LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.
Quart
Lliurament
Dels
cavallers el comiat
fou
cortès, com és ensenyat;
a
grat de la dama; tan tendre
com
breu. Aleshores van prendre
el
seu camí calms, lentament;
van
sortir del castell talment
que
no calgué donar conversa,
envers
aquella selva adversa,
on
seguici i reina es colgà.
No
van trobar el rastre dellà,
devien
anar més de pressa,
després
d'un clos i gran travessa,
van
trobar el seu camí ferrat,
havien
pel bosc tan errat
que
ja era del tot matinada,
llavors,
en una fondalada,
una
noieta van trobar.
Francs
la van saludar amb la mà,
però
pregant, a la que salta ,
si
sap res que ho digui sens falta,
si
la reina ha vist de llambresc.
I
ella respon amb el cap fresc:
“Doncs
sí us sabré guiar amb certesa,
quan
de servir-me féu promesa,
diré
ruta i també camí,
diré
la terra on tindrà destí
i
quin cavaller la menava:
però
que fóra cosa brava
a
qui aquesta terra entrés
i
que li doldrà fer-ne accés”
Prompte
mossèn Gavain etziba:
“Jove
dama, com déu m'aviva,
us
brindo el meu servei
i
poso sota vostra llei,
l'ús
que en féu de la meva força.
Digueu
què ha vist aquest bosc tòrcer?”
Aquell
que en carreta marxà
res
prometé en aquell llindar,
pel
seu poder sols anuncia,
com
home que Amor bescanvia
fent-lo
puixant, ferm, sobretot,
que
reserva i, davant tot,
atendrà
allò que necessiti,
fins
quan ella li'n faci quiti.
“Doncs,
diré el que voleu saber-
féu
la noia, prenent alè -:
“Abans,
Meleagant cal conèixer,
fort
cavaller, sens desmerèixer
que
és fill del rei Gorre, ell la té
al
seu reialme com esquer,
d'on
ningú pot mai retornar-ne,
sols
forçat pots sojornar-ne,
que
és país d'exili i servil”
Ells
preguen, amb posat tranquil:
“Senyora
on és aquesta terra?”
“Com
trobem el pas que l'aferra?”
Ella
els respon: “Ara ho sabreu,
i
com n'és difícil el freu,
perquè
a cada passa donada
es
torna impossible l'entrada,
i
a més, Bademagus, el rei,
mai
dóna permís ni remei.
S'hi
pot entrar, tota manera,
per
dues vies o darrere
dos
passatges que han prescrit
pel
nom: un de Pont Humit,
perquè
sota l'aigua descansa
i
a voltes s'eleva a bastança
amb
prou aigua a sota i al cim,
ni
més ni menys moll per gotim
que
en resulta la mida justa.
Fa
un peu i mig de mida adusta
i
tant s'allarga com s'estreny,
s'entén
qui refusa el disseny,
ans
no més perill representa
de
tots dos, que la seguimenta
d'aventures
fa encar més por.
L'altre
pont el fan molt pitjor;
ja
dóna perill si en parlo
car
cap home ha pogut passar-lo
en
ser un fil d'espasa tallant,
d'aquí
les gents sempre en diran
l'estrany
nom del Pont de l'Espasa.
He
dit veritat curta i rasa,
més
certesa no us puc pas dir”.
I
ells demanen sobre el camí:
“Senyora,
ara, per gentilesa,
mostreu
els dos punts de l'empresa”.
La
noia, amb recança, respon:
“A
la dreta hi ha l'Humit Pont,
damunt
la seva humida base,
i
cap allà El Pont de l'Espasa.”
Llavors
replicà el cavaller
que
va acompanyar el carreter:
“Senyor,
us deixo, sense rancúnia
el
tros que us faci menys angunia,
podeu
prendre el més atractiu,
ja
prendré jo el que no escolliu.”
“Pel
cel” -mossèn Gavain replica-
molt
perill en ambdós radica,
cada
passatge és prou tremend
per
fer una tria intel·ligent
i
no sé prou on decantar-me;
però
no es bo fer esperar l'arma,
i
com vós m'ho heu demanat
pel
Pont Humit m'he decantat.”
“Doncs
és de dret i ben lloable
que
el Pont de l'Espasa, imparable
enfili
dret i a pas rotund”.
Van
rebre comiat cascun,
un
de l'altre, amb gran afecte
i
molt bona sort pel trajecte.
Quan
ella els va veure partir
cridà:
“Recordeu-vos de mi,
tots
dos em deveu a caprici
allò
que voldré més propici.
Alerta
i, no us n'oblideu pas!”
“Amiga
n'hem fet sagrat llaç”-
van
dir ells, guardant energies,
mentre
prenien sengles vies.
CINQUÈ LLIURAMENT.-
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada