divendres, 28 de març de 2014

CHRETIEN DE TROYES. LANCELOT I


LANCELOT, EL CAVALLER DE LA CARRETA.



PRIMER LLIURAMENT


D’ençà el darrer treball sobre la Poesia Narrativa he començat a aprofundir cada apartat plantejat inicialment. He començat per l’etapa intermèdia: L’Edat Mitjana i concretament la Matèria de Bretanya o Els Llibres de Cavalleries.

La part de les composicions sobre el Rei Artús i els Cavallers de La Taula Rodona és una fracció de la Poesia Narrativa molt extensa que es ramifica en moltes obres i molts autors molt interessants.

En català la Traducció de les obres de Chretien de Troyes es redueixen a dues i són en prosa. Val a dir que ambdues són de dues autoritats en matèria medieval, però en trobem a faltar una que tingui la forma original de l’autor francès, que les va fer en versos octosíl·labs apariats i, podem afirmar, juntament amb molts crítics que és un dels primers autors que configura la Narrativa europea i ja al segle XII.

Així doncs us plantejo la lectura d’una de les seves obres, potser la més coneguda, en una traducció que, si bé respecta la forma dels octosíl·labs apariats, ha de fer equilibris narratius per tal de fer-los més entenedors i propers, als lectors actuals, de la forma més acurada i fidel que ha estat possible. Cosa que ja sabeu és la premissa habitual que sempre ens plategem.

Aquí teniu els primers lliurament de la traducció completa, en aquest cas de Lancelot o El Cavaller de la Carreta.

Vosaltres jutgeu i no dubteu en fer-me saber què en penseu.


PRÒLEG
Voleu, senyora de Xampanya,
que us faci un romanç no de plànyer.
Doncs us el faré molt a gust,
ja que si us pertanyo, és just
que del món n'extregui un bon tema.
Tants n'hi ha com pots esprémer!
Mes que amb tals no quedi dit
que s'hi veu un metre avorrit.
Diré, amb tal testimoni i traça,
que dama que hi surt no us depassa,
cap ni una del món vivent.
Si l'aire cald és dut pel vent
farà bon maig i abril més tendre,
per tant no em caldrà pas sorprendre,
com qui a la dama adulés,
si dic que una gemma val més
que no pas perles ni sardines,
preval comtessa a reines fines?
No gosaré dir res semblant
i, malgrat tot pot ser, per tant.
Amb tot jo concloc que a aquesta obra,
com en tinc comandament pobre,
no hi val deixar cap traça estreta.


Primer Llibre
Del Cavaller de la Carreta
comença en Cristià el llibret,
rep matèria i fil complet
de la comtessa i ell hi posa
la feina i no afegeix cap cosa,
fora tota la intenció.
Vet aquí la narració.


A un dia de l'Ascensió
féu l’arribada a Carlió1
el rei Artús per fer assemblea
de Camelot, que tothom prea
per cort lluent com jorn no ha hagut.
Havent menjat, tothom segut,
estant el rei en companyia
de molts barons plens d'alegria;
també amb la reina al seu costat,
que tenia, així m'han jurat,
manta dames, parlant corteses
un munt de paraules franceses.
Hi era en Cai, que havent servit,
amb més criats veia el convit.
D'allí on Cai seia i menjava
un cavaller amb mirada brava
creuà la cort enmig les veus,
armat tot ell de cap a peus;
el cavaller marxà sens tara
fins que del rei fou cara a cara;
allà, davant dels seus barons,
li etzibà, sens més raons:
Rei Artús, tancats a caprici
tinc molts súbdits del teu seguici;
cavallers, dames i del braç,
mes no et porto noves del cas
d'alliberar-los, que es descarta,
ans vull dir-te i notificar-te
que no tens força ni mitjans
per tornar a veure'ls sans.
I moriràs de forma aguda
abans no els donis cap ajuda”
El rei respon que així sols pot
sofrir sinó s'adoba el sot
i, no sap com li ha de doldre.
Dit, el cavaller va resoldre
tombar-se, com qui vol marxar,
davant del rei i, es féu enllà
i ja abastà el fons de la sala
i, a frec dels graons de l'escala,
s'aturà, cridant batusser:
Rei, si la cort té un cavaller
a qui li facis confiança
que la reina porti a ultrança
fent-me encalç fins al bosc on vaig,
ben a prop meu, seguint-me a raig,
l'atendré en una clariana
donant-li cada persona humana
exiliada als meus terrenys,
si em venç dins dels meus domenys,
podrà tornar amb la reina absolta”.
Tot el palau silent l'escolta
i, en marxar, els cors queden colpits.
Cai, que el sentia amb ulls petits,
mentre feia un moç de les sobralles,
deixa el menjar a les estovalles
i es planta en front del rei dient,
enfurit i ple d'ardiment:
Rei, de servir-vos tinc l'empresa,
molt fa i sempre amb tota franquesa
mes ara us demano permís,
ja en tinc prou i em faig fonedís,
que em sembla que us he servit massa
i la voluntat ja em depassa.”
El rei, que ho sent, no sap què dir
sols troba mots per inquirir
i així li diu amb gran afecte:
És cert o és trufa aquest projecte?
En Cai respon: “No ho dic per dir,
bon rei meu, ni m'ho dicta el vi,
i de marxar en tinc moltes ganes,
sens premi ni paraules vanes
per tota la feina que he fet,
la voluntat no té secret
i quan està resolta estira
Que no sigui despit o ira-
fa el rei- que es barregen sovint.
Senescal no siguis distint
de com a la cort eres ara,
sàpigues que al món res em para
per a oferir-te prou reclam
que d'aquí no et moguis ni un pam”
Senyor -féu Cai- cap insistència,
no em guanyarà la consciència
ni fent cada dia d'or fi.”
1 Caerleon-on-Usk, al sud de Gal·les


Desesperat el rei requerí
de la reina tota l'ajuda:
Dama mireu la idea ruda
-féu- que el senescal m'ofereix:
vol plegar, diu, que no segueix
a aquesta cort cap més estona;
allò que nega a la corona
ho farà per vós, no per mi;
aneu, dama i feu-li'n desdir.
Com el meu desig li fa tedi
pregueu-li doncs per vós que es quedi,
si cal, llenceu-vos als seus peus,
que no gaudiré dels meus feus
perdent la seva companyia.”
Dit i el rei a la reina envia
al senescal que, taula enllà,
amb tots els altres el trobà,
i, quan és davant seu, se'l mira
i li diu: “Cai, una gran ira
sento, que em treu tots els colors,
per allò que he sentit de vós.
M'han dit que, segur que és falsia,
deixeu del rei la companyia.
D'on us ve ser tan obstinat?
Us feia molt més assenyat
i més cortès, que jo us pensava.
Resteu i no poseu més trava!
Cai, resteu! Ho prego de cor!”
Senyora – ell diu- a contracor,
i, ara més, faré la partida”
La reina prega decidida
i amb ella alguns dels cavallers.
Cai diu que no insisteixin més
perquè la decisió és presa.
Llavors la reina, d'alta altesa,
es rebaixa fins als seus peus
i en Cai prega ara: “Alcis dempeus”
I és ara ella que se li nega.
Sempre veurà com s'arrossega
tret que ell cedeixi un poc poquet.
Llavors, en Cai, sí li promet
romandre si el rei acorda
la seva voluntat concorde,
i que ella ho atorgui igualment.
Cai, -li diu la reina, talment-
d'acord, ell i jo en fem llicència.
Anem que te'n dicti sentència,
que en quedar-te estarà feliç.
Cai va amb la reina ara submís,
i en front del rei ni es belluga.
Senyor ha estat cosa feixuga,
-hi diu la reina- en Cai guanyar,
mes avenint-nos, d'acord clar,
que li darem tota demanda”.
El rei cofoi sospira en banda
i diu que en faci un manament,
que ell li consentirà content.
Senyor -fa en Cai- heu de conèixer
què vull que em permeteu merèixer
com do que bonament m'heu dat,
i com m'ha fet d'afortunat.
Així, com tinc vostra indulgència,
senyor, la reina, amb diligència
us prenc sota protecció.
Farem encalç al fanfarró
que s'espera a l'arbreda agresta”.
Al rei, colpit, el to el molesta,
doncs mai ha faltat al promès
i així consent com qui no res.
Però un gran dol, que no es pot veure,
a la reina sí que ha fet seure,
d'un pes al pit fora de to.
Orgull, feresa o desraó,
tot prengué en Cai a la vegada.
Tenia el rei la mà agafada
de la reina, quan li digué:
Senyora, cal, per ser sincer,
que acompanyeu en Cai suara”.
I aquest diu: “Féu més bona cara,
si la reina és al meu costat
podrem tornar més aviat,
i a més, tots en estat perfecte.
El rei l'acompanya un trajecte;
després d'ells cada cortesà
en greu silenci van marxar.
Sapigueu que el senescal prompte
s'armà, trià un cavall amb compte
i s'esperava preparat.
Tenia un palafrè al costat,
que a una reina sols pot escaure,
i ella, en puja'l, més li va plaure,
que amb brida era mansoi gens guit.
Blanca, sospirant, cor pansit
muntava i, des de dalt la sella,
fluixet va fer com cantarella:
Ha, ha! Si sabéssiu què es fa
aquí em faríeu quedar,
sens permetre'ns fer cap passa.”
Tot i fer per no cridar massa
Guinable, el comte, la sentí,
quan l'ajudà a muntar el rossí.


La partença fou molt sentida,
per tots i totes de l'eixida.
Tan blanca com morta al taüt
semblava un passeig gens volgut,
talment veient-la com marxava.
Pel senescal, que d'ultrança estava,
fou duta on l'altre era esperant.
I tot i el dol, que pesa tant,
cap d'ells no gosà acompanyar-la.
Per fi mossèn Gavain sí parla,
al seu oncle, el rei, ben fluixet:
N'heu feta una d'infant gallet,
-li diu- de vós em meravella;
però el meu jo us aconsella
que, tal com són encara a prop,
tots dos fem-ne encalç al galop.
Aquells que vulguin; mentre s'armen,
que vinguin, mes jo no sé estar-me'n
i me n'hi vaig. Podem partir
vós i jo, a més és bon juí
que hi posem la major prestesa
almenys fins saber amb prou certesa
que la reina està bé del tot,
o ajut a en Cai li’n cal cap brot”.
Anem nebot” –fa el rei d’entesa-
sempre ets garant de galanesa.
i ja que has pensat els detalls
vés i fes ensellar els cavalls,
amb frens lleugers i bones brides
i sense por a les embranzides”.
Dels cavalls més braus van triar
amb selles lleus i estrep boscà.
Muntà el rei i eixí sense espera,
mossèn Gavain anà al darrere
i els altres, així com així;
cadascun que els volgué seguir
s’arreglava amb més o menys cura.
Uns duien completa armadura,
d'altres en prou feines armats.
Gavain, el millor dels soldats,
duia escuders amb més bagatge,
dos destrers i, a la dreta, un patge.





 (SEGON LLIURAMENT)


 

1 Caerleon-on-Usk, al sud de Gal·les


Dreçes:
Chretien de Troyes, català, Traducció al català, Lancelot en català, El cavaller de la carreta al català,




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada