dimarts, 26 de setembre de 2006

Vet aquí uns versos preciosos que he llegit avui:
Són en el primer grau de transformació:

XXV
Asseure’s al cim dels rocams, somniar damunt les ones o ran dels cingles. Recórrer lentament la solitud ombrívola dels boscos, on viuen éssers aliens a la dominació de l’home, on rarament ha deixat empremta el seu pas; grimpar inapercebut els cims inaccessibles amb ramats salvatges que no necessiten cleda; abocar-se sol per damunt dels precipicis i els saltans escumejants: no és pas viure en solitud és conversar amb la Natura, és veure desenvolupar-se davant d’un mateix els seus encants i els seus tresors.

XXVI
Però enmig de la gentada, del brogit i del contacte dels homes, sentir, veure, copsar i gaudir-hi; resseguir la seva ruta, ciutadà enutjat del món, sense ningú que ens beneeixi, ningú a qui puguem beneir, tenir al voltant només llagoters de la Fortuna que es recreen en les desgràcies i tants d’altres que ens han cercat, seguit, adulat, cap amb sentiments amicals vers nosaltres, cap que, si no hi fóssim, deixés perdre un somriure almenys: vet ací el que en dic estar sol ! Vet aquí la solitud !

Lord Byron
Segon Cant del Childe.


2 comentaris:

  1. Sempre hi ha temps per a la reflexió, però no per a acceptar el reflexionat . Es forgen ideals que mai es modifiquen , solament se suavitzen o s'enforteixen.

    Un, dos, tres...

    ResponElimina
  2. Si tens paciència, tens un defecte. Si no tens paciència, tens dos defectes. Tu tries

    ResponElimina