FLORIS I BLANCAFLOR

1er Lliurament

 

La seva datació ve fixada aproximadament per l’any 1150. Està escrit en llengua d’oil, concretament el francès picard, amb certes connexions normandes.

Es parteix de tres manuscrits complets i un fragmentari: l’A: París, BNF. fr. 375; el B: París, BNF, fr. 1447 i el C: París, fr. 12562, per ordre plenari de més a menys. I el V: Vaticà, palat. lat. 1971, amb només 1247 versos front dels 3348 del ms. A. Tots ells còdexs efectuats el segle XIII.

La Història amorosa de Floris i Blancaflor, la seva amiga d’ençà l’estudi de Jean-Luc Lebranche (1980) va passar a anomenar-se  El Conte de Floris i Blancaflor, per diferenciar-la de El Relat de Floris i Blancaflor, degut a dues versions de la mateixa història, però clarament diferenciades per l’esperit:

El Conte, dit també “versió aristocràtica” (terme encunyat per Edelestand  Du Meril (1856), perquè La Història pren un caràcter sentimental, realista, curialesc (d’aquí l’adjectivació) i, sobretot pacífic; on els conflictes es ressolen per l’enginy, la màgia o la saviesa.

Altrament El Relat (Roman) especifica la narració de la versió dita “popular”, on el tema amorós es manté, però les resolucions dels conflictes són a través d’accions bèl·liques, apropant-se a un relat èpic convencional, i que significativament es troba en un sol manuscrit, el BNF. fr. 19152.

Nosaltres, malgrat saber això, considerarem el seu només genèric de Floris i Blancaflor i ens centrarem en presentar aquí la versió Conte, “aristocràtica”, “pacífica”.

La seva difusió fou considerable. En nosaltres i, com una de les mencions més antigues, apareix esmentada en l’Ensenhament de Guerau de Cabrera del segle XII. La segueix la traducció a la cort del rei de Noruega Hákon Hákonson, pels volts de l’any 1220, convertida en saga “Flóres saga de Blankiflúr; després una traducció sueca adaptada del danès. A Anglaterra una traducció en vers de finals del s. XIII “Floris and Blauncheflur; una altra en flamenc (1270) de Diederic van Assenede; en alemany la del trobador Konrad Fleck, de principis del XIII i, finalment versions en prosa basades en la versió “popular” (Relat – Roman) que, entre les més destacades trobem la castellana del s. XIII, “Crónica de Floris y Blancaflor Ms. BN. Madrid 7583: així com una de grega i una italiana.

Mètricament està escrita en la composició habitual narrativa medieval d’octava rima, és a dir apariats de vuit síl·labes més l’àzig, el vers final de cloenda total. Com un tret hàbil podríem destacar l’ús d’un encavalcament incipient en mètrica de certa suficiència compositiva que afecta, no tan sols a la rima sinó al missatge concret, en ser compartit, enlloc de partit, entre dos o més versos; cosa que confegeix un sentit evident de conjunt narratiu. La novetat rau d’utilitzar-ne tant d’imperceptibles com d’abruptes, desajustant algunes vegades la sintaxi i, sobretot, el final dels versos. Per altre costat la rima, en general, no és molt rica.

Sobre l’autor a qui, el trobador medieval alemany Konrad Fleck, anomena Rupreht von Orbent, en la seva adaptació de l’any 1220 però feta amb 8006 versos, la tradició literària francesa ha adaptat aquest nom pel de Robert d’Orbigny, acceptant la fiabilitat de l’adaptador alemany, per la coneixença contemporània de l’original. No se n’ha esbrinat, a través de cap document, cap dada biogràfica, l’únic que en podem deduir és a través de la seva obra. Per la llengua emprada, les grafies, els girs, es considera de Tours; en això es basen els actuals lingüistes per reafirmar la transformació del nom.

No poden aportar referents històrics documentals que ho avalin, i tot i així es fixa una datació de la seva vivència pels volts de l’any 1150 a més, per les fonts que sobreïxen de l’obra se li atribueixen coneixements preeminents, la qual cosa fa que se’l consideri un clergue, com a càrrec idoni exclusivament per adquirir-los, en aquella època.

Precisem un satisfactori coneixement del setge de Troia (tal vegada del Roman de Troie?) i, sens dubte d’Homer, per tota l’argumentació llegendària al voltant implicant Paris, Helena, Enees per l’esment del procés argumental en el fragment de la descripció de la luxosa copa o dels jutges infernals (v. 1027); evidències del Roman de Tebes pels esments d’Ismene, Leda, Antígona, Hipomedó, Partenopea que apareixen al seu relat conjuntament; nocions del Roman de Tebes, pel nom de Dares (el sagaç burot); dels Set Dorments d’Efes atribuïda a sant Martí del s. IX (pel nom de Floris); però, en general, l’esquema narratiu té moltes similituds amb el relat de Neema i Noam (de Les Mil i Una Nit), l’accés europeu de la qual vàrem tractar als Set Savis de Roma (Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana 2019)

Hi trobem tot un enfilall de peculiaritats que podem extreure de la seva obra:

Des de coneixements històrics contemporanis: les vicissituds dels pelegrins a Sant Jaume de Galícia atacats per ràtzies musulmanes, ciutats i comarques musulmanes (que és el que són) les cores, quan parla de la de la de Labla (v. 121); el camí vers orient, Babilònia, passant pel port de Baudàs (v. 1398), l’especificació d’enclavar-hi el riu Èufrates; l’elogi del perfum del món oriental per les espècies (v. 2037 a 2040); els punts geogràfics emprats com a referències comparatives: Tessàlia (v. 40), La Pulla (v. 1832)

Sapiències naturals i farmacològiques com l’esment de la mandràgora (v. 242); o d’enginyeria: els detalls constructius de la Torre de les Dolceses, les estructures i canalitzacions d’aigua sorprenents, per l’època (v. 1857 al 1863), les fantàstiques construccions mecàniques d’autòmats impulsades pel vent (v. 567-594, 1991-2007); en general, obres tecnològiques que l’autor s’esplaia en descriure’ns abastament (que ens recorden molt les descrites en la nostra Cinc caires de Carlemany, 2024, referint-nos a l’obra Pelegrinatge de Carlemany a Jerusalem i Constantinoble i no tan sols els artefactes curiosos de la torre de l’harem, sinó també la detallada descripció minuciosa de la tomba buida de Blancaflor,que denota un coneixement, per no dir apassionament, tècnic, sumat a la sovintejada capacitat de meravellar-se estèticament de les obres d’art que descriu.

Sabers històrics desplegats amb tot un seguit de referents, esmentant noms diversos: Des de Berta, mare de Carlemany, citant l’obra basada en la seva llegenda Berta dels grans peus. Lligant els seus protagonistes a ser-ne avantpassats; pares de Berta, concretament. Altres noms com Ilié, rei de Núbia (v. 2806); els ja esmentats més amunt sobre la temàtica incestuosa del rei de Tir, etc, o l’expedició grega a Troia precisant-ne alguns dels seus protagonistes.

L’obra es fonamenta, específicament, en el realisme, però hi trobem un parell de casos on la fantasia treu el cap, amb el clar propòsit de ser un desllorigador de la trama: la primera ocasió és la vinguda del mag, del qui en sabem el nom, Barbarí, que desbarra a palau fent trucs entre la cúria palatina, a tort i a dret, fins que el propi rei, que l’havia requerit, n’atura els desvaris màgics.

Davant d’aquests aspectes més fantàstics hem de posar en evidència valors molt reals que l’obra posa en valor: l’elogi a l’hospitalitat; majorment als hostalers que acullen l’expedició de l’heroi, que es bolquen en una amabilitat fora de sèrie, no produint cap conflicte, tret de donar tanta tranquil·litat als seus hostes que Floris en descobreix, inconscientment, els seus sentiments més íntims, la

Un altre valor que posa en superioritat l’obra és la importància de l’estudi, potser preludi del pacifisme per amor que observarem després. En la nostra font, el Ms. A, fr. 375, no se n’esmenta les assignatures que amb plaer devoren els protagonistes, simplement que donen preeminència a  les que remarquen l’amor més evident, potser la literatura (cartes), la història, etc; el cert és que el nostre text es diferencia de la versió anomenada “popular” o “el Relat”, que descriu els coneixements explícits bèl·lics que afronta Floris, especialment, per com, ja hem apuntat, la diferencia d’ambdues versions recau en la forma bèl·lica en la resolució dels conflictes argumentals. A més, l’estudi és utilitzat pels amants per crear un aïllament social, establint una complicitat de parlament entre ells que ningú més té accés, a través de “llatinar” (v. 270, 743-746)

 

Exposició tapís elaborat pel grup de mestresses de casa Tapijt van Assenede

Anar al 2on Lliurament: Aquí.

Hams: Floris et Blanchefleur, Floris i Blancaflor en català, Poesia Narrativa,