BÍBLIA RIMADA DE SEVILLA
4 De Judes Iscariot i de la seva vida.
El rei cuidava els dos infants,
creient-los fills seus, com germans,
i ja en tenir tots dos sis anys
ambdós minyons, com semblants tanys
puujaven plaents i mansois
la gent els feia molt bons nois.
però amb el temps aquests vailets
van perdre escalf tornant-se freds.
Judes sovint feia plorar
el fill del rei; per res de clar
no refrenava aques delit,
per molt que se li hagués dit.
La reina amb gran dolor el renyava
sempre topant amb una trava;
i així sempre era una constant
que el fill del rei restés plorant;
per’xò la gent assabentada
de com Judes feia tirada
i que el càstig de res servia
i de com l’altre infant patia
varen esbombar obertament
que ell del rei no n’era sement
i que la reina, que ho sabia,
li dava al rei categoria
i no era ver, puix fou trobat,
i afillat encimbellat.
Judes s’airà amb tals comentaris
i al fill del rei pagà amb desvaris;
mes passà que el noi morí sol.
Tothom tingué un gran desconsol
i a Judes se’l titllà d’autor
i ell, pel ròsec, fugí de por.
Lluny, va ocultar-se amb tributaris
de Jerusalem, després varis
intents. Rere l’espai del mar
cercà a servir senyor preclar.
Trobà en Ponç Pilat; i afermats
mutus semblants i voluntats;
Pilat veié en Judes servent
fidel i escuder obedient
pels afers senzills que són noses
capaç d’arranjar munts de coses.
Arribà un dia que Pilat,
veié dins d’un jardí cuidat,
que des del seu palau es veia,
un rec d’arbres, troncs xemeneia,
que eren pomers ben carregats
d’unes pomes que eren beutats.
El jardí era d’en Rubén,
pare d’en Judes, certament;
d’això ningú res en sabia
tot oblidat, com nit pel dia,
i amb tot Pilat, d’aquelles pomes
frisava embaumat dels aromes
i deia que si les tingués
sa vida valdria molt més.
Quan Judes va sentir això
sortí del palau sens fer un so
i entrà aljardí tot escalant
la pared com dragó o semblant.
De dalt del mur va saltar dins
i amb moviments àgils i fins
pujà a un pomer i collí les pomes
que va voler, segons aromes.
Rubén trobà Judes així
i el seu cor tot s’estremí
enfurismat de tanta ira
l’esguard li era una guspira;
manà que les pomes deixés
que allò que feia era un excés.
Judes va fer com qui sent ploure;
fent-ne un pilot no es va commoure,
puix no en volia oblidar cap
i anà al qui li privava escap
i li llençà una perdra al coll,
titllant-lo d’enze i bocamoll;
i el roc matà Rubén així
i Judes marxà del jardí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada