BRINCS D'ESTRÍGOL

(2) FIGA DE MORO Opuntia_ficus-indica.

 

No té pas la bellesa que hom espera

i més d’a prop, amb tants fiblons aguts;

tot i ser planta de terrenys eixuts

s’hi multiplica, i de quina manera!

De fulles verdes en forma de pala

d’on broten d’altres pel mig o al cairell;

imita l’agram, s’estén com mantell

però no fa un bon llit ni bona olor exhala,

ans no brinda el passeig ni permet senda

puix s’aplega amb una gran multitud

que no deixa acostar-se, en actitud

superba de qui priva entrar a la hisenda.

Zelosa es guarda amb punxes com agulles,

i cal admirar-la de lluny estant;

el seu mal caràcter no és gens farsant,

tan sols un refrec i en clava curulles.

Igual envolta els fruits que semblen figues

vermelles que enfosqueixen ja madurs;

tots porten corona, punxent inclús,

just caràcter regi de no fer amigues.

Aquests fruits no són una bona menja;

de gust ben insuls i plens de pinyols,

de fet grana que escampa pels redols

farcint de planta allà on la pendent penja.

Si un ocellet prou afamat el tasta,

quan la fred no dóna gaire res més

i el picoteja un momentet només

en fuig amb contorsió de gimnasta.

Els becs, com els dits, si goses tastar-la,

en queden rosats, de bes petoner,

llarga estona, com la marca potser

d’un record que vol deixar com a parla.

Sols la seva inabastable aparença

és joliua a distància prudent;

venint la bonança i Sol calent

en algunes pales verdes comença

una dispar floració selecta

de poques poncelles aquí i allà,

blanques de pètals i estams de groc clar,

tots dos combinats al just punt correcte

encalmen tímidament la feresa

que aquella munió pugui tenir;

i alguna abella hi gosa anar a brunzir,

cosa que prova llur franca bellesa,

i de no ser àvid terreny fóra enveja

i hom creuria el blanc d’un lliri perdut

que entre aquella espinosa multitud

valent i solitari es passeja.

Són escasses flors, de poca durada;

esbatanades al sol matiner,

capaces, si el tapa un fugisser

núvol, de tancar-se d’una vegada.

 

 

Hams: Brincs d'Estrígol