BRU ARRIBA A MALPERTÚS
(vv.10173-10280)
 |
| Bru missatger reial |
Ja ha arribat l’ós Bru al galop
a Malpertús; el bosc sencer
li ha fet de camí planer
però com té molt gros el cos
l’ha d’esperar defora el
clos,
a la barbacana s’ha de
plànyer,
mentre Renard, que a tots
enganya,
es posa a capcinejar en pau,
allà al fons de tot del seu
cau.
Segur i ben guarnit té el
fossat;
de gallina grassa ha
esmorzat,
abundantment aquest matí,
més dues cuixes de garrí;
ja dorm, aliè a la cacera,
quan Bru diu, des de la
barrera:
“Renard, – comença- aquí la
llei,
sóc Bru, el missatger del
rei,
us convé sortir aquí fora,
per sentir què us vol
aquesta hora.”
Renard coneix pla bé que és
l’ós,
en reconeix el deix agrós
i comença a fer anar el
cervell
per com podrà salvar la
pell.
“Bru, –diu Renard- gran amic
meu!
No saps pas tu com em sap
greu
que hagis vingut d’allà tan
lluny,
amb afers de reial encuny,
quan me n’anava i tinc estès
un abundós àpat francès.
Per què Bru, deus saber que
abans,
com diu la cort: “Senyors,
les mans,
si ve un ric home a la teva
taula!”
i així ho faig quan un prem
la baula.
Us diré què tinc: primer
bou,
després entrants, traient el
brou
que ja voldrien molts
senyors.
Els pobres no anem a
l’engròs
ans de la merda en fem
parets;
seiem al sòl, sens taula, estrets;
posem els àpats als genolls
ran dels gossos que en fan
escorcolls
i el pa ens prenen sovint
del plat;
sols fem un glop i, havent
dinat,
i aquest moment l’assaborim,
qui sap quan serà igual
sublim.
Ni d’ossos fa lleig
l’infantó
tot i ser eixuts, com el
carbó,
cascú guarda el mos al seu
puny
mirant de reüll no molt
lluny
com el cuiner i gent del
servei
reben ben poc de llur senyor
el rei;
la qual cosa fa els lladres
créixer
malgrat cremar o ventar-se
al freixe
roben la carn, pa i les
minutes
i en nodreixen bords i llurs
putes.
Per tal com dic, lluny dels
esguards,
senyor, he tingut des de
dimarts
el llard amb pèsols
barrejant-se
dels que he fruït amb
delectança
i he ben menjat sols per dos
sous
regat amb mel d’uns bucs ben
nous.”
“Nomini patre, christum fil,
-diu l’ós- i pel cos de sant
Gil!
Aquesta mel, Renard, on és?
Res del món que hi faci
redreç
no em plau com ella amb
bogeria.
M’hi podríeu dur, senyoria?
Mea culpa, porteu-m’hi
prest!”
Llavors Renard ja el veu ben
llest,
sorprès d’haver-lo tan
senzill,
o que l’incaut no hi veu
perill;
i per prémer un xic
aprofita:
“Bru –fa Renard- per la
visita
només puc tenir malfiança
tant de bo amistat,
confiança,
com tinc fe en el meu fill
Rovell,
i la mel compartir parell.
Com amb ell n’ompliríem el
ventre.
Que en cal molta per entrar
al centre
del bosc Lamfroi, on hi ha
el guarda...
Però tan se val, fa basarda
només parlar-ne amb algú
que quedi del dolç àpat
dejú,
ressentint-se pel mal
descart.”
“Què esteu dient, senyor
Renard?
Potser m’acuseu de quelcom?”
“Sí!” “De què?” “De perquè i
de com;
de traïció i fellonia.”
“Renard, és una blastomia,
fer-me versemblants
penjaments”
“Ja ha estat dit! Sens
remordiments,
és més, ja no en vull fer
cabal.”
“Millor, l’homenatge bé o
mal
que he jurat a Noble el lleó
de fet no us guarda intenció
de trair-vos o de patota,
em sap molt de greu sinó es
nota.”
“Sols vull tenir seguretat
i confiar en vostra bondat”
Allò que vol Bru, Renard
dóna
i fan camí una llarga
estona,
sense tibar les regnes gens,
i arriben, més o menys
corrents,
al bosc d’en Lanfroi el
boscà;
i els destres lliguen ans
d’entrar.
HAMS: Renart en català; Roman de Renart català; Renard; Brun; Bru; Malpertuis
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada