dimarts, 30 d’agost de 2016

L'ORIENTADA 2.- Francesc Briz i Fernàndez

L'ORIENTADA 2

(Francesc Pelagi Briz i Fernández , 1839-1889)


((Ve de L'Orientada 1)


I veu que..ah, és ell! El geni de la guerra!
Dins dels seus ulls encara hi guspireja
l'esguard que al contrari estamordia,
que les ones del mar emmirallaren
i que l’amor amb tendra melangia
a la muller el cor encaterinava.

És el Cèsar! A mitges el cos tapa
el seu mantell blau que un rivet voreja
de teixit d’or. Al cap encara hi porta
el blau capell amb la presilla plana
farcida d’embotida pedreria.
Porta el cinyell clavetejat d’ivori.

La túnica duu blanca com la flonja
pell del poruc ermini; mes en ella,
just a la meitat que tapa el pit ample,
la brava post, com traspua i brolla
del blanc colom, damunt la ploma fina,
sang, quan l’esparver hi obre una gran nafra,

igualment per dotze parts borbollava,
d'espessos regalims, sang de l’heroi,
buscant per les clivelles de la túnica,
les més fondes canals per relliscar-hi.
Damunt del gruix cinyell, entretenint-s’hi,
havia una gota roja escumosa,

que de gotim a gotim, desprenent-se
en grosses clapes la gonella omplia.
Fit a fit l’aparició esguardava
l'espantat alà, a l'encop, escrutant-la
amb boca mig oberta i mans convulses,
com l'au guaita la serp en veure’s presa.

Marbrec, rondinant la misteriosa
invocació augmentava l’angoixa
febril de l’alà. Lluny encar ressona
la remor del tropell dels que arrabassen
la vida als confiats que als carrers ixen,
ignorant que la Mort a l’aguait vetlla.

- “Naixeràs, moriràs” – a les orelles
aquests mots, sovint sent ressonar amb força
el fill del Turquestà i, tot i que brega
per vèncer la raor que al cor li migra,
no pot i sent el goll del seu cos dintre
i perden els seus ulls l’esma de veure.

Mes confessar-se esporuguit? Ell témer?
Vergonya tal no la confessa. S’alça
de sobte i tot donant un cop a terra
amb el peu tremolenc –“Prou! “ – crida amb fúria.
Marbrec conclou l’encís i tot s’esbrava,
i torna al llum la claror esmorteïda.

- “Ara em creureu, suposo?- diu el màgic,
posant de nou el llum damunt la taula.
El fer alà sols li contesta: “Diga’m,
quina fi tindré jo. Consulta el llibre,
el meu palmell, el front, allò que vulguis”
Marbrec en defuig la mà i pren un llibre.

Llegeix, torna a llegir; pensa, cavil·la,
amb el polze, humitejant-lo als llavis,
fa regirar els fulls rústecs que s’encasten
uns amb altres. Llegeix, llegeix, rumia.
Després despenja l’arma, plega el llibre
i donant-la a Gircò que se la queda:

-“Morireu, si el meu saber no falla,
en temps de guerra, diu, per eixa espasa
degollat. Oh, Gircò, mal astre regna
per vós en aquest món. Mal fi és vostre”.
- “Si ella m’ha de matar, jo en respiro,
no tinguis por, no em matarà pas ella”

Això respon l’alà, prenent l’espasa.
I deixant a la taula tres monedes,
s’abriga amb pressa i a sortir es disposa,
el màgic, tot seguint-lo, l’acompanya
murmurant: - “El Senyor us doni ajuda”
Després la porta tanca i la clau gira.

S'ha enfosquit la nit. El jueu tremola
de goig. Dessota el drap de l’esquifida
túnica negra el cor li bat i amb baixa
i rogallosa veu: “Bé, bé! – rondina-
el llop per ell mateix cau a la trampa.
L’he conegut! ... Beneit! No s’ho creia!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada