divendres, 18 de setembre de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL XIV. HILDERBRANDSLIED II

HILDERBRANDSLIED

El Text.

F. A,
A un li vaig sentir dir:
que es desafiaren en combat singular,
Hildebrand i Hadubrand, enmig de sengles hosts.
Pare i fill varen preparar llurs armadures,
es guarniren vestits de combat, es van cenyir les espases,
sota les cotes de malla, llavors van cavalcar vers la batalla.
Va parlar Hildebrand, fill de Geribrand, per ser el més gran,
i d'experiència major a la vida. Començà demanant
a l'altre, ras i curt, qui era el seu pare
d'entre tots els guerrers del poble
“(...) o de quina família ets.
Si me'n dius un ja en sabré l'altre
que ben conegut tinc tot aquest regne i la gent que hi viu”.
Hadubrand respongué a Hildebrand:
“Això ens van dir a mi i a la nostra gent,
un que era vell i sabedor i que va viure aquí
en temps de Hildebrand el meu pare. Em dic Hadubrand.
Ell marxà i cavalcà vers l'est fugint de la ira d'Odoacre,
juntament amb Teodoric i molts dels seus combatents;
marxà deixant a la misèria
la seva pobre dona sola a casa amb un fill petit,
sense més hereus i, amb tot, cavalcà cap a l'est.
Per tant des de Teodoric que en tenim l'absència.
Ell, que era un home sense amics,
patí la còlera profunda d'Odoacre,
per ser lluitador favorit de Teodoric,
puix sempre era a l'avantguarda, lluitant amb delit,
era conegut pels més valents.
A hores d'ara no crec que estigui viu”
Coneixes el gran Déu, testimoni,-demanà Hildebrand- quan parla des del cel?
Mai has pledejat fins ara
amb un parent més proper”
Llavors es descargolà els braçalets dels braços,
fets d'or imperial, que li havia donat el rei,
senyor dels huns. “Et dono això, en senyal del meva estima”

F. B.
Hadubrand, fill de Hildebrand, va dir:
“Amb la llança ha de rebre l'home, els presents,
punt per punta!”
“Ets un vell hun massa llest!
M'irrites amb la teva xerrameca i encara m'afuaràs la llança.
Has arribat a vell, gràcies a les teves estratagemes,
una cosa em van dir els mariners
que venien d'orient, pel gran mar, que la guerra se l'endugué:
mort és Hildebrand, fill de Heribrand”
Hildebrand, fill de Heribrand, digué:
“Bé puc veure en la teva armadura
que pertanys a la casa d’un bon senyor,
que mai has estat exiliat d'aquest rei.
Doncs bé, ara déu poderós vol -digué Hildebrand- que el destí s'acompleixi!
Vaig errar seixanta estius i hiverns en terres llunyanes
i sempre em col·locaren a primera línia,
tot i així, a cap ciutat no em varen ferir;
i ara, el meu propi fill em matarà amb l'espasa;
em rematarà amb la fulla o, jo li causaré la mort.
Però ara pots fàcilment, si la teva força et pren,
aconseguir d'un vell l'armadura
i arrabassar-li el botí, si tens dret a fer-ho” (...)

“Però això és de covards, -digué Hildebrand de l'Ostlenten-
Vós us heu negat a lluitar, quan tant desig en teníeu,
en lluita en comú; (ara) tractem si voleu,
quin dels dos ha de prendre la túnica avui,
i aquest dret de batalla com (és)
llavors fem-ho a la primera embranzida amb les llances
afuades vers sengles escuts”
Llavors van cavalcar plegats, escuts de dispars colors,
vencent el dolor dels escuts blancs,
tots ja tenien les dargues trencades,
destruïdes pels embats de les armes pesants
(...)

Portada del nostre llibre del 2015 que conté tots aquests textos que estem tractant.

Trobareu tot l'estudi i més a:



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada