dilluns, 3 d’abril del 2017

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 4

LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA 4

Godofrè de Bouilló

(T V) Davant d’una columna de Francs guarnits tots de blanc, Corbaran vol aclarir qui són tots aquells cavallers que li semblen àngels (v. 131), i que per les armadures, els vestits, les senyeres que planegen al vent i el ferro de les llances que semblen llançar flames. Arloi l’avisa que ni el poder del seu déu salvatge no el podrà protegir i que en serà vençut, esclafat i lliurat al martiri.

(T VI) Arloi li notifica que són els Francs i comença un estira i arronsa amb el rei per tal de fer-li veure la conveniència d’abandonar la idea d’aquella batalla i recomanar-li que se’n torni perquè veu els seus recolzats per sant Jordi (Giorgis) i guiats per sant Daunís i sant Andreu (vv. 146-147), a més veu possible que, amb la seva vestimenta, més blanca que l’ermini i el seu famós crit “Monjoia”, siguin recolzats pel mateix déu.

(T VII) Després el rei reclama referències d’unes tropes que marxen fora del camí sense sender. Arloi s’apressa a anomenar alguns dels poderosos prohoms cristians que en aquella part del camp es van situant i remarca que no dirà mentida si diu que són Boemó de la Pulla (Polha), el nét del comte Roger; fill fou de Robert Giscart, el noble guerrer que per cavalleria conquerí tot un imperi; l’acompanyen Buel el carronyer, Robert el fill de Girart, del bon gonfanó, Ricard el Principal, ric comte Rainier i Ricard de Valpi i Raül i Galter. Bé són nou (v. 164) comtes lleials i correctes dels qui ni un és covard ni gansoner. I així Arloi remarca que de tota la cristiandat han vingut gent d’elit, triats entre els més batalladors. Tan rics són com cortesos i ardits sense mesura que totes les vostres armes no poden amb un de sol, car no es pot dubtar de llança ni sageta d’arquer.
Però Corbaran replica que el té per exagerat. Perquè a tots els veuran aquells tornar-se’n amb pas lleuger, al punt que apuntin les llances ells tot sols es destorbaran i de res no els servirà cap company i fugiran de tot cor i els durarà l’encalç fins a Montpeller. Veurà com tota la plana s’omple de morts que no faran net de treure’ls-en ni un any sencer. Tots aquells que van de blanc, que els té per tan avesats, no tindran ni prou valor que d’un diner i podran esclafar-los amb ferro i acer i després s’embarcaran al port de Simeó i amb les naus faran cap fins a la mateixa França per assolar-la.

(T VIII) Arloi s’adona del convenciment de Corbaran perquè veu (v. 185) les tropes sarraïnes anar i venir i armar-se, i desparar les tendes i com manen llevar el camp i com fan sonar tambors i gralles (v. 188) i poc a poc comencen a pujar una muntanya. I ell, d’una roca estant, veu que aquella joia no va a la par perquè s’adona que les hosts dels Francesos amb les armes que branden i tota aquella munió blanca veu que són els primers en cavalcar arran del mar, ocupant gran part de terreny.
“D’aquells de la ciutat ara cal que parlem (v. 195) per veure quin és el seu capteniment”.

(T IX) El rei veu eixir escales de la ciutat, amb molts destrers blancs i recorda allò que li havia advertit Arloi, quan el cortès conseller (latinier) li assegurava que havia de patir a la batalla (v. 204) Per la qual cosa veu que els de França li poden donar la mort i comença a témer i considerar la idea de fugir, però s’ha compromès tant que no se’n pot penedir i tramet un missatge al Francès: amenaçant-lo que si surt l’esclafarà i el farà sofrir i que es convenient guardar-se’n de voler vèncer perquè molts més en patiran i conclou amb amenaces reforçant des de Niquea la gran al port de Salamandra (v. 221)

(T X) Veient tota aquella gent també recorda la seva mare, la reina, que li donà Montessers, i tramet un missatge saludant els cristians i oferint-los amistat ( v. 232) perquè no vol matar aquells homes i així els repta a lluitar trenta, contra trenta que si poden vèncer renegarà de la ciutat i tota la resta de terres des de Niquia a la Vall de Josafat, inclosa Redoan i Dugat, la Vall de Femenia i Cambrat” Davant d’aquests mots Robert el Francès replica que ja s’ho havia imaginat i que no és propi d’ells ajustar batalla a part que és per haver obrat d’aquella manera, fent, davant tants escarafalls. Dit això prem fort l’escut i branda la llança rodona i, amb el gonfanó fermat, broca el destrer amb decisió (v. 252) Tots els seus, quan el veuen estan amb l’ai al cor però com duia un cavall més assenyat que no pas ell i com aviat tombà més raude que un esparver mudat, tots els francesos respiren alleugerits (v. 256)
El missatger torna davant Corbaran i, retreu que ha estat mala pensada enviar-lo perquè “els prohoms enemics són rics i abnegats i s’han vantat de voler plantar-li cara, tal com ja varen dir ahir (v. 261): tots contra tots, que el ferro decideixi (v. 265) Així és com confien en déu, la cristiandat i la creu que duen al pit d’on n’extreuen la confiança que no seran ni vençuts ni bandejats”.
Corbaran replica que es burla d’ell; entén que l’hagin impressionat però encara que ho veu un disbarat “avui no veurà llançà d’aquí a la ciutat”. El missatger insisteix en fer-lo reflexionar perquè “hagueren la terra amb tort i pecat”. Quan el rei el sent parlar així es trasbalsa tot ell i baladreja el cap (v. 276) i invoca Bafumet dient que “per la seva potestat enfrontaran ferro amb ferro fins que la fi del món se n’estarà parlant”. Després sona el corn d’ivori entallat tres vegades notes gruixudes i tres agudes i tota la host el sent del llarg a l’ample, i quaranta-quatre reis emirs s’apleguen junts (v. 284)

Dibuix de Gustave Doré Saladí (o Corbaran)

SEGUEIX
LA CANÇÓ D'ANTIOQUIA (OCCITANA) 5

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada