que marit
2440 si jo a Floris perdo fallit!”
Sentint-la aquella es compadí
i tota ella els mots endolcí:
“Vine. Encara em sembla més bo
que vinguis a veure la flor.”
2445 Que fos la insistència al mot,
el cert és que hi va córrer i tot.
Allí Floris la va sentir;
venia l’amiga, ara sí.
Tot decidit sortí del cove,
2450 rialler i amb cara nova;
es trobava un home millor.
Blancaflor el conegué en rodó
i ell també l’hagué coneguda;
ell hagué el seu drut, ell sa druda.
2455 S’abraçaren sense dir res;
la joia prou hi feia el ple,
la tendresa i l’amor el so.
Dels plors Floris i Blancaflor
en braços d’un i altre lligats,
2460 un llarg petó els tingué callats.
D’absents el bes tingué durada,
ben llarg fins fer-ne l’aturada.
Els vers petons que són d’amor
no saben temps sols de sabor.
2465 Sens fer cap mot i fit a fit
sols somreien, de fet complit.
Glòria els veia tan contents
que hi sumà joia uns pocs moments.
rient digué a Blancaflor això:
2470 “Què noia, coneixes la flor?
Fa res resaves amb neguit
i ara ets joiosa i amb delit!
Si té virtuts aquesta flor,
que lleva els mals i també el plor!
2475 Fa res no la volies veure
i ara t’hi lligues com una heura.
Molts tindries per enemiga
qui t’obligués a fer una triga.”
(....)
 |  |
| Unes pàgines de l'original |
Anar al 1er lliurament. Aquí.
Hams : Floris et Blanchefleur, Floris i Blancaflor en català, Poesia Narrativa
