divendres, 14 de setembre de 2012

ESTUDIANT DE SALAMANCA.- Part Quarta

PART QUARTA

Es deixondí per fi d'aquell estat per a caure en el dolor més pregon, en la més desencisada desesperança i en la major amargor i desconsol que poden apoderar-se d'aquest pobre cor humà que tan positivament s'esclafà i s'esberla amb els mals, com amb vaguetat aspira en alguns moments, quasi sempre sense aconseguir-ho, a tocar els bens lleugerament i com de passada”
Miguel de los Santos Àlvarez (1817-1892):
La protecció d'un sastre.

L'esperit certament està disposat, però la carn és flaca”
Sant Marc. Evangeli Capítol 14 Versicle 38.


Vegeu, Don Feliu, amb l’espasa en mà,
serè, el rostre i, fermesa dins el cor;
també d'Elvira el venjatiu germà,
sens pietat donà una trista mort.

Calm i, amb tranquil·la audàcia, s'avança
avall del fatídic carrer Taüt;
si ni cap aparició acostant-se
l'altera, menys la imatge de Jesús!

L'agonitzant llàntia tremolenca
que cremava llença el darrer fulgor
i la nit tètrica, fosca i grisenca,
embolcallà el carrer sense perdó.

Mou els peus en Montemar tot tibat,
per les tenebres, en fer un incert gir,
quan ja un tros de carrer ha caminat,
de sobte, arran, sent un sospir.

Lliscant per la cara sentí un alè,
i els seus nervis es van tibar a desgrat,
però fet aquell primer gest sencer
a l'antiga tensió han retornat.

Qui hi ha?”- demana amb veu de tro serena
que ni fingeix valor, ni mostra por,
l'ànima, d'invencible vigor plena,
en rep del tallant de Toledo el do.

Palpa al seu voltant i jura i perjura,
i ja reprèn la seva descurança,
quan, envers ell, fatídica figura
embolicada de blanc, se li atansa.

Surant i vaga, les boires espesses
dissipa i ja s'anima i va creixent,
dins les tenebres, sens gens de fresses,
la seva argentada blancor sorgeix.

Com una lleu punta lluent de plata,
o un astre de claror freda i senzilla,
l'horitzó tant i tant llòbrec dilata,
i enllà les ombres al llunyedar brilla.

Els ulls de Montemar fixos en ella,
amb més sorpresa que temor la mira;
potser sols la jutja una vaga estrella
que en els cels de colossal espai gira.

Potser es tracta d'un engany dels seus ulls,
forma fal·laç que el desvari creà
o els efectes del vi d'estranys antulls
que al seu judici fan esvalotar.

Mes sap que cap dels nèctars xeresans
no podrà emboirar-li el cap d’excés,
ni que mil cops engatat en bacants
i perdudes orgies ho provés.

Déu vol espantar-me. Tant de bo sia-
va dir-se rient- el dimoni mateix!
Que llavors, per déu, qui sóc jo sabria
el cornut rei de l'abisme d'escreix!”

En proferir tant insolent ultratge,
la llàntia del sant Crist s'encengué
i una estranya dona davant la imatge,
tota de blanc i de genolls, veié.

Benvinguda la llum- va dir, l'impiu-
gràcies a déu o al mateix diable”
I amb ferma intenció i pas decisiu
s'encaminà envers la dona immutable.

Mentre ell camina, semblen allunyar-se
el llum, la imatge, la devota dama,
mes si s'atura s'aturen i esparsa
la dama, llàgrima a llàgrima, brama.

Dels seus ulls immòbils, cap a la imatge,
ni tan sols la por, ni el plany que inspira,
la impietat del pas desencoratja
i a Jesús, fit a fit, Montemar mira.

El carrer sembla moure's i camina
mancant-li el sòl, sembla, sota el peu,
l'esguard de mort als seus vius ulls fascina
el Crist que intensament en ell abstreu.

I emboirat pel deliri de la ment
culpa el vi que l'ha embriagat tan greu,
més, quan la mà, que ha tocat insolent
la llàntia on lluu la imatge de déu,

acosta a aquell rostre, que un càndid lli
cobreix, d’un gest bast que fan els garneus;
però el llum clou, de sobte, un ventolí
i la dama blanca es posa dempeus.

Fent veure-li, com un llamp, un moment
un rostre que vagues records llevà
i alegres memòries confonent
d'uns temps molt millors que passaren ja.

Un rostre d'àngel d'un seu somieig,
com quan l'ànima amb sentiment commou
i ennuvola el front amb sobtat planteig,
sense que la raó s'entengui prou.

La seva forma dibuixa a les vores
la blanca traça que onejant es veu,
i com si trepitgés toves estores
lliscava lleu sense soroll son peu.

Tal com veiem al raig de la lluna plena
que creua una fugaç vela angular,
com si per popa inflés brisa serena,
mentre esberla l'escuma de la mar,

també esperança blanca i gens feixuga,
davant nostre, passa en il·lusió,
torbant l'ànima amb ànsia poruga
tot refusant l’ofuscada raó.

DON FELIU

Què? Em fuig sense querella?
No em voleu per companyia?
Potser es tracta d'una vella
devota?... Quin moc seria!

En va, mestressa, és callar
ni fer-me senyes que no:
m'he capficat que sí, jo,
i us haig d'acompanyar.

I jo haig de saber on marxeu
i si sou formosa o lletja,
qui sou i com us dieu
i tot per quan fer-vos setge.

Ni que en Banyeta us creguera,
anant per flames i amb banyes,
fins de l'infern les entranyes,
on aneu vós jo darrera.

Haurem d'anar a jóc, per déu!
Ni que ho destorbés el cel
jo compliré el meu anhel,
tot i el despit que m'hi feu,

i perdoneu-me senyora
si traspuo gosadia,
però fora grolleria
deixar-vos sola a aquesta hora;

que altrament m'hi va la fama:
no s'entengui al revés,
doncs tinc por que no es pensés
que no he seguit una dama”

Del pregon del pit incisiu gemec,
com trencadissa d'un got pel dolor,
talment per l'oïda com lleu rosec,
però prou punxent per esquinçar el cor;

gemec d'un amargant record passat,
de petja present, d'atzarós pesar,
mortífer alè, verí alenat
del que clou l'ànima: metzinós mar.

Fent gemec de mort i, silenciosa ,
la blanca figura es mogué endavant,
com mou les ales sílfide amorosa
que l'aigua del llac no arriba a ondular.

Ai, qui va veure perdut en un dia
el goig que feia etern dins del seu cor,
i en la nit boirosa i fonda agonia
en un mar sens platges mor sens ressò.

I només emportant-se dins del pit,
com company etern el dolor cruel,
màgic encís de l'ànima, afligit,
que en la pena és amic i amant fidel,

va mirar de dur els seus sospirs al vent,
perdre les llàgrimes tristes pel mar,
sense que ningú n'entengués l'accent,
insensibles cel i món al seu mal...

i ha vist la lluna brillant dins del cel,
serena i en calma, mentre plorà,
i ha vist passar gent pel somni infidel,
caps drets, sens dignar-se ni a mirar,

i es tornà, befa del món, tremolant,
que la pena al pit ben fonda amagà,
i a dins l'ànima el seu plany empassant,
va guarnir amb el seu somriure fals...!

Ai, qui comptà les hores que van ser,
hores d'altre temps que abreujà el plaer
i ara, en plors es dol que no en queda re
i amb elles tot el goig d'ahir marxà;

i aquells goigs que el cor contrit ha perdut,
no fugiren del món, que al món hi són,
si bé al món viu, on sempre ha viscut,
els plaers hi han desaparegut.

Ai, qui descobreix per fi la mentida.
Qui en la trista realitat palpà,
quant aquest esquelet del món amida
i els falsos guarniments li arrancà...

Ai, aquell que viu d'allò que ha passat...!
Ai, qui l'ànima nodreix del pesar,
les hores foses clamarà angoixat,
les hores foses que no tornaran...

Qui hagi patit un dol tan cruel,
qui nits senceres comptà sens dormir
al jaç d'espines, maleint el cel,
hores d'eterna ansietat sens fi;

qui ha sentit com si volgués del pit,
saltar en mil bocins, trencat el seu cor;
créixer el seu deliri i créixer el despit;
i nuar-li la gola un viu dolor;

metzinós llac d'esmolat glaç, les tristes
llàgrimes que la tristor fa quallar
per ofegar-lo, sens control envistes,
ni il·lusions, l'afany ni treva sap.

Aquell, fet per l'espantall blanc, gemec
i únic senyal que a Don Feliu donà,
hagués, i el seu dolor, comprès ben cec,
hagués, per fi, l'immens valor pesat.

DON FELIU

Si cerqueu algun ingrat,
jo m'ofereixo agraït,
però o és falsa humilitat
o vós patiu la maldat
d'algun recelós marit.

Oi que sí? Quina mania!
N'embogireu si insistiu
amb tanta tossuderia,
amb els muts, jo, senyoria,
parlo poc i faig en roig”

Fou segon cop importunada quan,
llavors, una veu de suau melodia,
l'estudiant li semblà que sentia,
com eco llunyà d'harmoniós cant:

D'un amant el pit amb lànguid batec,
sentiment inefable de tendresa,
d'amor correspost, bleix fidel a frec,
primer sí de dona encara en puresa.

Per a mi els amors ja s'acabaren:
i tot al món per a mi s'acabà:
els lligams que a la terra m'estacaren,
el cel per sempre a la fi deslligà”

Digué amb l'accent misteriós i tendre,
que duia d'altres mons d'il·lusió,
eco dels que en repòs etern i cendra
en tomba freda i pau tenen el do.

Montemar, amatent a l'aventura,
bonica i fàcil la dama jutjà,
i l'hora, el carrer i la nit tan obscura
són nous incentius pel seu pit insà.

Seguir-me és un risc” - “M'avinc a afrontar-ho”
-”Potser emprés us pesi” - “Depèn de vós”
- “Vexeu el cel” - “Del dimoni m'emparo”
-“Fugiu galant i a déu serà agradós”

- “Si us creix el despit l'amor sento més,
i si déu s'enfada, coi, no fa bé!
Que abraçats ens vegi i mati'm després”
- “La darrera hora vostra aquesta és.

Deixeu, Don Feliu, deliris balders”
Ep, em coneix!” - “Ai, tremolo per vós!
Per tal que no es tornin delits lleugers
penes eternes!” - “Atureu el sermó

que ja prou Quaresma n’és un vesper
i parlem d'amors, un parlar més suau;
i deixeu el to solemne i misser,
que us juro, senyora, que no us escau.

La vida és la vida, quan se us acaba,
s'acaba amb ella el més ínfim fruir.
D'incerts pesars cal que la fem esclava?
Per a mi no hi ha demà ni ahir.

Si demà morís que sigui en mala hora,
o en bona, si cal, tant me fot a mi!
Gaudeixi en present, ara i devora,
i em faci seu el diable en morir!”

A déu plagui i en faci acordança”
-la figura fatídica exclamà,
mentre al pit sent renovar la puixança,
Don Feliu, en va reprendre l'encalç.


Creuen carrers tristos,
places solitàries,
arruïnats murs,
on sovint pregàries
i falsos conjurs,
a l'anguniosa
gran nit borrascosa,
maleïda bruixa,
amb ronca veu canta,
i de llurs sepulcres
els morts recents vanta
i ecos d'aclarides
passes sonen buides
en la soledat;
mentre que en silenci
roman la ciutat,
i amb un llòbrec so
fa nones al son
bramant l'Aquiló.

I d'un carrer a l'altre creuen,
i més enllà i més enllà;
ni mai té terme el viatge
ni deixen de caminar.
I travessen, passen, tornen,
rere, cent carrers quedant
i pas rere pas segueixen,
i sempre van endavant:
i a confondre's ja comença,
i a perdre's en Montemar,
que no sap pas on camina,
ni distingeix on és ja:
si nous carrers, noves places,
o recorre altra ciutat,
i veu fantàstiques torres,
del seu etern pedestal,
desprendre’s i, llurs figures,
de fosc perfil, caminar,
recolzant-se en els seus angles
que a la terra, en desigual,
esberlable tors hi fixen;
i amb llur monòton marxar,
les campanes sacsejades,
repics de misteri fan,
mentre les danses grotesques,
fúnebre terrabastall,
pel cap baix, uns cent espectres
dansen maldestre compàs:
i els penells acoten fronts,
quan davant d'ell van passant,
fins els espectres saluden,
i en cent llengües de metall,
sent el seu nom en els ecos
de les campanes sonant.

Després s'amolla el soroll
i en silenci, i muda pau
tot roman i s'evapora
tot de sobte, la ciutat:
palaus i temples canvien
per uns camps de soledat,
i es torna un erm en silenci
i un melancòlic sorral,
sens llum, sens aire i sens cel.
Perdut en la immensitat,
potser pensa que camina,
sense aturar-se jamai,
d'una estranya empenta endut,
amb precipitat afany;
i, mentre la seva guia,
va sens parlar tot davant;
misteriosa marxa,
amb el pas ràpid, i ja
sembla que s'alça als seus ulls,
en ales de l'huracà:
visió sublim, pel front
fosfòric es veu brillar,,
entremig blavencs llampecs,
en la densa obscuritat,
serpents de llum, lluminosos
fills creats pel vendaval:
i dubta si potser dorm,
o si està somniant
o és boig o bé, amb tant prodigi,
fa el deliri veritat.
Quan de nou a Salamanca
de sobte es torna a trobar,
distingeix els edificis,
i reconeix on està,
i en el seu ardent vertigen
aquell vi torna a culpar
i, jurant, mentre fent via:
davant ella i ell, encalç.

Com hi ha déu! -es debat-
O en Banyeta se'n refot
o no estic gaire salat,
d'aquell Màlaga tastat
encara tinc el cap xarbot.

Espants, ombres, visions
i de tocar a morts, quin fart!
I emprés girs, confusions
que un ball de merlets confons
amb aquest concert d'esbart.

I a la fi el seny perdré
entre tantes meravelles,
que eixes torres les veuré
com les mules de lloguer
que desfilen amb esquelles.

I ella, qui és? Sobretot.
Fora el diable en persona,
a mi sí que se me'n fot!
Del vestit que duu, cap mot,
li escau com una icona!

Noble senyora, imagino
que sou nova pels rodals:
perquè crec que amb vós camino
perdent el Nord de continu
des de que us vull fer encalç.

Li ha dat per no dir res,
que és la més escruixidora
xacra en dona descortès,
però estimar-la he promès
d'amor o caminadora”

Mentre Don Feliu seguia a palpentes
el marxar de la blanca visió,
la nit fosca s'escampa a passes lentes
i els hòrrids crits triplica l'Aquiló.

Els penells grinyolen pel girament,
amb xerrics de cadenes en sonar
esvalotades campanes pel vent
repics compassats a les torres fan.

Creix soroll de passes de gent que ve,
marxant al compàs d’ensordit ressò,
quan de tant en tant, la marxa es deté,
sembla sentir-se un xiuxiueig confós.

I abasta de Don Feliu les oïdes,
després veu cent llumetes en vaivé
venir en files llargues dividides,
murmurant rogalloses pel carrer,

tot d’embalums endolats acostant-se
i , en ser més a prop veu, sorprenentment,
que un gran fèretre duien amb recança
i dos cossos morts ajaguts en ell.

Els llums, l’hora, la nit, profund afront
infernal arcà sembla encobrir.
Quan en somni pregon jeu mort el món,
quan tot avisa que haurà de morir.

L’home, que boig en la ferma tempesta
de la vida va córrer empès pel vent,
quan una veu les hores li’n fa resta:
que és fang, quan bombolles creia ell,

forçós és tenir de diamant l’ànima
qui no sent al pit l’horror bategar,
no com Don Feliu, ferm, gens pusil·lànime,
que en déu ni diable es posa a pensar.

Doncs, passes ressegades, murmurant,
el lúgubre enterrament arribà
i la blanca dama devota en tant,
de genolls resà, com bon cristià,

barret quitxat, dempeus i indiferent
don Feliu el fèretre veu passar
i, al pas, li demana amb aire insolent,
els dos noms d’aquells que al sepulcre van.

Però queda sorprès i esbalaït
quan diu, un dels carregats a coll be,
que porten Dídac de Pastrana ungit
i l’altre mort, deu sant! L’altre...que és ell!

Ell mateix, la seva imatge, figura,
la mateixa cara que ell té, en fi,
i dubta i es palpa i freda paüra,
siguem francs, li corre pel cos, un xic.

Per fi era un home i, un xic perd sorna,
dels nervis i, un xic de por en té record,
mes prompte puixança d’abans li torna
i la feresa reconquesta el cor.

Pel que fa- digué – Pastrana,
ben pensat l’enterrament,
però és promptitud vana
enviar-me a la fossana.
Me’n queixaré de valent!

Digueu, senyor endolat,
a qui dueu a enterrar?”
A l’estudiant malvat,
Don Feliu de Montemar”
- va respondre, l’encaputxat.

Doncs no puc estar d’acord,
puix, digueu qui sóc, us dic,
perquè si jo no faig tort;
¿com a un mateix lloc estic,
amb vós viu i allà ben mort?
Jo no us conec i, recoi!
si m’emprenyo, per atzar,
vostres mofes a la par
us faran plorar o mansoi,
en veure el ver Montemar.

Quin brètol i, és endebades,
il·lusió dels sentits,
el món marxa a batzegades:
dimonis entossudits
que em donen ensopegades.

Don Dídac, quin fanfarró!
Segur que amb invenció,
quan la mort ja me’l tenia,
sentint de l’infern calor,
va dir que em matà en falsia”

Ben acabat, se’n rigué de la frase
i d’esquenes, amb menyspreu, es tombà,
s’enrinxolà el bigoti i prem l’espasa
mentre s’acosta a la dama i diu clar:

Així, vull saber on viviu,
que s’està fent tard, senyora”
Tard, no encara, d’aquí una hora,
ho serà!” “Cert! Decisiu,
més tard, a dins i defora!

Aquesta veu que fa por
de vós m’enamora més,
amb l’ànima a l’inrevés,
tal li fot a servidor
déu, diable o algú més”

-“Cada passa que avanceu
la mort la vida us requisa,
don Feliu, no tremoleu?
Vostre cor no us avisa
que vers la mort camineu?”

Amb eco, entre melancòlic i aspriu,
va fer així la dona, i el sord accent,
sonant al voltant del macip impiu,
va rugir a la veu del procel·lós vent.

Les pedres amb les pedres colpejaren,
sota els seus peus la terra espetegà,
les grans aus de la nit s’hi congriaren,
i llurs ales l’ensordiren el timpà.

I dins les ombres uns ulls fulgurants
va veure voleiant esgarrifosos,
sempre mirant-lo àvids i expectants,
ulls d’horror, sens descans sotjant gelosos,

i els veié i no tremolà: espasa al pes
va posar i les ombres gosat envestí
i ni ombra trobà ni trobà res;
només fixos en ell els ulls sentí,

i alçà impacients els seus, cap al cel,
i escarritxà les dents i maleí,
i creixent-li dins infernal recel,
amb gran enuig, blasfemant, proferí:

Seguiu, senyora i, endavant anem:
tant de bo fóssiu el dimoni un xic,
que déu, el dimoni i jo ens coneguem
i per fi s’acabi tant d’embolic,

que tants i tants sermons, de passa tanta,
juro que ja me n’he cansat un raig:
i res la meva voluntat espanta,
per tant, sapigueu que on aneu, jo vaig.

Només un sol termini té la vida:
un termini fix; l’ànima un recer;
ara, endavant!– afirmà i, de seguida,
hi anà a la una amb calma d’estatger.

I la dama a una porta s’aturà,
i era una porta altíssima i s’obriren
els seus batents al punt que hi va trucar,
que a un misteriós impuls obeïren:
i, rere la dama, l’estudiant va entrar:
cap patge ni donzella hi acudiren,
i van creuar, amb espelmes llumenant-se,
salons fantàstics, sense comparança.

La visió, com d’enganyós encís,
per les lloses llenega, sens soroll,
encoberta en blanc mantell penjadís,
que escombra el sòl sens quedar-ne sadoll.
I per cada corredor i passadís
la segueix ell, atrevit, de corcoll,
que aquell gosar ratlla la bogeria,
perquè Montemar l’aventura tria.

Els llums, com tentines funerals,
feien esblaimada llum moradenca
i, al voltant, en moviments desiguals,
l’ombra anava i venia temorenca,
per uns arcs ruïnosos, sepulcrals,
d’estàtues i urnes de pedra sorrenca,
pilars esberlats, patis insegurs,
embardissats, humits, foscos i durs.

Tot és vague, molt quimèric i ombrívol.
Palau sense base ni fonament,
gronxant-se com navili vagarívol,
que ancorat somou un borrascós vent.
En silenci aterrador i fresquívol
rau tot allà: cap so i alè patent
prou humà s’hi escoltà: que el silenci
hi viu tibat per sempre amb res que el tensi.

I les mortes hores a mortes hores
succeeixen al rellotge en eixa vida,
ombres d’horror girant aterradores,
que allà apareixen en constant fugida,
les úniques i soles pobladores
d’aquell refugi fosc sense sortida
que amb desitjada o expectant quimera
venen a veure qui llur pau altera.

I li claven els ulls com sobrepuig,
des del fons de la llarga galeria,
que espurnegen com caliu roig d’enuig
que fins farien por a la valentia:
dibuixant-se-li al rostre el rebuig
que la intromissió d’aquell espia
i en tant que en grups davant seu apareixen
adés foscos en l’ombra s’esvaeixen.

Grandiosa satànica figura,
cap dret, orgullós Montemar camina,
dins l’esperit sublim per l’oradura
en provocar la còlera divina:
fàbrica fràgil de matèria impura,
l’ànima li alena i l’il·lumina,
amb déu l’iguala i, amb un vol esvelt
s’alça del seu tron i el repta en duel.

Segon Lucífer que manté la planta,
tot i que el raig venjador l’ha ferit,
ànima rebel que el temor no espanta,
trepitjat sí, mai vençut ni finit;
l’home que en la seva ansietat planta
en presó de vida un punt infinit
i a déu atira per donar-hi compte,
descobrint-hi la immensitat ben prompte.

I amb un alt bàquic cant taral·lejant
crema aquella quimèrica morada,
i amb gosada indiferència dant
mofa als llavis, la vista agosarada
mentre un soroll les passes van causant
pels cops que l’espasa fa compassada,
tristos ecos, seguint-lo tot darrera,
repetint-se sempre d’igual manera.

I aquell rar, monòton i únic soroll
que aquella mansió d’ecos emplena,
repetint-se del sòl als sostres foll
que la pregona soledat esmena:
i expira com gemec funest sadoll
que llença al seu dolor l’ànima en pena,
i a la fi del llarg corredor s’esmuny,
sembla per l’esfondrat mur, d’un retruny.

I en aquell altre món i en l’altra vida,
món d’ombres, vida que és somni de pam;
vida, que junt amb la mort et convida,
li pren les temples letal jusquiam
món, vaga il·lusió descolorida
del nostre món i somnieig i llamp
sense soroll, sens bogeria insana:
la sola imatge de la vida humana.

i és la blanca i misteriosa guia
li sembla per l’ànima benaurança
que ara acarona l’esperança impia,
i en tocar-la, s’esvaeix amb frisança,
com d’un blanc núvol suspès en l’ombria,
de nits, ales del zèfir, fan mudança;
la seva roba, desplegada al vent,
li recorda en un callat moviment

fumera suau de cremat aroma
que per l’aire puja giravoltant,
raig lunar que al tossal, a rajaploma,
com fermall d’èter manyaga passant,
silf que abrigada d’albada la broma
fon del blau nevós, amb l’ala vibrant,
que amb color d’ombres i llum intangible
entre l’albada i la nit és visible.

I àgil, viva, aèria i vaporosa,
que el sòl toca amb els peus a contrapèl,
travessa aquella cambra tenebrosa
la màgica visió del blanc vel:
viva imatge de quimera sortosa
que potser l’home trobarà en el cel.
Pensament sense fórmula i sens nom,
que fa resar i blasfemar tant per hom.

I a la fi del llarg corredor arribant,
Montemar segueix la callada guia,
i, una de marbre negre, va baixant,
de cargol, retorçada graderia,
llarga, fina, amb giravolts endavant,
entortolligant-se amb tossuderia,
suspesa per l’aire i amb violent
veloç, fort, vertiginós moviment

i en eterna espiral i remolí
infinit es prolonga tan immensa
que el seny tot extravia i fa enfollir
a Montemar que fent capgirells es tensa,
envoltat per violent terbolí
i, en l’aire desprès, s’imagina i pensa
que quan el rabent moviment cedeixi
fent voltes als abisme compadeixi.

I, quan de graó en graó va caient,
blasfema i jura amb un llenguatge immund,
el seu furiós vertigen creixent
i s’estimba ràpid al més profund,
sentint xiulets de l’huracà potent
que li passen confusament damunt,
sent tot de crits, de veus, palmellades
i batimans i brutals riallades

que alternen d’ais, planys, queixes i gemecs,
mofes, sarcasmes, rialles i fàstics
i ençà i enllà aplegats com en mil recs,
veient dessota d’ell, damunt fantàstics
homes, dones, mesclats llestos amb llecs,
ratats de pena, amb gestos gais sarcàstics,
que amb admiració estúpida el miren
i en etern remolí giren i giren.

Sent, per fi, que tot de sobte s’atura,
i un punt esvanit quedà, val a dir,
però ja després es reféu amb bravura
obrí els ulls i dempeus s’alçà felí
i el primer objecte que pensar procura
és la blanca dama i, cercant-la allí
la veu que en trist monument s’estintola,
emplaçada enmig de la cambra sola.

Era un negre i solemne monument
que al bell mig de l’estança s’aixecava,
ves per on, a Montemar, al moment,
com una tomba, un llit li semblava,
i ja barrinà el seu foll pensament
que oberta aquella tomba l’esperava;
i ja va imaginar ensems que un llit era
aquell tàlem tou que a l’espòs espera.

I aviat recobrant la gosadia,
per tal d’acabar resolt l’aventura,
el mateix cel i l’infern desafia
i amb pit ferm i decisió segura:
vers la blanca visió el voler guia
a descobrir el rostre amb més pressura,
i mentre als seus peus Montemar s’asseu,
així li parlà amb continguda veu:

Satan, dona o visió,
que així com era el camí,
cap a aquesta mansió,
sou atzagaiada, en fi,
o infernal invenció:

Ja sigui de part de déu,
o bé de part del dimoni,
qui venir aquí ens féu?
Digueu qui sou sense erroni,
per saber el guiador meu.

Que mai m’havia batut
el cor resolt tant com ara,
que havent vist tanta gatzara
i un favor arcà perdut,
la raó se’m fa ben clara.

Que un poder aquí suprem,
invisible i en barreja,
que el meu cor sent i no tem
i determina l’enveja
m’hi aventura a l’extrem”

Com fúnebre
complanta
d’amor
hom sent
en tanta
sonable

ploradissa,
com un plany
afligit
que de l’ànima
s’arrencà
com profund
ai que exhala
moribund
cor real.

Música trista,
lànguida i vaga,
que fa un mal digne
i mima l’ànima;
dolça harmonia
que infon al pit
malenconia,
com les veuetes
d’algun record
d’antic amor,
a un temps nonetes
i amarga pena,
que sap el cor.
Màgic encís,
cant ideal,

que pels aires vaga
i en sonores ràfegues
creix i es va fent gran:
per sublim i obscura
remor fabulosa
el sord accent lúgubre,
eco sepulcral,
músiques llunyanes,
d’endolat pegat,
redoblar monòton,
proper huracà,
que ni la capçada
de l’aire sacseja
i bramant està:
ones xarbotades
d’un mar d’embranzida
en la nit obaga,
vents que han fet la pau,
el brogit dels quals
sembla estar al gemec
del mur que trèmul
els sent arribar:
paorós estrèpit,
evident presagi
de tempesta clar.

I en un ràpid crescendo
els tenebrosos sons
brogit que n’és memento
i en ronc terrabastall;
com tro a les muntanyes
que arriba fins la vall,
com el barbull d’entranyes
de l’horrífic volcà.

I, entre gatzara i cridòria,
recruixir d’esmolats ossos
i fort escarritx de dents,
fonaments movent els mòduls
i en paorós batibull
les lloses del sòl a trosso
esquerdant-se llurs juntures
de cop volien descloure’s;
sent Montemar el soroll
que creix, com si fos de còdols,
xocant entre ells veu uns cranis
ja descarnats, secs, sense ossos,
dansant circumdant la terra,
sent bramar folls vents veloços
xarbotar irades les ones,
esclatar els trons més feroços,
exhalar tristos gemecs
i rompre en planys sorollosos,
tot en fuent harmonia,
tot en un daltabaix fondo,
tot en un confós trastorn,
tot barrejat com un bombo.
I llavors es fa més gran la fressa,
confosa i mesclada amb un so
greu que ronc per les voltes fondes
retrunyint brunzí furiós;
i un eco agut la veu recorda
l'àngel del judici pel tro,
triplicant en un fiblant xiscle
s'alçà esgarrifós i sonor,
fent sotragar l'entorn de tombes,
cruixir als seus peus amb fragor,
xocant entre si rocs i cranis,
amb ira i percaça feroç,
en intent de trencar la llosa
i escapar d'aquella presó
eterna els morts, sentint de sobte
la crida de déu tots en bloc.

I, sobtadament, amb gran estrèpit
veié que la sala s'esfondrà
i del paorós soroll decrèpit
cent espectres alçar-se clissà:

i, al seu torn, llurs ulls buits el guaitaren
i el van palpar amb dits escardalencs,
després, entre tots ells es miraren,
per tornar-se'l a mirar després;

aquelles mans xuclades maldestres
amb temorenc continent d'espant,
sens gosar, allargassaren llurs destres
tots envers l'agosarat mortal,

i uniren amb macabra riota
els cranis buits fent viu llur temor,
i amb espasme irònic de ganyota
s'encongiren al seu enviró.

Llavors la visió de blanc vel
vers Montemar allargà la mà
i era el seu tacte com fiblant gel
i resistir-lo va intentar en va:

galvànica, cruel i glaçada,
d'alta histèrica sensació
retornà la sang agrumollada
engelabrint-la al cor amb dolor.

I amb gran despit i maleint el cel
d'ella enretirà la mà Montemar,
i temerari llevant-li el vel
estirant-lo li descobrí la faç.
Ja l'espòs- uns ecos retronaren-
L'esposa que el seu consort ha trobat!”
- els espectres emocionats cridaren-
És l'espòs fet amant d'eternitat!”

I ella llavors cridà:Oh, espòs meu I era
(desencís fatal!, trista veritat!)
una sòrdida, horrible calavera,
la blanca dama d'airós caminar!...

Llavors un cavaller d'esperó de plata,
airós, tot i el rostre de mortal color,
traspassat el pit d'estocada que el mata
que encara li fa brollar sang del seu cor,

s'apropa i li diu, mentre la mà li branda
que impassible i fort li estreny Montemar:
Veig que heu complert la paraula fil per randa,
ma germana Elvira vostra esposa és ja.

La mort meva us perdono” “Don Dídac, coi,
-replica tranquil Don Feliu, al seu torn-
no sabeu com m'alegra veure-us cofoi;
no us comptava trobar en aquest contorn!

De l'espectre que en dieu la meva dona,
estrafolari casament m'atorgueu,
no és formosa ni tendra ni cap madona
i, tot i això no us vull ofendre, pel preu

que per esposa la prenc, com es comporta
i desitjo no em surti errat el pla,
essent rar el cas d'haver l'esposa morta
per tot el temps que visqui no em cansarà.

Però abans digueu-me si Déu o el dimoni
m'ha dut a aquest lloc; que vull veure el mofeta,
l'un o l'altre, que en aquest meu matrimoni
tinc per padrí, ni que sigui en Banyeta:

qualssevol o ambdós la cort de les destrosses,
aquest munt d'espectres que tenim aquí
no caldrà pas convidar-los a les noces.
Feina feta, Dídac, germà, oi que sí?”

- Va dir Don Feliu, amb corruga de celles,
i etzibà al voltant amb incontinents
llambrecs altius fit a fit i per parelles,
al Déu que es jura i tots aquells ossaments.

I aquell migrat consumit esquelet
amb els seus llargs, prims, fastigosos braços
l'envolta estrenyent-lo amb sòrdids llaços
i àvid l'acaronà amb ansietat:
la seva boca cavernosa cercant-la
la boca de Montemar i la galta
groga i àrida i descarnada assalta
i aplega repugnant la seva faç.

I ell, absort en les seves conjuntures,
encara sent més els nusos estrènyer
i un mar de suor acaliuat el senya
i en la impotència li creix furor;
malda amb ànsia esmunyir-se endebades
i quan més aïrat es debat i pitja
tant sí com no se li junta i desitja
el tosc espectre inspirador d'horror.

I en fuent veloç remolinada
i airívola i fantàstica dansa
que ni l'home en pot fer observança,
amb la ment per tan veloç seguir,
els espectres la ronda encetaren,
talment en cercles de vent distints
que pols violenta en remolins
i fulles seques dava sens fi.

I alçant alhora llurs mans estèrils
retrunyint com sord eco sens calma
s'alçà en la seva còncava balma
un udol molt semblant a una veu:
paorosa, monòtona, informe
que exclamà sens llengua cada boca
com la veu que al roquissar s'ajoca
en rossegar el vent el petri feu.

Cantem - van dir fent gran cridòria-
la fama i l'amor de l'esposa,
que enllaça als seus braços joiosa
per sempre l'espòs que estimà:
la boca ajunti amb la seva
i segelli una eterna treva
feta d'amoroses carícies
i de lànguids petons d'amant.

I amb recíproques abraçades
i en un tendre i etern repòs,
l'esposa enllaça el seu espòs:
per sempre descansin en pau;
i en fúnebre llum il·lumini
les seves noces fatal teia
il·lumini i trobin taleia
a la tomba el llit nupcial”

Mentre la ronda frenètica
que en rabent voltar s'agita,
cada cop més precipita
el vertigen sens cedir;
i més i més s'atropella
i més i més s'arravata
i en cercles clars es deixata
amb vivesa més sovint.

I es perd en roda quimèrica
i un negre punt fosc recorda
que entorn s'esvaeix concorde
amb la fantàstica llum
i llavors llòbrecs udols
que paorosos s'escampen
els aires ràpids enrampen
fent-los prolongats damunt.

De tan seguit vertigen
a tan funest prodigi
a tan càntic fastigi
a tan setge en pessics;
entre abraçades lúbriques
que el deixen constret, presa
de l'esquelet encesa
que gasta afalacs mil:

Mai resta vençut l'ànim
tot i que el cos doblegui
i un defalliment fregui
el límit Montemar;
i encar que l'esperit
no en diu pas la misèria
la minsa i vil matèria
comença a flaquejar.

I al cap sent caòtic
embogit desvari
de mareig tornar-hi
esllanguit l'afany:
i ombres i més llums
en girar l'estança
i morts acostant-se
que venen i van.

I llavors, prou llunya,
dèbil a l'oïda
veu adolorida
lànguida sonà,
com la melodia
que l'aura amorosa,
i aura harmoniosa
de nits conformà:

Sent aleshores
el pit que es vincla,
de basca el vincle,
tèrbols els ulls,
pes de parpelles
de pesantor:
el front inclina
sobre el seu pit
i amb prou despit
sent els seus braços
esllanguir dèbils
de la flonjor.

I llavors
veié llum
fent besllum
en finar:
i amb ofec
sentí l'eco
d'un gemec
que expirà.

Tan dolç
sospira
la lira
que cap
i enclou
conceptes
del vent
com veu,

lleu,
breu
clam.

Mentre núvols vermellosos i grana
la llum de l'albada rogenca envia,
tota ella alegre es gauba i engalana
en les seves torres de l'ixent dia;
cel serè, calma matinada ufana,
suau la brisa transparent fred atia,
rasant el Sol vessa amb beutat mesura,
raigs de pau i celestial ventura.

I fugí la nit i amb la nit fugien
les seves ombres; quimèrics obrers,
lluny del silenci, la calma succeïen
pel bullici i la remor dels tallers;
i a llur treball i a llur afany venien
les dones patint per guanyar en delers,
tots tornant a la feina de per vida,
avui de temor l'ànima farcida:

Que ja és viva brama i de plors no manca
del fons del pit pecador i endurit
que en forma de dona i guarnit de blanca
túnica tènue i posat neulit,
el dimoni, voltant per Salamanca,
s'endugué Montemar aquella nit!...
...I així, lector, el relat és de perspicu,
perquè tal com me'l van fer te l'explico.

Eps.-

1 comentari:

  1. No tens al bloc cap adreça de contacte, però si de debó t'agrada traduir al català, et convido a Col·laborar amb http://epubcat.tk/ els resultats de la feina que fem allà es poden trobar a:
    http://epubscatala.blogspot.com.es/
    La comunitat amb més qualitat de llibres en català del moment.Podries baixar llibres encastella i traduir-los en català.Hi ha programes d'ajuda per a tal cosa.Pregunta i t'ajudarem.
    Salut!

    ResponElimina