divendres, 28 de maig de 2010

Josep Vicenç Foix i Portbou


Els vers V de Les Irreals Omegues de Josep Vicenç Foix va ser escrit al meu poble Portbou. Per un detall  que esmenta m’agrada pensar sempre que el va confegir assegut prop de La Font dels Ninots. Està farcit de petits detalls que són tan poètics! Fa de mal no haver-los copsat, havent-hi viscut sempre. Però ja se sap Foix era un SENYOR POETA. Potser, si el llegiu, veureu tots els racons que nomena amb uns altres ulls.



V

VAM ARRIBAR EN AQUELL POBLE I NO HI HAVIA NINGÚ, PERÒ PER PLACES I PASSATGES SENTÍEM LA FRESSA DELS QUI FOREN I DE LLURS DANSES. I LES ESQUERDES DELS MURS ESBOSSAVEN LA FAÇ DELS QUI VINDRAN. UNA LLEGENDA CLANDESTINA GRAVADA AL PEU D’UNES FIGURES QUE IMITAVEN, RÚSTEGUES, UNS MÍSERS INFANTS DEIA: “SEMPRE SOM EN EXISTÈNCIA D’ALTRI” VAM FUGIR PEL COLL FRONTERER VESTITS AMB PELLS PRIMITIVES I CARREGATS DE LLIBRES.

No tinguis por, les ombres són de pedra;
llindes endins remoregen fontanes
i el vent fullós virolai dels espectres.
Per cambra i clasta sento veus i passos,
i cants de nit en llargues foradades
sota els vinyars amb clarors europees.

A  les parets, als batents de finestra
i als horts murats veig les cares pintades
dels qui van viure, vidents, en els segles,
dels qui vindran –franques lluors futures!
Hi som tu i jo, la testa decantada,
amb colors crues de ratlla estremosa.

Pertot, ah las!, els veires delectables:
escrits antics camperols i purpuris,
naus boreals a la lloia votiva,
voris vexats amb empremtes divines,
calcs d’En Miró amb alfabets rupestres
-verds i grocs lents en naufragi de tintes.

Sota el pont vell amagàvem les armes,
i riu avall se’n van les salzeredes
i llur embruix, les corol•les nocturnes,
pàl•lids icons i confuses roselles.
Oh missatger, núvol alat, oratge:
-Aombra el mar amb àcides parpelles!

Al bardissar hi ha una toia esfullada
amb rous secrets i ceres clandestines,
de quan l’olfacte i ull eren dolls d’aigua
cascadejant en un verger de laques
i l’home era home en una selva d’homes:
marfils en creu coberts amb gases rosa!

- Aixeca el braç,sangosos els estigmes,
i toca el cel, o blancors deslligades!
Nacres solars del Diví Simulacre,
amb gels ocults que delaten el pòrfir
i sots pregons amb sidèries polpes:
venci el blau pur i broll i la semença!

Al celler musc amb frescors molineres
sentim, oh hisops pasquals!, música nova
i balls d’avui,complantes enyorades;
(aspres besaren ponents adriàtics,
do de tots dos en albers albanesos)
Però els hostes no hi són i els llibres ens fan nosa!

Caminarem descalços per les pedres,
flairós el pit dels èxodes herbosos,
el llavi clos a les pairals rondalles,
el front marcat amb sang de les senyeres,
i els ulls perduts als brulls de falses Medes
amb fars i freus a les cales adverses.

Veiem el mar entre parets calentes,
ceps cimejants i arbòries fumeres.
-Dem-nos les mans i desxifrem els signes!
El cercle pur prolonga llums sonores
al pur desert, hivernacle de perles;
ens parlem baix en una llengua estranya.

Heus ací el bar i allà la barberia.
Al Pla de Dalt, amb farigoles tendres,
el dolmen, nu, gravat amb els horòscops.
I al peu del mas, a l’ombrosa comella,
testes de sants entre bidons i rodes.
Oh voluntat de foc que empeny la brisa!

Tornarem sols per la isarda drecera
que no sé on duu, darrera la duana,
coberts de pells, corbats pels incunables
i els cossos balbs: -No miris endarrere!
Una barca s’emporta les campanes
i hem escampat els vidres per la platja!


Portbou, octubre 1934.

1 comentari:

  1. Ahir la meva portada al Face lluïa amb el tram de la Cadena que haviem escollit, avui hi he posat la Font dels Ninots, i amb el teu permís, que ja sé que el tinc, hi he posat aquest poema. Espero que n'estiguis content. Gràcies mestre!.

    Teresa

    ResponElimina