dissabte, 29 de març de 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT III

TERCER LLIURAMENT

LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA

de Chretien de Troyes.

 

 

I ja al vespre un castell van veure.

I sapigueu que era un castell

del tot esplèndid, ric i bell.

Quan els tres entren per la porta

el cavaller, que al llom el porta

la carreta, omple d'estupor

tota la gent i alça un rumor

entre els més grans i la canalla,

del cap del pont a la muralla,

omplint carrers de grans aücs.

Al cavaller li són lladrucs

que l'envileixen i en fan burla.

S'exclamen: “Trista pena és dur-la

com aquest cavaller que es veu.

Escorxat, penjat. Quina creu!

Negat o cremat entre espines?

Digues, nan, quina una en barrines?

De quin malfet l'han acusat?

És potser un mer lladre provat?

O, pitjor, ha dut vida assassina?”

El nan calla amb disciplina;

no respon a banda i costat,

porta el cavaller on va hostatjat,

seguit per Gavain a la vora,

vers una torre a dins, no a fora

d'aquella petita ciutat.

Davant mateix tenia un prat

i ha sota seu, fent de cornisa,

i seient, una pedra grisa,

tallada a pic damunt la vall.

Rere la carreta, a cavall,

va entrar Gavain també a la torre;

ja a la sala hi veuen discórrer

una dama amb pas fregadís,

com mai cap vista en el país;

i la seguien unes donzelles,

que eren quasi bé igual de belles.

Sols arribar van remarcar

mossèn Gavain i, com germà,

li van fer festes de gran joia.

De l'altre cavaller, amb miroia

van preguntar: “Aquest què ha fet, nan,

per ser dut de forma aberrant?”

Ell no obrí boca per resposta

i féu baixar el cavaller hoste

de la carreta i va marxar,

sense saber més on va anar.

Quan mossèn Gavain descavalca,

venir uns criats, l'esguard recalca

per desarmar ambdós cavallers,

vestint-los mantells fets exprés,

seguint ordres d'aquella dama.

L'hora de sopar, una amalgama

de menjars els foren oferts.

La dama es féu posar els coberts

prop de mossèn Gavain. Cap pensa

podrà trobar millor acollença

ni una hospitalitat millor.

Van rebre honors sens parangó

i bona i bella companyia,

amb la dama que es desvivia.
Quan la festa hagué prou durat

reberen dos llits d'equitat,

enmig la sala, llargs alhora,

amb un tercer ben a la vora,

més bell que cap dels altres dos.

Que ja el conte ho diu, a l'esbós:

res del món tanta finor ensenya

com aquell llit podia atènyer.”

Quan fou l'hora de descansar

la dama prengué per la mà

aquells dos hostes que hostatjava

i fluix digué, mentre els guiava,

mostrant els llits: “Se us han parat

amb gran minuciositat

pel vostre gust; el de la vora

és destinat al que no acora

ben res. No l'heu de fer sevir!”

El cavaller se'n ressentí,

aquell que arribà amb la carreta,

que tot desdeny i despit veta

ni venint de dama amb aspror:

Digueu, senyora, la raó

que el llit no se'ns ha de permetre.”

Ella digué, al peu de la lletra,

com qui no pensa allò que diu:

Vós no sou pas el més procliu

a demandes, quan sou qui erra

com cavaller vil per la terra.

Puix qui ha estat carretejat

no té pas gens d'autoritat

en afers com el que ens inspira.

Més si, qui no pot, s'hi estira

ja se n'haurà de penedir!

No l'han parat amb gust diví

per tal d'acotxar-vos, suara,

creieu-me, us sortiria cara

tal temeritat. Massa preu!”

Tanmateix, -diu ell- ho veureu!”

Que ho veuré? Ja es veurà qui ho paga!”

No pagaré cosa tan vague,

- fa el cavaller- Tal com s'és vist

que s'enfadi qui quedi trist,

perquè en aquest llit jo he de jeure

trobant repòs que hi pugui heure.”

Dit això quedà descalçat

i dintre del llit més alçat

que els altres dos a la vegada,

s'allità sota una flassada

de brocat groc i estels d'or fi.

N'era millor i de preferir

la gira, tota de suau marta,

que en les corts reials no es descarta.

La vànova el tapava tot.

El llit, complex és trobar el mot,

ni de canya o palla, ni d'estores.

De cop, a petites hores,

del sostre una llança, com llamp,

caigué per enfilar el pitram

del cavaller i, a la vegada,

tots els llençols i la flassada

d'aquell lit on era allitat.

La llança duia un penó armat,

tot embotit de grans flames

que prompte la flassada, infames,

van calar amb els llençols i llit;

de la llança, el ferro, cosit

deixà el cavaller per la banda,

amb un trau com una garlanda,

res que la pell fes ressentir;

el cavaller s'alçà, escarpí

el llit i apagà el foc; la llança

tirà lluny la sala, a bastança,

i amb res que el pogués deixondir

tornà a estirar-se i s'adormí;

amb igual patxoca i manera

que havia tingut de primera.





L'endemà, al matí clarejat,

la dama que els hagué hostatjat

concertà per a ells una missa

i els féu despertar com premissa;

un cop la missa es va cantar

front dels prats van finestrejar.

Passà que el cavaller, pensívol,

aquell de la carreta errívol,

mirant vagarós aquell prat,

veié, a la finestra al costat,

asseguda a l'ampit, la dama,

parlant, davant del panorama,

amb mossèn Gavain, de costat;

al poc, no sé quan pogué estat,

tampoc no sé a quines paraules,

com les finestres de les faules,

passà, davant, lluny, prop del riu,

un taüt i un estol actiu,

que un cavaller a dins conduïa

amb planys i plor la majoria,

sobretot tres noies arran

del taüt, plorant a cada instant.

Al davant de tot una escorta

d'alts cavallers voltant, absorta,

una dama excepcional.

El cavaller del finestral

la reconegué com la reina,

la rastrejà amb la mà a la beina,

seguint el seu pas pel verger,

tot temps fins que la perdé.

Quan la imatge el deixà d'abstraure

flaquejà i, s'hagués deixat caure

avall, en el buit sepulcral,

amb mig cos fora el finestral;

mossèn Gavain que ho veiera

digué, mentre el tirava enrere:

Senyor, mercè, féu-vos redreç.

Déu meu! Això no ho féu mai més!

És una idea maleïda

tenir per tant poc vostra vida!”

Hi té dret” - la dama digué-

corrent la brama, com vesper,

de la seva dissort mofeta

per haver estat dut en carreta,

sap i prefereix més morir

que viure el que haurà de sentir,

d'una vida innoble abocada

sempre al menyspreu i dissortada.”

Vist això van pregar ser armats;

complagudes llurs voluntats,

la dama, cortès i amb prouesa

tingué un gran gest d'esplendidesa,

quan, vers el cavaller felí,

a qui tant burxà i escarní,

va donar un bell cavall i llança,

com signe d'amor i acordança.





QUART LLIURAMENT.


 

Dreçes:
Chretien de Troyes, català, Traducció al català, Lancelot en català, El cavaller de la carreta al català,

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada