HILDEBRANDSLIED I
Continuem parlant del nostre recent volum Poesia Narrativa Medieval. Ara ens introduirem a la Cançó d'Hildebrand.
 |
| Hilderbrandslied A |
La Cançó de Hildebrand o
Das
Hildebrandslied és un Poema Narratiu que ens ha arribat
fragmentari, escrit en Antic Alt Alemany del segle IX, l'any 830.
 |
| Hilderbrandslied B |
Podríem considerar-lo d’entre les
primeres traces que disposem d'un poema d'aquesta mena en una llengua
diferent a les clàssiques i, en el seu cas i per l'època, del
llatí, concretament.
Això podria ser degut a que el
prestigi del llatí en les terres que formaven part del llegat
imperial pesà tant considerablement que, segurament, davant d’ell,
a les noves llengües romàniques dels territoris sota la seva
influència els costà molt més esforços desempallegar-se de la
seva consideració d'inferioritat, per tal que a cada banda de
l'imperi trigaren molt més temps, abans les noves parles no anessin
prenent el lloc cultural que el llatí s'havia reservat i,
tímidament, anar-se conformant com a llengües diferents, amb
l'ebullició de cada pòsit peculiar.
Germània, de fet, mai no havia format
part sòlidament de l'Imperi, llevat d'alguns petits assentaments
fronterers, que només tenien com a funció controlar la temperatura
de les arribades dels pobles de més enllà. Per tant, els
germànics conservaven la llengua i tradicions, sense aquelles
interposicions tan poderoses que hem vist i, davant l'emmirallament
cultural que els arribaven a través d'aquelles llargues fronteres,
només podien, tímidament i, a poc a poc, perquè eren una cultura
àgrafa, traspassar les seves ancestrals coneixences, després de
molts temps d'estar en contacte amb aquella civilització tant
important, que sí tenia per costum aquesta mena de tasques escrites.
Sabem pels romans que els primers
contactes amb aquells pobles foren pel volt de l’any 115, abans de
la nostra era. No trobarem escrits que s’hi refereixin pròpiament
fins el 98 i són, encara no cinquanta pàgines, de Tàcit.
Així podem fer-nos una idea del lent
procés de conscienciació cultural d'aquells pobles que encara
trigarien molt temps per abandonar la seva cultura àgrafa i
transcriure les seves velles coneixences al paper i, a més, fer-ho,
en la pròpia llengua i tarannà.
Un tarannà que implica la forma del
text escrit, conscients de la seva peculiaritat, que com a llengua
diferent a la clàssica llatina, també havia de conformar-se en una
disposició diferent i pròpia. En el seu cas, transcriure els vells
cants tradicionals havien de comportar una transcripció que
conservés la forma peculiar del llenguatge recitatiu, diferent a la
font del seu aprenentatge llatí. En això volem dir que ja, des del
primer escrit literari, trobem la seva necessitat, la seva habilitat
en transcriure els textos en la forma d'al·literació que hem vist
detalladament en la nostra Introducció.
Sabut tot aquest procés que, val a dir
es tracta d'una elaboració mental complexa i col·lectiva, podem
fer-nos càrrec de la seva duració, la qual podem xifrar, des
d'aquella data aproximada del primer contacte, en uns mil anys. Si
estem temptats en mesurar el procés d'aparició dels textos
literaris en llengües romanç, veiem que el temps no és tant
dilatat, però no seria gens correcte fer-ne judicis comparatius, ja
que aquestes darreres partien d'un moviment cultural més o menys
considerable i constant i, en canvi, les primeres treien el nas
d'allà on només hi havia hagut un bagatge oral, en tractar-se d'una
cultura àgrafa, la qual cosa sempre és més efímer i gràcil, per
la seva immaterialitat.
Així aquí es veu la força que va
caldre per anar-se consolidant, fins a convertir-se en matèries que
avui podem analitzar i que no desmereixen ben gota els seus humils
orígens.
Per les dates de redacció podria
tractar-se d'una provatura per tal de figurar en la recopilació
ordenada per Carlemany, segons la narració del seu biògrag
Eginhard, a fi d'elaborar la mítica Barbara et Antiquissima
Carmina.
Recordem que per ordre de l'emperador
Franc s'havia manat consignar els costums orals dels pobles sota la
seva dominació, a més de totes aquelles tradicions orals antigues
del seu propi poble els Francs que perduraven feblement ja en el
temps de l’emperador. D’aquí ens ha pervingut fragments de la
llei sàlica (dels Salis, els Francs, habitants del riu Sala)
A més, si hi sumem que Walafrid
Strabon, religiós del s. IX, en el seu De Imagine Tetrici,
afirma que Carlemany havia fet col·locar una estàtua de Teodoric el
Gran, mencionat en el Poema que analitzem, al porxo del seu palau
d'Aquisgrà.
Còdex
La Cançó de Hildebrand, dèiem,
ens ha arribat escapçada. Tan sols seixanta-vuit versos escrits en
les dues pàgines en blanc, la primera i la darrera, d’un còdex
que conté textos bíblics i patrístics, el
Liber Sapientiae
Salomonis, que actualment torna a estar a la Biblioteca
Murchardsche de Kassel.
 |
| A sota imatge de Fulda |
|
Les dues pàgines se les suposa
elaborades al monestir de Fulda (a l’antiga Bucònica, un bosc de
Cologne, avui a Nierstein-Am-Rhein, prop del riu Fulda) i sembla la
transcripció d'una narració exposada oralment, per tal com s'hi
troben transposicions i manques de text, amb insercions sovintejades
que fan pensar en l'elaboració d'una contalla per part d'un escrivà,
desconeixedor d’aquella forma poètica, ja que el text està escrit
en prosa, no tan sols per estalvi de paper, com solia ser habitual,
sinó amb una clara fragilitat de la llengua i el text escoltats, tal
com s’hi reflecteix en la redacció.
Efectivament s'hi pot observar certa
barreja dialectal i transcripcions lingüístiques inconnexes,
possiblement degudes a l'oblit i la ignorància ferma de la forma
poètica original en què se li estava narrant.
El text es trenca sobtadament a la
segona pàgina. Hi podem detectar el treball de dues mans, la segona
de les quals apareix en les onze darreres línies del segon full.
La lletra sempre és minúscula
carolina, això pot ajudar-nos a datar-ne el text posterior a
l'elaboració d'aquesta tipografia, instaurada per Alcui de York,
sota l’impuls de Carlemany.
El Còdex conté una particularitat en
el text de la lletra runa wynn, que representa la lletra w,
cosa que suggereix la llengua antiga anglesa que concorda amb la
fundació del monestir de Fulda per missioners anglosaxons.
Actualment presenta certes taques de
productes i agents químics que hi cercaven ajut per a donar-hi certa
essència llegible, provinents d'estudiosos que desconeixien els
productes actuals, sortosament menys agressius.
El còdex en particular, patí, com
molts textos estudiats aquí, força peripècies, que val la pena
evidenciar.
Abans de 1945, el director de la
Biblioteca de Kassel, per tal de preservar els còdexs més antics i
més importants dels bombardejos de la Segona Guerra Mundial a la
ciutat va extreure-hi, entre d'altres el còdex que conté la Cançó.
Sembla que pels saquejos va arribar, finalment, a mans d'un militar
americà que se l'endugué al seu país i el va vendre a la Fundació
Dr. Abraham Rosenbach que, al seu torn, el 1955 el varen retornar a
Kassel, però amb la mancança del primer full del nostre text que,
negligentment, uns antiquaris havien extraviat. No va ser fins el
1972 que se’l descobrí, sortosament, a Filadèlfia i, fou tramès
a la seva seu original, amb la resta.
Actualment tot l’escrit antic és a
la Biblioteca Municipal i Regional, en el Cod. Thed. Fol. 54.
Apreciacions
lingüístiques
 |
| Miniatura d'una Edició de l'Hilderbrandslied |
El text del còdex està escrit en
prosa, segurament per un estalvi de paper, cosa que ho corrobora
estar escrit en la primera i darrera pàgines d'un altre còdex. Amb
tot els especialistes en detectaren de seguida el ritme peculiar de
la poesia i en varen fer la transcripció visual correcta en vers. A
més als versos ben clars s'hi percep l'al·literació dels mots que
conforma gràficament els vers en dos segments característics de la
poesia germànica que, sortosament, ara podem clarament apreciar.
Se suposa que aquesta Cançó
aparegué al segle VI entre els Llombards, per com el text presenta
clares preferències de noms acabats en –brand, que els són
propis. Concretament al regne del nord d'Itàlia, seu de l'antic
regne dels Ostrogots on havien estat expulsats per aquells. D'aquesta
zona la Cançó passà a Baviera per tal com hi rau certa base
del dialecte bavar. Després, al monestir franc-oriental de Fulda
n'haurien intentat consensuar una transcripció en el seu antic saxó
fundacional amb la refosa escrita que actualment tenim.
El poema presenta una peculiaritat que
fa anar de corcoll als lingüistes perquè presenta un particularitat
única a l'hora d'esmentar el pronom personal de primera persona en
la forma ik que és en saxó antic i que seria ih en antic alt
alemany, tal com hom espera pel conjunt de la llengua de la resta.
Per exemple això es pot observar en el text original en el vers 48
on els mots riche i reccheo que presentades com
antigues formes saxones s'han al·literat (els fonemes s'han
assimilat) quan l'antic saxó té les formes rike i wrekkio
que, clarament no al·literen, cosa que fa decantar els estudiosos
que ens trobem davant d'un text en antic alt alemany. Altres casos es
produeixen en formes com heittu (v. 17) i huitte (v.
66) que ocasionen el mateix efecte de doble t , en realitat es tracta
d'una confussió de l'escrivà, dominant per la seva llengua (AAA)
que el traeix perquè ell hauria fet doble z, corresponent a la doble
t el saxó. També la nasalització de dentals usere,
gudhamun, odre o bé la transformació de ei en
e: enan, heme, wet; característiques
totes que indiquen una preferència clara per l'antic alt alemany
(AAA). I, amb tot algun estudiós hi ha detectat alguna forma de baix
alemany que, tanmateix resulten afegitons cosa que fa elaborar la
teoria d'haver estat transcrit per un saxó, de llengua materna
preeminent alt alemany, amb certes temptatives de baix alemany.
La seva estructura és la d'un Poema
Narratiu dramàtic, amb una curta introducció narrativa, seguida
d'un extens diàleg i una conclusió narrativa.
La part interna suposadament
fragmentària s'ha intentat reconstruir a base de testimonis
posteriors i textos de temàtica similar. Per exemple, seguint
testimonis d'un historiador posterior del segle XII, Sax Grammaticus
i una cançoneta sobre Hildebrand a la Asmundarsaga Kappalana
islandesa del XIV, on un vell Hildebrand, al llit de mort, es dol
d'haver hagut de matar el propi fill en una batalla. Amb tot, altres
versions difereixen d'aquesta nostra original com la Thidrekssaga
noruega del s. XIII o la nova refosa Nova Cançó de Hildebrand
(Jungeres Hildebrandslied), del s. XV, on pare i fill es
reconcilien abans d'acabar la lluita. Són textos que permeten
fornir-nos petits detalls que venen a omplir els suposats “buits de
memòria” del recitant oblidadís de la Cançó transcrita.
Cal dir, breument, perquè ho veurem en
el seu moment, que el tema que hi és plantejat es repeteix en altres
textos que veurem, de forma prou similar o més peculiar: Xahnamé
(Shahnameh), Poema Narratiu iranià del segle XI o la
Cançó d'Alvar Gonzalez, només per a citar-ne dos exemples.
Apreciacions
històriques.
En el text es fa menció vàries
vegades dels Huns (vv. 10,39) o “el senyor dels Huns”, entès per
Àtila ( v. 35) i, a través del fil narratiu, es reconsidera el
protagonista com un refugiat entre aquest poble, que torna amb el seu
exèrcit a lluitar contra el seu poble originari, que ara està
comandat per Odoacre.
El protagonista ens diu que ha fugit de
la ira d'aquest, juntament amb els partidaris de Teodoric.
Tanmateix el fet històric ho
desmenteix perquè Àtila morí l'any 453, abans no nasqués
Teodoric (456-526), l'altre fil conductor del lligam entre les terres
originàries de l'heroi i les “llunyanes” del contacte amb el
poble Hun. La fabulació narrativa els fa a tots ser contemporanis
evidentment per motius èpics.
Històricament sabem que Odoacre, un
Rugi o Escita, l'any 476 va fer abdicar l'adolescent emperador
occidental Ròmul Augústul i s'autoanomenà suprem poder d'Itàlia,
però mai se'n va considerar rei a si mateix. L'emperador de
l'Imperi Oriental, Zenó es tenia per l'únic hereu d'ambdós imperis
i decidí cercar suport per a neutralitzar Odoacre. El trobà en els
Ostrogots, que havien estat al servei dels Huns, com es va veure a la
batalla dels Camps Catalàunics (a Duro Catalaunum, a Chalons, prop
de Bèlgica), entre Romans occidentals amb Visigots i Francs contra
els Huns d'Àtila i els Ostrogots. Però mort Àtila, aquests darrers
varen aconseguir la llibertat, es cristianitzar amb l'arrianisme i
s'establiren al sud del Danuvi, on havien estat els seus cosins, els
Visigots.
El cap dels Ostrogots d'aleshores era
Teodoric, que havia estat príncep ostatge de Constantinoble on s'hi
féu valedor de la cultura romana. L'any 474 Zenó decidí
desempallegar-se'n i incità que lluités a Itàlia contra Odoacre.
Però els Ostrogots venceren i, si bé primer decidiren repartir-se
el poder obtingut, després, Teodoric va fer assassinar (o ho féu
ell mateix) Odoacre el 493.
D'aquesta manera veiem que els fets
narrats en el nostre poema no concorden amb la realitat històrica:
primer Teodoric no fugí per la ira d'Odoacre sinó que s'hi enfrontà
de totes totes.
Anàlisi temàtic.
Hi ha dues mencions a “un gran Déu”
(irmingot, v. 30) i a “un Déu poderós” (uualtant got,
v. 49) que no semblen reflectir cap deïtat germànica, com caldria
esperar del text i sí a un cert monoteisme influït pel
cristianisme. Tal vegada afegitó en el moment de la transcripció
pels devocionaris del monestir.
A part de la intenció literària, que
ara li sabem trobar nosaltres, en el seu temps potser la tingué en
el moment concret de recalcar l'interès polític de la figura de
Teodoric, el personatge conductor de la temàtica i per la zona
d'influència del text, per tal de fer-lo suposat avantpassat de
Carlemany.
També s'especula un interès
“preservador dels antics costums”, per part dels monjos del
monestir, certa sensibilitat que el faria rescatar, d'un antic passat
del seu propi poble, un origen noble per tal de recuperar i
d'ennoblir les tradicions germàniques dels avantpassats de la
comunitat o en general.
Hams: Hildebrandslied, Hildebrand en català.
Tornarem amb el text de l'Hildebrandslied.
