divendres, 11 d’agost de 2017

BALADE DES FEMMES DE PARIS

BALADA DE LES DONES DE PARÍS. François Villon.




La imposició que sempre ens entomen, a l’hora de reivindicar la nostra diferenciació dins de les terres peninsulars, és més aviat un entodussiment malentès que només pretén anular un per fer sobresortir l’altre pensant que a còpia de dir-ho la veritat s’imposarà, ni que sigui dins l’imaginari d’aquells que se les escolten. Així allò de que “Catalunya no existeix”, “Tots som espanyols”, “Catalunya mai ha existit, com a subjecte polític”, i un llarg etcètera no poden acallar les evidències empíriques, ni tan sols aconsegueixen esdevenir raonaments categòrics davant dels quals cal callar.
Lluny d’això la mateixa Literatura ens forneix exemples evidents i irrefutables que, al capdavall si més no, l’existència diferenciada i peculiar és evident i fàcilment reconeixible per les ments obertes que han existit i s’han ocupat d’omplir les lletres d’Europa, on les dues realitats han conviscut i d’on les seves escriptures s’han entestat en consignar obres escrites al llarg dels períodes literaris successius.
Un exemple més, dels molts que hi podem trobar, el podem retenir en un poema de François Villon, poeta del segle XV amb una vida literària apassionant i vivencial extrema, passant de ser orfe a brillant estudiant, de disbauxat barriler a assassí condemnant, de reu per la forca a absolt i desaparegut  com si la terra se l’hagués cruspit. L’exemple d’allò que hem dit més amunt el trobem al seu poema BALLADE DES FEMMES DE PARIS, una composició que cou pel menyspreu misogin que desprèn, però que cal entendre observant el context i el resultat que la vida de l’autor impregnà a la seva obra literària (i no és una exculpació)
Per allò que ens interessa llegiu el vers 15 del següent text i entendreu la diferència que plantejàvem al principi; manifesta en un apartat banal però prou explícit per determinar que, si un autor francès d’aquella època era capaç de copsar-la i recrear-la al llarg d’un poema de factura perfecta, és que llavors, com ara, la qüestió és ben evident i només uns ulls entercs i unes ments malicioses de mena són incapaces de veure els tarannàs diferents, innocents i fornidors de riqueses sociològiques des de sempre al conjunt de la diversitat de pobles d’Europa.

BALADA DE LES DONES DE PARIS
Prou poden titllar de bocamolles
a Florentines, Venecianes,
o bé fer-les burxa orelles
fins i tot gallines més velles;
però siguin Llombardes, Romanes,
Genoveses, reblant-ho fi,
Piemonteses, Savoianes,
res com un bon bec de París.

De bon garlar tenen les barres,
això és diu de Napolitanes,
i que són prou bones xerrapetes
Alemanyes i Prussianes;
siguin Egipcies, Gregues,
d’Hongria o d’un altre país,
Espanyoles o Catalanes,
res com un bon bec de París.

Bretones, Suïsses poc en saben,
Gascones, ni tan sols les Tolosanes;
de Petit Pont dos bregades
no gaire més, i les Lorraines,
Calaisines i Angleses,
(n’he eixamplat massa el perfil?)
Picardes de Valenciennes;
res com un bon bec de París.

Príncep, a les dames Parisines
de xerrera deixeu-les dir;
ni que diguin d’Italianes,
res com un bon bec de París.



Hams: Ballade des Femmes de Paris,  François Villon, català François de Montcorbier, Catalunya no existe, Todos somos españoles, Catalunya sujeto político.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada