dissabte, 1 d’abril de 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 2


LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 2

Dibuix de Gustave-Doreé; Ricard i Saladí

OBRA
Només en queden 707 versos, dels quals 688 són alexandrins, conservats en dinou tirallongues (T)  que totes acaben en un hexasíl·lab conclosiu.
Un sol manuscrit, el núm. 1187 conservat a la Biblioteca Nacional de Madrid.
N'hi ha una traducció castellana dins de La Gran Conquesta d'Ultramar (La Gran Conquista de Ultramar) conservat a la Reial Acadèmia d’Història de Madrid, Ms. 11-8-5 núm. 1400. Que ens en permet una reconstrucció aproximada i fidel de la totalitat.
Aquest únic fragment manuscrit conservat que analitzem aquí el trobem traduït, si més no alguns dels seus fragments, a La Gran Conquesta d'Ultramar (LGCDU) a la meitat del capítol CXIV (amb mancances vv. 10-42) del Segon Llibre, així com al capítol CXV, CXVI, CVIII, CXIX, CXXI al CXVII i CXXVIII, només parts escadusseres; efectivament moltes tirallongues no estan traduïdes, cosa que fa pensar que el redactor de la LGCDU utilitzà el text del Poema fragmentàriament i va recórrer a altres fonts. Amb tot ens hi podem fer una idea de les escenes precedents i la continuació però no podem saber fins quan remuntar-nos en ambdues bandes, perquè parlem d’una obra ingent en la seva totalitat, fins i tot podria tota ella ser-ne la traducció, si donem crèdit a que Gregori Bechada va escriure el seu Poema durant dotze anys i, dependria de la seva capacitat de treball que sí hi podria correspondre. Com tants d’altres casos no ho sabrem llevat de trobar la resta del Poema, ara per ara cosa improbable.

El fragment relata els fets de la batalla lliurada pels cristians contra els sarraïns, davant d’Antioquia, a partir del 4 de juny (FERIA SEXTA) fins el 28 de juny de 1098.

RESUM

(Hem de puntualitzar uns criteris que en el text subsegüent s’han d’observar. Hem considerat tres nivells de narració: el del propi resum nostre, que aquí és una veritable traducció en prosa; el de la narració dels fets que fan els personatges del relat general; i finalment, el de la veu del Poeta, amb els matisos i opinions que hem remarcat entre cometes. Aquest tercer i últim nivell conté moltes sentències, desitjos i, molt sovint comentaris despectius envers el seu enemic sarraí, que senyalats i transcrits d’aquesta forma, creiem, queden molt més evidents)
El començament original falta.

(T I) Al principi de la part conservada veiem les tropes del rei Corbarans de Pèrsia disposades en rengle de batalla. El rei demana a Arloi (Arlois) el nom de tots els comandaments cristians que veuen a l’altra part del camp. Són molt nombrosos els prohoms referenciats però en alguns hi intercala comentaris elogiant el seu poder i destresa en l’art de la guerra i adverteix al rei el millor que resultaria evitar el seu contacte. Davant de la qual cosa el rei afegeix que se li adreci amb tota franquesa i sense mentides ni desmereixements dels contrincants que els esperen.
Arloi refereix també les nacions d’on venen els cavallers croats, com els Bretons, Alamans, Braimans, Anglesos, etc. Així mateix li forneix moltes apreciacions que il·lustren l’origen i les vivències dels cavallers. El seus consells precisen moltes intimitats que inclou a la seva exposició, durant la qual se’ls afeixen altres reis i emirs.
Corbaran pregunta qui són aquella gent que veuen. Arloi promet no mentir. Un és Hug el Maines que no se n’ha vist més ardit, germà del rei de França, del llinatge de Pipí. D’altres són vinguts de Flandes: pel seu dret un es diu Robert Baudouí (Baldoï), car al fill del Frisi (Frizon) també li’n diuen; Dragó de Novellas, Albert Sant Quintí (Sanchenti), Bernat i Gualter (Galters), el de Sant Galerí; Anselm de Rogesmó amb un comte Teli, n’Hug (Ugo) de Sant Pol i Giralt de Pontí; Arnal de Virsó, Hug de Maurentí i Ebrat de Posat; Mer, el fill de Garí, Reinald de Beauvais (Belmansa) amb Joan, el seu cosí.
Més de trenta comtes, tots rics i palatins (v. 20); el comte de Sant Terís, tan jove com mesquí i d’altres quinze mil tots ells gent guarnida, cadascú amb l’ausberg i l’elm d’un verd sarraí. Tots ells gent de no recular; darrera seu cavalca, pel camí del mig Foucher de Coversana el marquès de Tunis (Tanis), en Gastó de Bearn, amb un comte Martí i Bascos (Bascle), Navarresos, Tolosans (Tolza) i Caorsins (Caersi), Foresins (Fores) i Santongins (Santonges), Bordelesos i Guarsins. Hi va el baró d’Alvernya i el Angolmesí (Enguolmezi) i el vescomte de Toarn amb els Peitavins i, els Bretons forassenyats i tot d’Angevins; això són gent coratjosa i ardida; cavalls millors que altres i tots ells guarnits, quan vindran brocant plegats ja no hi veurem ni estepa ni lli, només podrem entreveure el verd, el gris o l’ermini, llurs escuts i llances de tons bel·luïns, els ausbergs arrodonits i l’elm sarraí, mouran tal resplendor a l’albor del dematí que no hi haurà estendard que davalli davant seu.
Franc rei per què no fugir, no et vulguis trobar així, jo t’aconsello que ha vingut la fi ans no s’han vist ni tants braços ni falcons munters que cacin tan bé per usatge ni senyalin la perdiu (vv. 44-45); al tercer jorn o al quart us empenyeran fer camí; ja d’una sola jornada no voldran que en prengui fi.
Quan ho sent (v. 49) Corbaran malcarat s’assegué i cridà Faus i Bals de Femení. Féu portar uns escacs d’ivori i d’or fi; de meravelles són tallats els alfils, les torres i les peces.

Corbaran i Bals de Femení

Segueix a

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 3

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada