L'ORIENTADA 2
(Francesc Pelagi Briz i Fernández , 1839-1889)
((Ve de L'Orientada 1)
I
veu que..ah, és ell! El geni de la guerra!
Dins
dels seus ulls encara hi guspireja
l'esguard
que al contrari estamordia,
que
les ones del mar emmirallaren
i
que l’amor amb tendra melangia
a
la muller el cor encaterinava.
És
el Cèsar! A mitges el cos tapa
el
seu mantell blau que un rivet voreja
de
teixit d’or. Al cap encara hi porta
el
blau capell amb la presilla plana
farcida
d’embotida pedreria.
Porta
el cinyell clavetejat d’ivori.
La
túnica duu blanca com la flonja
pell
del poruc ermini; mes en ella,
just
a la meitat que tapa el pit ample,
la
brava post, com traspua i brolla
del
blanc colom, damunt la ploma fina,
sang,
quan l’esparver hi obre una gran nafra,
igualment
per dotze parts borbollava,
d'espessos
regalims, sang de l’heroi,
buscant
per les clivelles de la túnica,
les
més fondes canals per relliscar-hi.
Damunt
del gruix cinyell, entretenint-s’hi,
havia
una gota roja escumosa,
que
de gotim a gotim, desprenent-se
en
grosses clapes la gonella omplia.
Fit
a fit l’aparició esguardava
l'espantat
alà, a l'encop, escrutant-la
amb
boca mig oberta i mans convulses,
com
l'au guaita la serp en veure’s presa.
Marbrec,
rondinant la misteriosa
invocació
augmentava l’angoixa
febril
de l’alà. Lluny encar ressona
la
remor del tropell dels que arrabassen
la
vida als confiats que als carrers ixen,
ignorant
que la Mort a l’aguait vetlla.
-
“Naixeràs, moriràs” – a les orelles
aquests
mots, sovint sent ressonar amb força
el
fill del Turquestà i, tot i que brega
per
vèncer la raor que al cor li migra,
no
pot i sent el goll del seu cos dintre
i
perden els seus ulls l’esma de veure.
Mes
confessar-se esporuguit? Ell témer?
Vergonya
tal no la confessa. S’alça
de
sobte i tot donant un cop a terra
amb
el peu tremolenc –“Prou! “ – crida amb fúria.
Marbrec
conclou l’encís i tot s’esbrava,
i
torna al llum la claror esmorteïda.
-
“Ara em creureu, suposo?- diu el màgic,
posant
de nou el llum damunt la taula.
El
fer alà sols li contesta: “Diga’m,
quina
fi tindré jo. Consulta el llibre,
el
meu palmell, el front, allò que vulguis”
Marbrec
en defuig la mà i pren un llibre.
Llegeix,
torna a llegir; pensa, cavil·la,
amb
el polze, humitejant-lo als llavis,
fa
regirar els fulls rústecs que s’encasten
uns
amb altres. Llegeix, llegeix, rumia.
Després
despenja l’arma, plega el llibre
i
donant-la a Gircò que se la queda:
-“Morireu,
si el meu saber no falla,
en
temps de guerra, diu, per eixa espasa
degollat.
Oh, Gircò, mal astre regna
per
vós en aquest món. Mal fi és vostre”.
-
“Si ella m’ha de matar, jo en respiro,
no
tinguis por, no em matarà pas ella”
Això
respon l’alà, prenent l’espasa.
I
deixant a la taula tres monedes,
s’abriga
amb pressa i a sortir es disposa,
el
màgic, tot seguint-lo, l’acompanya
murmurant:
- “El Senyor us doni ajuda”
Després
la porta tanca i la clau gira.
S'ha
enfosquit la nit. El jueu tremola
de
goig. Dessota el drap de l’esquifida
túnica
negra el cor li bat i amb baixa
i
rogallosa veu: “Bé, bé! – rondina-
el
llop per ell mateix cau a la trampa.
L’he
conegut! ... Beneit! No s’ho creia!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada