CANTACLAR I PINTA
Del vers 1210 AL 1403
LE RELAT DE RENART.
La cosa és
que un dia en Renard,
que tant
com d’enginy és ple d’art
perquè sap
com l’incaut s’esquila,
arriba
corrents a una vila
prop d’un
bosc, vila amb grans calls,
plena de
gallines i de galls,
gossos,
ànecs muts i oques munts,
on Constant
de Noves, més que uns
altres dels
seus vilatans, senyoreja
amb un
corral ple que fa enveja.
La seva
casa té un bon fons
de grans
gallines i capons.
Bona casa i
gran pressupost
i un ben
proveït gran rebost:
amb carn
salada, bacó i penques
de llard de
les millors riberenques,
una masia
benestant.
També s’han
plantat al voltant
grans
cirerers de grans cireres
i manta
fruiters fent rengleres
de pomes i
molts altres fruits
i a Renard
tot li dóna envits.
Aquell
jardí té bones tanques
de fort
freixe totes les branques
plenes de
bardisses i espines
que
encerclen el clos de les gallines :
Renard cap
allà es va acostant
tot silent,
cap cot es diria
però de
dret amb punteria;
si Renard
és fort en excés
més ho són
el coi d’esbarzers,
allò li
destarota la farsa
i no sap a
què encomanar-se
no ho pot
sortejar ni sortir,
i aquelles
gallines allí!
S’ajup un
cop més, insegur,
tement que
no el vegi algú,
sospesa si
saltar la tanca
i aplicar a
les gallines palanca,
però les
lloques el veuran
i abric
entre espines cercant
pot
posar-lo al descobert,
esgarriant
més guanys que el cert.
Sent un
calfred que a tot ell glaça
veu les
gallines que percaça
davant dels
ulls picotejant
i això a
Renard el va irritant,
veient una
escletxa a la tanca
hi entra el
cap quan veu que pot l’anca,
just a
aquell punt poc desfilat
el pagès
cols hi ha plantat.
Renard hi
entra quasi de tort
i es deixa
caure com pes mort
per tal que
allà dins no se’l vegi,
mes elles
tiben el coll regi
i el veuen
sols desaparèixer
Just és
quan ve Cantaclar el gall,
fent la
senda del bosc avall,
quan té dos
peus a la cruïlla
veu entre
pols que tot perilla,
va davant
d’elles a dos-cents
el peu
plomat i el coll ben tens
i demana
per quins set sous
fugen del
clos deixant els ous.
Parla
Pinta, que més en sap
i pon ous
més grossos que cap,
la que a
dreta del gall té la glòria,
rep l’honor
de contar la història :
“No sé la
bèstia salvatge
que ara ens
ronda per fer damnatge,
abans de
sortir del clos tancat
alguna ben
cert que hi ha entrat.”
“No tingueu
por” –que el gall oferta-
però
estigueu totes alerta”
Pinta
exclama: “L’he vista, us dic,
sincerament
i d’un llambric,
i no es
tracta pas d’un antull”
“I com ha
estat aquest cop d’ull?”
“Com? He
vist trontollar la tanca
i un
tremoleig d’una col blanca,
perquè és on s’ha amagat l’intrús”
“Pinta,
–diu ell- això és difús,
heu
somniat, no ha estat ben res.
De fe que
us dec i amb interès
no sé de
fura ni de guilla
que gosi
entrar a dins d’aquesta illa.
Ha estat un
no-res. Torneu enrere”
Dit això li
indica allà on era.
« Preneu-ho
com un somni zelós,
no hi ha
guineu ni cap gos
res que la
por posi d’oferta
però
estigueu totes alerta”
I allí
l’adreça, contundent;
quan de cop
dubta un sol moment,
res un
rossec, una coseta,
mes després
veu ferma la cleta
i el dubte
es fon com fa el talòs
que d’un
ull sotja amb l’altre clos.
Amb un peu
dret, l’altre arronsat
va
vigilant; des del teulat,
d’on
s’estintola, l’aire agraeix ;
l’aquieta
tant que s’avorreix
fins cantar
l’omple de fatigues
i així
comença a pesar figues ;
el son que
el pren és pesarós,
El gall
pren el somni com ve,
i no em
titlleu de mentider
perquè dins
del somni una boira
el duu a
trobar una historia
que li fa
veure qui sap què
dins del
galliner avui ple
quelcom que
se li acosta
arran
d’ulls, per tota resposta,
i li
provoca un gran calfred,
tot ell
vestit d’un ros cosset
amb rivets
d’ossos en cadena
que li
abelluta l’esquena.
Cantaclar,
immers en la boirina
del somni
que tan el domina,
tot i
ensomiejat estant
aquell
cosset el té xocant,
puix el
cabeç és al revés
i com el
vesteix de traves
li va
estreta la clatellera,
cosa que el
treu de polleguera,
i això el
va desvetllar amb esglai,
però el
sorprèn molt més que mai
veure’s tan
i tan blanc el ventre
i passant
la gorguera al centre
hi té la
cua al capdamunt
i la testa
sota el perpunt.
Pel somni
torna a trasbalsar-se
car creia
passada la farsa.
Aquella
visió que té
no el mata
de por gairebé.
Ara sí,
despert a l’ampit
fa crida al
gall: “Sant Esperit
guareix-me
el cor que és en presó
i dóna-li
curació”
Refet, pren
cofoia anadura,
com qui
cada nou pas mesura,
i se’n va
cap a les gallines
que s’estan
sota les espines,
sense
aturar-se per cap preu.
Crida
Pinta, la que més creu
i li diu,
duent-la a una banda:
“Pinta, no
obvio la demanda
d’abans que
m’ha desconcertat.
Temo ser
traït o enganyat
per alguna
bèstia salvatge
que pugui
fer-me gran damnatge”
“Vejam –
diu Pinta- senyor meu,
no ho
hauria de dir i és greu,
veure-us
així molt ens trasbalsa.
Vegem, no
us vull pas ser gens falsa
per tots
els sant de la pregària,
sembleu el
gos de la fondària,
bordant
mentre el roc li ve al cap.
Veig que la
por us fa un esgarrap,
d’on heu
tret vós questa por?”
“Com? –
demana el gall- La raó
és que he
hagut un somni de plànyer
al meu
aguait de la cabanya.
Com un cop
de sol no pas càlid
per això em
veieu tan i tan pàl·lid.
El somni us
explicaré ençà,
de res no
me n’he d’amagar;
potser
sabreu aconsellar-me.
Sols
començar m’ha dat l’alarma
una fera de
les que eriça
m’ha vingut
vestint una pallissa
tota rossa
i sense sargits
que m’ha
obligat a posar-me a crits.
Tenia el
voraviu fet d’ossos-
blancs, durs
i no pas gaire grossos-
la pell era
tan tragirada
que a la
pellissa a la vegada
hi he
entrat pel ventre travessat-
tot i que
molt poc a dintre he estat-
m’he posat
així la pellissa-
llevant-me-la
de corredissa
perquè
havia la cua a sota
i m’he
deixondit (content gota),
i aquí he
vingut trasbalsat,
Pinta el
cor fremint desbocat,
com d’una
aquissada atzembla.
Ves,
digueu-me que us en sembla?
A somnis
d’aquests no vull dar peu;
per tota la
fe que em deveu,
vós no
sabeu què significa?”
Pinta, amb
gust, li desembolica:
“M’heu
referit un somni –fa-
Tot fals,
déu sap, per trasbalsar;
així que
tant us puc respondre,
o em veig
en cor de correspondre.
Aquesta
cosa que hi heu vist
que s’ha
fet malson d’imprevist,
que duia
una pellissa rossa
i per
desconcert, us endossa,
Puc
jurar-ho! Pareu esment:
el gec ros
que heu vist i portava
i que us
posava amb mala bava,
el collar
d’ossos n’eren les dents
que temeu
us clavi punxents;
el cabeç
girat, gens normal,
i estret,
on hi heu entrat amb mal
ve a ser la
gola de la fera,
que us
menja el cap, de mala manera.
Per allà hi
entrareu, segur,
tan cert
que no ho dubta ningú;
després la
cua, es figura,
així serà,
déu m’assegura.
Certament
la guilla us haurà
pel coll,
quan arribi dellà.
No hi haurà
or ni argent que us guardi,
que us giri
la pell no crec que tardi,
que així
ell la duu quan s’ha de moure,
fins i tot
, tot plovent a lloure.
Ja heu
sentit, i amb gran paciència,
de vostre
somni la sentència.
Amb tota
seguretat dic
que abans
de migdia el repic
vindrà a
vós, amb tota certesa.
Si em voleu
creure amb bonesa
seria
millor recular
perquè deu
amagar-se allà,
dins
d’aquells esbarzers, segur,
esperant el
moment oportú.”
L’altre
diu, quan sent les raons
del malson
que us he dit fa uns segons :
“Pinta, no
esteu gaire salada,
dieu mots
propis de febrada.
Vós creieu
que puc ser sorprès ?
Que una
bèstia com si res
ha entrat i
amb força em podrà?
Fos damnat
cinc cops qui ho veurà!
Tot el que
heu dit no em fa profit
ni cap mal
no em vindrà a despit !
Per molts
malson i en quedi fart !"
« Senyor,
diu ella, déu dels trons
que us
guardi, però serà així com he dit,
i asseguro
serà complit,
ans no
sigui més vostra amiga!"
“Estimada-
diu ell- M’intriga
quan feble
el somni s’ha tornat.”
I amb
aquests mots torna tibat
al seu post
on el sol l’acull
i d’on
comença a aclucar l’ull,
mesell al
guillot de la cleda.
Però
Renard, que el segle enreda,
tan bon
punt en sent el soroll
acota el
cap i estira el coll.
Quan
Cantaclar se sent segur
Renard s’ho
pren com oportú;
i en podreu
veure hàbil moixaina
tan punt el
veu fer una becaina.
Se li
apropa amb passa ferma,
Renard, que
no en deixa una d’erma
i s’empesca
tots els trucs,
s’hi planta
abans de fer dos clucs,
Renard, amb
el coll ben tibant,
va vers
Cantaclar allà davant,
frisa per
clavar-li un mos
i es
compromet a ser veloç.
Renard,
havent Cantaclar a l’abast,
sospesa si
pot fer-ne encast;
Renard
prova, saltant lleuger,
però
Cantaclar ho fa balder,
veu Renard
i es mou com centella
i sota el
femer s’encastella.
Però això a
Renard no l’importa
és dur, el
decep no conhorta;
Llavors
comença a repensar
com podrà
heure Cantaclar:
Enginya
obligar-lo a aturar-se
amb
qualsevol mena de farsa:
“Renoi,
Cantaclar –diu Renard-
no fugiu,
us he espantat, pillard?
Veig que
esteu en molt bona forma
digne cosí
que em sou conforme."
Cantaclar,
amb l’afalac insà,
s’estarrufa
prest a cantar.
Renard diu
al seu cosinet:
“Te’n
recordes d’en Cantanet,
el pare que
t’engendrà ahir?
Mai cap
gall ha cantat així;
el to, la
veu era modulada,
el sentia
tota la contrada,
d’una
alenada, llargament,
closos els
ulls i veu potent.
Des d’una
llegua se’l sentia
un cant tan
clar que corprenia.”
Cantaclar
diu: “Renard, cosí,
m’ensabones
o em vols ferir?”
“No, –diu
Renard- cap dels triats;
però canta,
amb els ulls tancats.
Tots som
d’igual carn, sang i flanc
i abans
d’un braç vindria manc
que fer-te
mal puix ens tutela
l’afinitat
de la parentela”
Replica
Cantaclar: “No et crec,
allunya’t
un punt estrateg
Sense
perill no hi haurà desganes
i em sortirà
tot el falset.”
Això fa
riure Renardet
i diu
Renard: “Canta cosí,
veurem si
Cantanet per fi
és superat
o en queda cosa”
I així, un
cop neta la resclosa
Cantaclar
llença el seu concert,
un ull
clos, però l’altre obert
car d’en
Renard molt se’n malfia,
sovint de
cua d’ull l’espia
i Renard
s’exclama: “És patén
Cantanet
cantava altrament,
d’una
tirada amb ulls tancats,
com se’l
sentia dels tancats.”
Cantaclar
opta per creure-se’l
i entona un
cant deixant el zel.
Amb gran
ardor els dos ulls acluca
Renard veu
a punt la menjuca
i salta
dellà un api moll
i Renard
l’agafa pel coll
tot fugint
ràpid i amb gran joia
d’obtenir
presa tan mansoia.
Pinta veu a
qui Renard s’emporta
s’entristeix
tant com es conhorta
com igual
comença a patir
veient a
Cantaclar partir
i diu:
“Senyor, prou que us ho deia
i us en rèieu de mala jeia
fins i tot
m’heu titllat de folla
i ara la
veritat us patolla,
la mateixa
que us he advertit,
el vostre
orgull us ha traït.
Folla era
quan us advertia.
D’amic fer
el sord, això és follia!
Renard a l’incert
us transporta
i jo,
dissortada, en sóc morta!
Perdre el
meu senyor per enyor
La
mestressa de la masia
obra el
portal amb energia,
per com
cada vespre amb perboc,
posar les
gallines a jóc.
Crida
Pinta, Bissa i Rogeta
mes cap es
presenta a la cleta.
Quan veu
que cap d’elles no ve
fa com
faria un pagès de bé,
crida al
seu gall amb veu potent.
Llavors veu
Renard i ho entén
i s’avança
a donar socors;
Renard posa
en fugir l’esforç
i ella veu
la causa perduda,
no aturarà
la correguda;
llavors
crida: “ Ajut”- d’un fort crit
que amo i
jornalers han sentit,
havent fet
un frugal tiberi;
i es
presenten al vituperi
tot
demanant què s’embolica.
La dona
esbufegant s’explica:
“Quina
desgràcia! Què he vist!”
“Què us
pren? –demanen- “D’improvist
el meu
gall, el guillot s’emporta”
Constant
crida: “Puta colltorta,
què heu fet
per privar-lo fugir?”
“Senyor,
què voleu? És així.
Déu, per
tots els sants, ja fugia
quan l’he
vist, tot ple d’energia.”
“I
colpejar-lo?” “No sé amb què”
“Coi, amb
el bastó!” “Per voler...,
les cames
al cul li ferien,
ni gos ni
perdiguer podrien.”
“Per on ha
fuit?” ”Coi, allà al fons”
Tots i van
amb sengles bastons
mentre
criden com folls: “Sus, sus!”
Renard els
sent, i el bosc inclús,
aquells
crits fan que Renard erri
el salt que
havia a punt i aterri
maldestrament,
caient de culs.
“És aquí!”
– criden els tumults.
Constant
els diu: “Tots féu rodona”
Els
vilatans tanquen corona
i Constant
xiula el seu mastí,
embravit
per la seva carrera
d’uns matolls
veu Renard darrera.
Tots
criden: “Ves, ves, el guillot!”
Renard
sospesa l’estirabot
ni el gall
troba una sortida.
“Què Renard
–li diu- sents la crida?
No et
fereix el que estan dient?
Tants
pagesos fan molta gent,
Constant et
segueix i s’apropa.
Fes befa a
tota aquesta tropa
o a ell,
que vigila la porta,
quan digui:
“Renard se l’emporta”
tu li pots
respondre: “Oi que cou?”;
l’hauràs
vençut i estarà tou”
Sols és
savi qui s’equivoca;
Renard, que
enganya amb gran patxoca,
rebrà de
valent aquest cop;
crida, en
veure la gent a prop:
“Em sap
molt greu, -brama Renard-
però aquest
ve amb mi, que és ma part,
i si us
cou, poseu-vos-hi fulles!”
Del gall
tot en semblen despulles,
quan la
boca oberta li veu,
bat les
ales, estira un peu
i rebec
s’envola a un pomer.
Renard
resta a terra planer
i molest
no, millor emprenyat
perquè el
gall se li ha escapat.
Cantaclar
ara es peta de riure:
“Renard
–confessa- puc subscriure
que sou en
un mal pas? No us sembla?
El llengut
fremeix, però amb demble
es recobra
tot engaltant:
“Maleïda la
boca gran
que
s’entreté cridant fent nosa
a l’hora de
romandre closa”
Cantaclar
retreu: “Doncs jo vull
que mala
gota encegui l’ull
d’aquell
que tostemps capcineja
enlloc de
despert com l’enveja.
Cosí Renard
– diu Cantaclar-
ningú de
vós se’n pot fiar.
Refuso
nostre cosinatge
perquè sols
m’ha estat un damnatge.
Sí, Renard
traïdor. Marxeu!
Si resteu
en aquest repeu
perdreu la
pell i la casaca.”
Renard no
vol ser fullaraca
ja en té
prou, sospesa el retorn
no val la
pena fer sojorn.
I amb gran
destresa inusitada
Renard fuig
i es perd per la prada.
Renard
seguirà el seu sender,
de moment
dolgut gairebé,
pel nou
gall fugit per setmana;
es dol,
però creu que és per gana.
A: Renard V.
HAMS: Le Roman de Renart català; El Relat d'en Renard; Poesia Narrativa Medieval; Chantecler català, Pinte català; Guineu i Gall.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada