dimarts, 24 de juny de 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT V.

LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.

Cinquè Lliurament



Quedà el de la carreta absent,
de força i aguait indolent,
capficat d'Amor que el tenalla.
La pensa, feta una baralla,
el perd, s'oblida d'ell mateix,
no sap si en té o fuig pel bleix.
El seu nom ja ni el recorda,
no sap si va armat ni concorde,
no sap gens on va ni d'on ve.
Res distingeix de mal ni bé.
Només d'una cosa i, per ella,
les altres posposa i segella,
pensa en aquesta dia i nit
tot sent i ho veu enterbolit;
el seu cavall pas ferm el porta
i no pren mai la via torta,
ans la millor i, camí més dret,
i es per ventura que a pleret
el duu fins una espessa landa
amb un gran gual que, a l'altra banda,
tot armat, en fa guardament,
un cavaller aspecte imponent.
Prop d'ell veié una damisel·la
en un palafrè arran parcel·la.
Ja l'hora nona havia entrat
i encara estava extraviat
el cavaller en la seva pensa,
quan el cavall, la brida tensa,
al riu se n'hi va assedegat;
vers l'aigua va, quan l'ha clissat,
i aquell que estava a l'altra riba,
diu cridant: “Cavaller se us priva
el gual i aigua al vostre cavall”.
Aquell no escolta ni un borrall,
des de que el que pensa no el deixa,
i així, totes voltes, en créixer
la set del cavall, corre al riu.
L'altre vol que s'aturi, diu:
Sortiu del gual. Féu-vos enrere,
ja trobareu millor passera”.
Jura traspassar-li el pit
si desatent el que ha prescrit.
[Però el cavaller sord no amida,
ni quan per tercer cop li crida:
Cavaller he dit no entreu al gual,
sense el meu permís ni senyal,
perquè m'han manat que traspassi
a qui sense permís el passi.]


Tant va absort l'altre que no el sent,
i el seu cavall d'un salt potent
passa del camp a l'aigua fresca
i a cor que vols beu i s'engresca.
Mentre aquell diu que ho tindrà car
que l'escut no el serà auxiliar
ni del cos tampoc la lloriga,
posar el destrer al galop no triga
i l’envesteix amb fort embat,
tan tremend que de poc l’abat,
colpint-li el pit de forma brava,
enmig del gual que defensava.
De l'encontre tot surt volant:
llança i escut del coll penjant.
El caigut, del tot sorprès, s'alça,
com un tro a mitja nit trasbalsa
que ens deixa l'ànim desvetllat.
Ara sent, veu en claredat,
qui l'ha picat, es meravella
veient un cavaller centella
i així crida: “Vassall, per què
heu volgut ferir-me de ple,
Venint de front que no us sabia?
Sinó us he fet cap fellonia!”
Pel cel que sí – diu l'altre, hostil-
que crec m'heu pres per algú vil,
quan aquest gual jo us el prohibia,
tres vegades amb energia,
i a grans crits que us ho he manat,
ja ho heu sentit amb claredat,
almenys dues de tres vegades
i totes les heu obviades,
quan he dit què us faria i, res.
I a l'aigua sou, com he promès”
I el cavaller té per sortida:
Mal nat que no he sentit la crida
ni us he vist, no essent conscient.
Que era jo immers pel pensament
i ignorava que al gual entrava;
doncs sapigueu que sense trava
sols amb la mà que aguanta el fre
en tinc prou per fer-vos doler.”
L'altre replica: “Passarà?
Podràs tenir-me a mi i la brida,
però t'hi jugaràs la vida.
Com un grapat de cendra prenc
eixa amenaça de mitgenc”.
I aquell respon: “M'és tolerable
allò que serà el més provable,
i és com et voldria tenir.”



Sisè Lliurament

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada