EL RELAT D'EN RENARD - LE ROMAN DE RENART V

BRU ARRIBA A MALPERTÚS

(vv.10173-10280)

Bru missatger reial

Ja ha arribat l’ós Bru  al galop

a Malpertús; el bosc sencer

li ha fet de camí planer

però com té molt gros el cos

l’ha d’esperar defora el clos,

a la barbacana s’ha de plànyer,

mentre Renard, que a tots enganya,

es posa a capcinejar en pau,

allà al fons de tot del seu cau.

Segur i ben guarnit té el fossat;

de gallina grassa ha esmorzat,

abundantment aquest matí,

més dues cuixes de garrí;

ja dorm, aliè a la cacera,

quan Bru diu, des de la barrera:

“Renard, – comença- aquí la llei,

sóc Bru, el missatger del rei,

us convé sortir aquí fora,

per sentir què us vol aquesta hora.”

Renard coneix pla bé que és l’ós,

en reconeix el deix agrós

i comença a fer anar el cervell

per com podrà salvar la pell.

“Bru, –diu Renard- gran amic meu!

No saps pas tu com em sap greu

que hagis vingut d’allà tan lluny,

amb afers de reial encuny,

quan me n’anava i tinc estès

un abundós àpat francès.

Per què Bru, deus saber que abans,

com diu la cort: “Senyors, les mans,

si ve un ric home a la teva taula!”

i així ho faig quan un prem la baula.

Us diré què tinc: primer bou,

després entrants, traient el brou

que ja voldrien molts senyors.

Els pobres no anem a l’engròs

ans de la merda en fem parets;

seiem al sòl, sens taula, estrets;

posem els àpats als genolls

ran dels gossos que en fan escorcolls

i el pa ens prenen sovint del plat;

sols fem un glop i, havent dinat,

i aquest moment l’assaborim,

qui sap quan serà igual sublim.

Ni d’ossos fa lleig l’infantó

tot i ser eixuts, com el carbó,

cascú guarda el mos al seu puny

mirant de reüll no molt lluny

com el cuiner i gent del servei

reben ben poc de llur senyor el rei;

la qual cosa fa els lladres créixer

malgrat cremar o ventar-se al freixe

roben la carn, pa i les minutes

i en nodreixen bords i llurs putes.

Per tal com dic, lluny dels esguards,

senyor, he tingut des de dimarts

el llard amb pèsols barrejant-se

dels que he fruït amb delectança

i he ben menjat sols per dos sous

regat amb mel d’uns bucs ben nous.”

“Nomini patre, christum fil,

-diu l’ós- i pel cos de sant Gil!

Aquesta mel, Renard, on és?

Res del món que hi faci redreç

no em plau com ella amb bogeria.

M’hi podríeu dur, senyoria?

Mea culpa, porteu-m’hi prest!”

Llavors Renard ja el veu ben llest,

sorprès d’haver-lo tan senzill,

o que l’incaut no hi veu perill;

i per prémer un xic aprofita:

“Bru –fa Renard- per la visita

només puc tenir malfiança

tant de bo amistat, confiança,

com tinc fe en el meu fill Rovell,

i la mel compartir parell.

Com amb ell n’ompliríem el ventre.

Que en cal molta per entrar al centre

del bosc Lamfroi, on hi ha el guarda...

Però tan se val, fa basarda

només parlar-ne amb algú

que quedi del dolç àpat dejú,

ressentint-se pel mal descart.”

“Què esteu dient, senyor Renard?

Potser m’acuseu de quelcom?”

“Sí!” “De què?” “De perquè i de com;

de traïció i fellonia.”

“Renard, és una blastomia,

fer-me versemblants penjaments”

“Ja ha estat dit! Sens remordiments,

és més, ja no en vull fer cabal.”

“Millor, l’homenatge bé o mal

que he jurat a Noble el lleó

de fet no us guarda intenció

de trair-vos o de patota,

em sap molt de greu sinó es nota.”

“Sols vull tenir seguretat

i confiar en vostra bondat”

Allò que vol Bru, Renard dóna

i fan camí una llarga estona,

sense tibar les regnes gens,

i arriben, més o menys corrents,

al bosc d’en Lanfroi el boscà;

i els destres lliguen ans d’entrar.

HAMS: Renart en català; Roman de Renart català; Renard; Brun; Bru; Malpertuis

EL RELAT D'EN RENARD - LE ROMAN DE RENART VI

EL RUSC D'EN BRU

vv. 10281-10444

LlenyataireWoodcutter (Llenyataire), de Paul Gavarni (1804–1866), Walters Art Museum (Mount Vernon-Belvedere, Baltimore, Maryland, Estat Units

Lanfroi, que el bosc tresca i domina,

havia estassat una alzina

i amb dos tascons d’alzina forts

la falcà amb aquells dos suports.

Bru –fa Renard- quedi entès

i com jo ja havia promès

allà hi tens el buc, esperant;

ara a menjar i beure, en davant;

amic pots ser feliç i a jeure!”

Bru, corrents, posa el nas a l’heura

seca de l’alzina i dempeus.

Renard, el veu fent els conreus,

així dreçat i boca torta

es fa a un costat i així l’exhorta:

“Golafre!- li fa- obre la boca!

Sembla que el nas se t’hi ajoca,

au, fill de puta, obre la gola!.”

Se’n deleix llepant farigola.

Tingui una vida maleïda!

Ja pot trescar, li ha pres la mida,

allí que hi ha de trobar mel!

Os Museum Meermanno, MMW, 10 B 25, Folio 11v. Bear

Així, quan té a Bru amb ple zel,

Renard descalça els dos tascons,

amb gran treball i a reculons

i un cop els ha alliberats,

la testa de Bru, pels costats,

a l’alzina ha quedat enclosa,

sols sap ell el mal que suposa.

Mentre el té així de mal tractat,

Renard, que mai s’ha confessat,

ni almoina ha dat mai tampoc,

d’un punt a part en fa perboc:

“Bru –li fa- prou que ja sabia

que has vingut carrejant falsia,

doncs si vols tastar aquesta mel

jo m’hi faria amb molt més zel,

com si m’hi anés el desfici.

Ara és mal afer i un caprici

i una mel que no em ve de gust.

Ah, ni que em guardi el més just

seria com infermetat

i quan me n’hauria salvat

em deixaries peres molles!.”

Dites eixes paraules solles

torna en Lanfroi el bosquetà,

però a en Renard no trobarà.

Quan el pagès veu l’ós Bru pres

a l’alzina que havia estès

se’n va corrents cap a la vila.

“Veniu tots. Sé on és l’os –enfila-

i com poder-lo capturar.”

Molts el segueixen fins allà

i emplenen de crits el boscatge,

amb garrots, maces i brancatge

se’n fan bastons grans i amb espines;

Bru pren por, al cor de les alzines,

sentint-ne la ràbia fonda,

i amb tot un gran coratge el ronda:

perdre millor fóra el musell

que Lanfroi li prengués la pell;

quan ja arriba amb una destral,

ell sí que estira avall i endalt;

espuny el cos trencant-se venes,

com tant l’ha estirat i amb grans penes

ha cedit el cuir, trencant-se el cap

i de sang en deixa un bon clap,

amb brins de pell del cap, on petja;

mai s’ha vist bèstia tan lletja!

La sang s’escola del musell

i de la cara ha perdut pell,

prou per poder-ne fer una bossa;

i així pot fugir el fill d’óssa,

tot corrent errívol pel bosc,

seguit pel grup amb aire tosc:

The Fight-Book of Hugues Wittenwille

Gumbert, fill del senyor Guillem,

Hardi Capdevila, el més gran,

i Fainbert i el seu foll Gal·ló,

dom Elies, nét d’en Falcó

i n’Altran, cosí de N’Aglà

que la dona va estrangular;

Tigier, el furtiu de la vil·la

que tenia un fill de Pofila;

i, al capdavant, En Bris Favill

i en Rocel·lí, fill d’en Nancill,

i el seu fill Otger de la Plaça,

tot seguint-li la traça;

i també el senyor Humbert Grospet,

el fill d’en Foucher Galopet.

Mentre l’ós ja surt bosc enllà

torna a casa el parroquià

Martí d’Orleans, amb gran fam,

després d’escampar fems pel camp;

va amb la forca, i una no lleu,

i tal com ve l’enforca greu,

pels ronyons i un xic més i l’abat

que el deixa ferit i baldat.

També el que fa pintes i lots,

entre dos garrics i sens mots

amb un corn d’una banyada

el punxa enmig de l’espinada;

s’hi van sumant altres pagesos

que el maseguen amb interessos,

i amb tot, amb gran dol se n’escapa.

Serà Renard que en nova etapa

patirà si Bru l’ós l’enxampa.

Res. Sols saber-lo lluny la trampa

que ha pres una drecera entesa

vers Malpertús sa fortalesa,

 i encar li ha enviat dos mots:

“Bru troteu bé tot fent bons rots;

-diu Renard- de mel d’en Lanfroi

no n’heu menjat gaire cofoi;

doncs vostra mala fe us perdrà

perquè és cert que us pot marcar

llevant-vos confessor postrem,

perquè quina ordre us mou el tremp

que us fa cobrir de roig la cara?”

De fet l’ós tan baldat és ara

que no pot respondre ni un mot

i fuig d’allà més que no amb trot,

tement rebre cops més encesos

de Lanfroi i els altres pagesos.

 

Os del Tapís de Bayeux

Tant fort alè l’ha esperonat

que, just pel migdia passat,

arriba a un turó a certa alçària

on el lleó té cort plenària;

esllanguint-se entre els pavellons,

llarg com és, calçat d’esperons;

i com no porta cap orella,

la cort arrufa la cella.

El rei li diu: “Bru, què ha passat?

Duus el barret encasquetat

i llardós de mala manera.”

Bru, tant dessagnat, desespera

perquè els mots li surtin prou clars:

“Rei –diu- a mi i a vostre cas,

Renard ha ferit, com es veu.”

Caient als seus peus, perd la veu.

Llavors veureu el rei rugir,

les crins estirar-se amb nerví

i jurar pels cors i la mort!:

“Bru, –li diu- Renard t’ha ben mort,

mes no temis no haurà mercè

ans per la mort, plagues i fe,

n’hauràs venjament a bastança

l’ha de conèixer tot França.

Extret del nostre llibre:
El Relat d'en Renard
Aquí i Aquí

Hams: Le Roman de Renart català; El Relat d'en Renard: Poesia Narrativa Medieval, Renart; Brun; Malpertuis

FLAMENCA

FLAMENCA

Flamenca

Al nostre llibre Poesia Narrativa Medieval esmentàvem el Poema Occità Flamenca que darrerament s'ha posat a l'actualitat amb la seva publicació al català, però en prosa per part d'Anton Maria Espadaler a l'editorial de la Universitat de Barcelona i, també, perquè una jove cantant, Rosalia n'ha popularitzat el tema inspirant-s'hi en el seu darrer disc anomenat El mal querer. Malgrat que les ressenyes actuals parlen d'una novel·la medieval es tracta d'un Poema Narratiu.

Així, per tal de saber-ne les peculiaritats i la temàtica a l'hora de fer-ne un tast en qualsevol d'aquestes dues vessants culturals (o les dues plegades) us ofereixo la ressenya que al nostre llibre donàvem del Poema medieval.

Es tracta d’un poema que n’han pervingut 8087 versos, tots de vuit síl·labes. El manuscrit està molt malmès. Es tracta d’un octau de 139 plecs a una sola columna. Hi han arrencades pàgines al començament, enmig i a les darreres disponibles.

Un breu resum de l’obra podria ser: Arquimbald, senyor de Bourbon (d’Allier) es casa amb Flamenca, la bellisima filla del comte Gui de Nemours. El rei assisteix al casament i participa al torneig de les festes. A la llança duu una màniga d’un vestit de dona. La reina sospita que pertany a la núvia i Arquimbald també. Engelosit fa tancar Flamenca en una torre incomunicada amb dues serventes. Amor s’apareix a Guillem de Nevers, un jove benplantat, i l’assabenta del cas i l’encén d’amor per la noia. Només a l’església podrà acostar-s’hi, però la gelosia del marit li ho impedeixi. Amor, en un somni, proposa a Guillem que disfressat de clergue se les empesqui per dir-li, mentre li dóna la pau, sols dues síl·labes, amb resposta. Durant tres mesos s’envien el missatge:

“(G) Ai, làs!

 (F) Què planys/ 

(G) Moro 

(F) De què?/

 (G) D’amor 

(F) Per qui?/ 

(G) Per vós

 (F) Què us puc?/ 

(G) Guarir 

(F) I com?/ 

(G) D’enginy 

(F) Pren-lo/

 (G) L’he pres

 (F) I cal?/

 (G) Ireu

 (F) A on?/

 (G) Als banys 

(F) I quan?

/ (G) Demà 

(F) Fes-m’hi!”

Mentrestant ha fet construir un túnel fins on la jove es banya. Però ella s’ha reconciliat amb el seu marit que se l’enduu de Bourbon. Temps després Guillem coincideix en un torneig on hi ha el marit, curat de la gelosia i retornat un virtuós cavaller, convertit en el més crèdul dels marits. Al punt que no veu la màniga de la seva dona a l’escut de Guillem i que al vespre poden festejar, sense traves.

En aquest punt fins la cloenda del Poema el text s’ha perdut.

L’autor possiblement sigui un joglar anomenat Bernardet que s’autoanomena al vers 1740. Com a poeta l’autor és un autor amb un talent extraordinari. Disposa d’una fina agudesa psicològica per tal de dibuixar els seus personatges, a cavall de l’amor i la gelosia, utilitza sovint llargs monòlegs, on els herois s’expressen manifestant una anàlisi personal de la més delicada. Tots ells queden dibuixats ben bé de carn i ossos, allunyats d’abstraccions imaginàries. El relat sovint s’allargassa però queda compensat per talls relatant quadres de costums contemporanis que avancen en el temps la civilitat medieval. L’estil és elegant i la llengua excel·lent, però autor i copista barregen peculiaritats de sengles dialectes que fan difícil separar-ne l’autoria definitòria. Hauria estat compost pels volts de 1234 i 1235, similar a la datació del Poema anterior però de la més completa originalitat.

HAMS: Flamenca en català; Rosalia; Malamente, Poesia Narrativa Medieval, Poema Narratiu, Poema occità