RELAT D'EN RENARD - LE ROMAN DE RENART II

RELAT D'EN RENARD

Le Roman de Renart

BRANCA I El judici a En Renard

En Perot, que amb enginy i art

va posar en vers germà Renart

i a Isengrin que no n’és compare,

es descuidà la part més cara,

ja que no va parlar del plet

i del judici del ximplet

allà a la cort del rei Lleó.

Fou per la fornicació

que Renart, que tots els mals cova,

10 féu a Hersent, la senyora lloba.

Diu la història al primer vers

que ja era mort l’hivern pervers

i quan ja la rosa començava

just amb l’arç blanc a donar saba,

15 quan ja era a prop l’Ascensió,

Noble, l'august gran rei Lleó,

totes les bèsties cridà

per sentir-les al mig del pla.

No gosava pas ni una d’elles

20 faltar jamai a les querelles

i van venir puntualment

per a Renart fer un escarment;

aquell mal sorge, aquest bergant,

totes el van anar acusant,

25 van blasmar-lo davant del rei

de ser orgullós i sens remei....

També Isengrin, que no l’estima,

davant tothom no s’escatima

i al rei li diu: “Estimat rei,

30 vull d’adulteri féu remei

que Renart a la meva esposa,

dona Hersent, allà en la resclosa

de Malpertuis, amb tot el fàstic

va forçar-la, i com a càstig

35 i de tots els afronts més freds,

es va pixar en els meus fillets.

Renart va enfocar el seu criteri

de refusar tot l’adulteri

però en portar un reliquier,

40 i ara no sé pas qui ho va fer,

ell va fugir fent crits terribles

cap a uns cataus inaccessibles

deixant-me allà amb un pam de nas“

El rei afirmà enmig l’ermàs:

45 “Isengrin amb aquest judici

no en traureu pas cap benefici,

Sols tacar l’honradesa i prou.

Cap comte o rei no fa enrenou,

coneixent que grans assemblees

50 sols fan banyuts, no panacees.

Que mai de més petit succés

no vindran tants dols ni delers

com obrar d’aquesta manera

que tragina ensurts tot darrere“

55 Llavors Bru, l’os, replicà: “Rei,

vós, crec, li feu un desservei.

Oi què Isengrin no és mort ni pres?

Si en Renard és qui l’ha ofès,

per què no en pot tenir venjança?

60 Mestre Isengrin pla té puixança,

tingués en Renard a l’abast

i amb l’afer aquest sense llast

més que una pau precipitada

ja venjaria la llobada.

65 Mes vós sou el rei de les bèsties,

vostra pau no fa pas molèsties.

Si imposeu la pau als barons,

pla en sobraran discussions!

Ben tots estem de vostra part:

70 i si Isengrin culpa Renard,

Vós de la llei en feu maneig

i, que altra volta no li veig,

si un deu a l’altre que li torni,

ja que el dret és cec i no borni.

Renard allà 75 a Maupertuis viu

jo, altesa, us puc ser ben decisiu:

Maneu i en puc fer la cacera

i aquí el tindreu sens espera!”

Frèndol, el brau, li digué: “Bru

80 diu bé, maleït és, no tu,

aquell que féu que nostra Altesa

el castigués amb lleugeresa.

Com l’adulteri que ha comès

a cada comare ha sorprès,

85 i com Renard, falt de modèstia,

sempre humilia tota bèstia

cal, per tant, que oferim l’ajut

a Isengrin amb gran promptitud.

La causa que ara ens duu molesta,

90 això és cosa ben manifesta.

I per la meva part us dic

que si fóra meu l’embolic,

que m'hagués tocat la senyora,

tocada en part o bé en mala hora,

95 ni cap Maupertuis garanteix

ni cap fortalesa existeix

que a mi em privés anar i capar-lo

i soterrar-li al fang. Parlo

i penso en dona Hersent, no fou

100 el vostre coratge molt tou?

Quan en Renard tan gran canalla

va muntar-la i prengué la talla? “

- “Senyor Frèndol - fa ara el teixó

Mal que clami aturador

105 és la que arrisca d’engreixar-se,

qui no en fa pas drama ni farsa.

Doncs costa menys de propagar

que contenir i fer-ho enllà.

Com sembla que no s’ha fet força

110 així la treva no cal tòrcer

ja que Renard l’ha pres d’amor,

no afegiu més ira al furor.

Ja fa prou temps que se l’estima

i si bé ella no ha dat el clima

115 tampoc l’ha engegat amb adéu.

Isengrin ell s’ho ha fet tot seu.

Us conta, oh rei i, a aquest seguici,

allò que Isengrin veu com vici.

Si hi ha hagut trencadissa a part

120 i si la causa ha estat Renard

que no me'l salvi ni una agulla;

i jo mateix faré patrulla

i el duré sense cap més tort

perquè el jutgi aquesta cort

125 i no admetré cap altra cosa.

Blasmar dama Hersent em fa nosa.

Ai, quin flac favor us fa el plet

que el vostre marit us ha fet,

davant tantes feres mirades!

130 No hi ha prou cadires llogades

si “germana estimada” us diu

sens tornar un bon rebec ben viu

i el seu ver rostre es desensonya”.

Dama Hersent vermella amb vergonya

135 s’amarà tota de suor

i respongué amb prou serenor:

- “Senyor Grimbert, estic cansada,

per a mi la pau més preuada

fora entre el meu senyor i Renard.

140 Cert, mai m’ha fet res de covard

ni del que han dit ni cap manera,

tan cert, que no em faria enrere

si passés del fred al bullint,

sens cremar-me. Callo sovint

145 lassa, captiva i malastruga.

Ningú mai em creu. Sóc poruga?

Per tots els sants, potser sí que ho sóc!

Senyor Nostre, no vull perboc

a Renard. Juro que abans d’ara

150 m’ha tractat com qui té una mare.

I això per Renard no faig pas

ni tan sols per a honrar el seu cas,

tant m’és si se’n fa taula rasa,

com vós trepitjant un card d’ase,

155 per qui ho dic és per Isengrin

que per mi és gelós sovint

i es creu cornut per culpa meva.