dilluns, 29 d’agost de 2016

L'ORIENTADA 1 .- Francesc Briz i Fernàndez

L'ORIENTADA



L’ORIENTADA

(Francesc Pelagi Briz i Fernández , 1839-1889)

Damunt de vostra tomba tan plorada,
eixa flor arrancada
de l’arbre de la meva trista fantasia
per mi posada sia.
Ella serà per sempre més penyora
d’aquell que en vostre cor nia
del vostre fill que l’amor vostra enyora.

F. P. BRIZ I FERNANDEZ
Barcelona 6 de juny de 1881.


CANT PRIMER.
L’ENDEVINAIRE.

Introducció – Andrinòpol- La matança – Marbrec l’encisador – Gircò hi acut per tal que li endevini l’esdevenidor – L’espasa del mort – Vaticini – L’aparició- Gircò se’n va més angoixat- El patge Roger – El somni- Marbrec l’adreça al camí de venjar el seu mestre- Jurament del patge – La Capitost – Disfressar amb roba de l’endevinaire el patge fuig d’Andrinòpol al cor de la nit.

Canto uns amors i d’un cabdill il·lustre
la mort i la venjança; les heroiques
lluites d’aquells que anaren valerosos
a salvar un imperi i duts de la ira,
altre cop al seu fat l’abandonaren
en càstig just d’ingratitud iniqua.

El sol d’orient que colrà llurs rostres
s’emmirallà en la sang per venjar-se
del grec covard, que convulsiu, d’enveja,
traïdorament a l’heroi mor donava;
encara avui que als seus fills ho explica,
recordant aquells fets tot ell tremola.

Sota el cel resplendent on l’art un dia
com mai en altra part florí amb bon astre,
si bé albirant les planes on impreses
dels semidéus quedaren les petjades,
a les terres del noble i de l’invicte
i gran Alexandre, terror de l’Àsia,

Una ciutat antiga els murs aixeca,
donant al sol els seus lluents cimboris
de coure i or. De punxegudes torres,
de jardins i palaus, carrers i places,
del vianant l’enamorada en feien.
(Ah, encara avui, vella i tot, enamora!)

Té per nom Andrinòpol i formoseja
pels palaus, els palmars i sicomors:
de l’Hebrus que als seus peus llença i destria
el seu brollar d’escuma rondinaire,
rep la frescor de les aspres muntanyes
del seu voltant i alè d’isardes selves.
Turca és avui. Més pura ja hi seguia,
quan va esclatar des del seu cel la gesta
que va enaltir-te, oh pàtria! I tremeren
el ressò de la veu de l’almogàver,
des dels seus fonaments als altars d’Efes,
niu i traspàs de l’àliga profètica.

En aquella ciutat i quan encara
omplia el blau espai que al món acotxa
l’immortal eco immens de les croades,
una vetlla de memòria trista,
uns crits de dol i angoixa despertaren
aquells qui la son, ulls clucs, s’esperaven.

A la llum d’unes teies, com a feres
perseguits sens clemència, corsorpresos,
finien degollats els que d’Itàlia
vinguts amics per a salvar Bizanci
de la petja del Turc, tan bella paga
dels bizantins, traïdorament, rebien.

Nit d’esglai fou aquella. Sagnant-los
i esquinçant llurs vestits; cercant la vida
a la foscor de les desertes rues,
fugien uns, d’altres com braus finiren
escometent la mort sens defensar-se.
D’altres el riu l’últim badall gelava.

El sòl , xop de sang, desequilibrava
els peus febrils dels matadors sens ànima
que, com uns folls, cercaven el carnatge
i pam a pam tots els racons seguien.
Com fa un lladre de pas dins de la selva,
si d’atzar la presa se li escapa.

El ferro de tall viu segava els nervis,
venes i carns de cossos que abans d’ara
en bona lluita respectat havia
i el grec covard, és a l’escalf d’aquella
ardida sang, com de novell coratge,
que enfortí el seu feble cor de dona.

Els veïns porucs tancats dins llurs cases,
darrera de les portes, amb l’orella
clavada a les esquerdes, escoltaven
els crits i els ais i els renecs que defora,
en etern rebombori barrejant-se,
com un eco d’infern l’espai omplien.

Alguns del marxapeu, per l’ampla escletxa,
amb el tacte dels dits ben bé sentiren
entrar-hi glop a glop la sang calenta
d’algun nafrat que, en caure, d’agonia
sotragava les fulles de la porta,
tal com les mou el vent de tramuntana.

Doncs just, aquella nit, Marbrec, el màgic
que encanta les serpents i encisa els homes,
amb el cap emboirat i els ulls pensívols,
del seu cau, assegut, la remor escolta
del riu que llepa els fonaments massissos
del seu casalot de fustam i argila.

De tant en tant fins al seu clos arriba
l’ espantosa cridòria i aleshores
un riure cruel els seus llavis baden,
belluga el cap, escolta i fluix rondina:
“Ells contra ells: està bé. Tasteu el ferro.
Canta, canta Leví que Judà plora.”

I comença a fullejar un ample llibre
amb un llum de coure de claror escassa.
I encara és al primer full quan li sonen
dos cops seguits a l’ennegrida porta.
S’alça Marbrec, vers el portal camina
a veure qui amb tal força truca.

- “Obriu”, li fa, des de la part de fora,
una aspra veu. De dins, el pany girant-hi
la clau, Marbrec obre al qui ve. – “Qui us mena
en nit con la d’avui per aquest barri?
Entreu, entreu Girçó. Sia honorada
la meva casa amb la vostra presència”.

Embolicat amb mantell negre avança
el foraster. El seu capell de ferro
batut i polit relluu a la dèbil
claror del llum. Té la cara ferrenya;
els ulls negres i vius; grossos els llavis
i un pel curt crespat li pobla les barres.

Dos lluents esperons als peus li dringuen
a cada passa que fa. Es desembossa,
descobrint una cota ben teixida
amb anelles d’acer. S’asseu i amb calma,
allargant a Marbec, que se’l contempla,
una espasa sagnant, així li parla:

- “Tant com pot ser, també pot deixar d’ésser:
mes al meu terrós hi creuen i tal volta
pot ser encara cert que un no s’ho expliqui.
Mes si saps l’art de llegir a les estrelles
i endevinar el pervenir vull que em diguis
de qui són eixa sang i aquesta espasa.

Creuré en el teu saber si ho endevines
i tu em diràs la fi que m’ha d’ocórrer.”
Així parla aquell i com qui escolta
un tros plaent de música sentida,
així Marbrec n’escolta les paraules,
sens perdre’n mot i amb cara riallera.

Dret davant de Girçó, amb la vista baixa,
sense parlar llarga estona rumia.
Mes de cop, com tret per algú de l’èxtasi,
prenent l’espasa que l’alà li dóna:
- “Creureu si ho endevino? Si us és fàcil
vèncer el dubte, creureu! Jo us ho asseguro.”

Així parla el màgic, qui en contacte
del ferro tot s’anima, com s’adreça
al contacte del sol la serp isarda.
La fulla es mira, el pom, la cisellada
vora que és d’or amb perles embellida,
treball ric, ben entès, eixit d’Itàlia.

A l’acer tirà a pols només set gotes
de l’aigua negra d’un flascó de vidre
i el bull que el líquid en contacte arrenca
de la sang ja mig presa, atent observa.
Després tombant el cap en Gircó es mira
tot murmurant: - “Gircó, no és sang de casa!”

- “Ha, ha! – riallejant aquest contesta-
Ets ben curt de gambals si més no hi lluques.
I és per’xò que tothom d’aquí t’alaba
i dels endevinaires se’t diu mestre?
Si Merlí n'hagués sabut més, jo et juro
que mai pels aires cavalcant l'hauria.”

- “No és de casa aquesta sang- barboteja
de nou Marbrec- Jo us diré d’on calenta
la tarda glatia i en quines venes
ha injectat valor i de quina testa,
assaonant el cervell, ha fet néixer
ambició finida en jaç d’espines.

Mes abans heu de dir-me si les teles
del vostre cor resistiran la prova”
I més tal com la quieta salzeda
quan té les fulles immòbils si bufa
el fort mestral, una remor sorda escampa
agitant el fullam del seu brancatge,

Talment Gircó, quan sent l’agullonada
de les paraules del jueu i trèmol,
del tamboret on seu, irat s’aixeca.
- “Covard jo? I ara – crida amb foc- En quina terra
has sentit titllar un alà suposar de tal cosa?
Fes el teu fet, endevinaire. Trasca! “

- “Sé que en vostra pàtria els mascles pugen
forts i cepats com avets. El meu avi
ja m’havia explicat que tot contracte,
amb la vostra sang eixint de les venes,
segellen ardits. Sé que la Sarmàcia
no cria cors vans ni espantadissos.

Com sé que el roure a l’huracà s'encara,
per més que arreli en terra molt ventosa;
també sé que se'n mig parteix el roure
si del llamp tasta la roent fiblada.
Ara la prova que us tinc amanida
pot ser en vós que del llamp tingui la força.”

Gircó no li respon. Se’n torna a asseure
arronsant les espatlles. L’altre agafa
l’espasa pel pom, sols una senzilla
lligada hi fa amb un simple cordill ben doble
i guarnint-hi una baga, d’un fort ganxo
del sostre a plom l’arma hi deixa penjada.

A sota la seva ennegrida punta
el flam del llum amb gran cautela hi posa.
Talment com fa el soldat així que havia
el foc grec que pels aires partint ratlla,
deixant rastre roent. Després tres passes
enrere dóna i diu amb molt misteri:

- “Naixeràs i viuràs –i mentre parla
els ulls en blanc mig gira, el cap aixeca
balandrejant la seva barba blanca.-
Moriràs – va dient, amb la veu fonda.
De la caixa eixiràs, - I aquí la seva vista,
com de gat mesquer li fa llumenetes.

I plegat, amb la descarnada dreta
damunt d’un llibre fa cercles i ratlles
i el flam revifa amb una vara prima
del llum esmorteït. Gircó se’l guaita
els colzes recolzant damunt les cuixes
i amb el front tot rugós. Mes, oh prodigi!

Com al cel la nuvolada lleugera
de sobre el blau espai, mentre fa via,
mil formes pren i ara és un fum que enlaira
els flonjos cargols, ara és una fera
de testa gegant, ara és un fantasma
que el seu mantell al vent tot fugint dóna,

Així del flam fugint-ne una rogenca
boira creixent que cap al sostre munta;
s’estén entorn de l'espasa penjada;
com glòria esplendorosa enlluerna
que de la cambra el negre fons, encara
fa ressaltar molt més la vivor intensa.

Al seu bell mig té la blancor del lliri,
la rojor de la sang pren a la vora.
En reflectir-s'hi del jueu la cara
pren tot el color encès de la rosella
i dessota llurs celles arquejades,
veu Gircó els ulls com dos lluents estrelles.

Aquest guaita fixament de l’espasa
l'ombra llarga que es dibuixa negra
sobre el fons blanquinós. Veu amb sorpresa
darrere d’ella i tot dret un fantasma
que un xic tèrbol primer, va prenent forma
fins quedar una figura definida.

(Segueix a L'Orientada 2)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada