MARIA DE FRANÇA
Bisclavret.
Per molt que he traduït, el Lai
d’En Bisclavret no oblido mai.
Bisclavret pels bretons d’abans,
Garwalf en deien els normands;
un nom que en contalles ofertes
i algunes es varen fer certes,
els homes, que en llops transformats,
al bosc vivien aïllats
Els Garwalf eren salvatgines:
que amb la ràbia a les retines
devoraven gent, fent molts mals
i tot de malvestats fatals.
Això ara ho haurem de deixar
doncs d’un Bisclavret vull narrar.
A Bretanya hi visqué un prohom
que elogis en deia tothom;
cavaller de bones maneres
noble i brau, amant de caceres.
Del seu senyor rei favorit
amat pels veïns i partit.
Per muller dona de bon sostre
que de bona tenia el rostre,
amant-se d’amor correspost,
mes per ella hi havia un cost:
que cada setmana el perdia
tres jorns sencers, res en sabia;
era com un temps fix sospès,
cap dels seus en sabia res.
Un dia, tan bon punt retornà
a casa joiós, i al llindar,
li va demanar, tot dient:
- “Sènyer, estimat amic present,
una cosa us demanaria,
tant sols si trobés l’energia,
però temo no doni peu
a vostra ira quan em respongueu”
Quan la sentí, ell l’abraçà,
l’atragué vers si, la besà.
- “Dama,”-sospirà- “vostra veu
no callaré mai! Pregunteu,
mentre sàpiga la resposta”.
- “Per ma fe no sabeu com costa!
Per la por que tinc se’m fa greu.
Els jorns que marxeu de prop meu,
em pren al cor un tal dolor
i de perdre-us tinc tanta por
que sinó rebo reconfort
aviat trobaré la mort.
Doncs bé, o em digueu on aneu,
on heu estat o, si… per déu,
si una altra n’estimeu de nova,
que si falteu tant això ho prova”.
- “Dona, oh no! Mercè! Sols un xic!
Gran mal me’n vindrà si us ho dic,
deixareu d’estimar-me, ho sé;
i sens l’amor vostre em perdré”
En veure’l d’aquesta manera
no el prengué pas a la lleugera,
i encar volgué anar més al fons
i amb més manyagues i petons
a la fi tota l’aventura
ell li va contar pura i dura;
- “D’un temps em torno un Bisclavret:
i al bosc fujo amb sol i fred,
on més fons és, sempre corrents,
i visc de preses i torrents”
Quan ell tot li ho hagué contat,
ella volgué un detall velat:
anava vestit o a pèl?.
- “Vaig nu, però pelut d’arrel”
- “I així doncs, què en feu dels vestits?”
- “Són secrets i no pas petits;
dir-ho em pot deixar perdut,
perquè en perdre’ls fóra dut
a ser Bisclavret sempre més
i no obtindria el just redreç
fins que no em fossin retornats,
per’xò callo on són desats”
- “Sènyer” –al punt respon la dama-
“us estimo com ningú us ama,
cap secret, res m’heu d’amagar
ni us cal tampoc de mi dubtar,
sinó perdríem l’amistat.
Què us he ofès? Per quin pecat
doncs heu de dubtar vós de mi?
Au, digueu-ho si és que sí! “
Tant l’angoixà, tant l’instigà,
que la va satisfer a remà.
- “Senyora, entrant al bosc on vaig,
i que tant fresso a bell raig,
hi ha un reliquier de cova
que fa el fet d’un bon guarda-roba,
allà on hi ha un roc enclotat,
per un gros esbarzer tapat,
tots els meus vestits recollits
deixo fins passades les nits”
Ella, en sentir cosa parella,
tota de por es tornà vermella:
la narració l’esglaiava.
D’aleshores tot era trava:
el defugia de gairell,
ja no volgué dormir amb ell.
A un cavaller de la contrada,
que temps ha l’havia estimada,
i molt pregat i requerit
i ofertat serveis i profit,
sense que ella l’hagués amat
ni gest amorós retornat,
li va trametre un viu missatge
on li obrí el cor dant-li coratge:
- “Amic meu” –hi deia- “joiós
heu d’estar, sens patir i airós,
allò que heu cercat sens respir,
ara acaba de dar un gir.
Us brindo l’amor sens fatiga
i el cos perquè em feu vostra amiga! “
D’ell rebé dolç agraïment
i d’amar-se mútuament
es van jurar a consciència.
No trigà en dir-li la violència
en que el seu senyor la posava;
i un cop l’assabenta a la brava
al punt del bosc l’hagué enviat
deixar el seu home despullat.
Així Bisclavret fou traït
i per sa muller maleït
I com es perdia tan sovint
ningú ho trobà estrany ni distint
pensant que ja no tornaria.
Per ell van demanar algun dia,
sols algun mesell el buscà
i en no trobar-lo va plegar.
La dama amb aquell casaria
que llargament la pretenia,
la conquerí no esgotat l’any.
I així passà el rei pel boscany,
menant una cacera brava,
on en Bisclavret es trobava.
Quan van la gossada aquissar
en Bisclavret van ensumar;
li feren encalç tot el dia
gossos i munters i algun guia
que no l’empaitessin fou poc,
i esqueixar-lo en bocins, tampoc;
sols quan, entre ells, veié el monarca
s’arrossegà com davant l’arca;
li prengué la regna i l’estrep,
i en besar el peu es féu un trep;
el rei veient sang s’alarmà
i els seus companys va reclamar:
-“Senyors” –va dir amb veu de tro-
heus quin prodigi que veig jo,
una fera que s’humilia
i humana mercè vol com sia!
Retireu la gossada igual,
guardeu-vos-en de fer-li mal!
Una bèstia amb raó i seny!
Deixeu-nos-la! Obriu terreny!
Prenem la fera sota empara.
Marxem!Ja hem caçat prou per ara!“
Quan el rei emprèn el retorn
en Bisclavret segueix d’entorn,
a la vora, no li treu ull,
no en perd traça ni de reüll.
El rei el mena al seu castell;
se sent feliç, tot és tan bell!
Mai hagué vist res semblant,
ni junta una esplendor davant!
El rei en té gran cura i mana,
a tots els súbdits que reclama,
el respectin com ho fa ell,
i el guardin bé a tot nivell
sinó rebran sa ira a escar,
que prou bé saben sap gastar.
Així que el guarden amb excés;
de dia és amb els cavallers,
de nits prop del rei dorm i aprima.
Sabent-lo bo, tothom l’estima,
de bona intenció i puresa
lluny de cap mena d’avolesa.
Allà on el rei va, on sigui, ell
en té cura d’anar parell;
sabent que havent-lo al costat,
com l’estima, es té assegurat.
Però escolteu que ve després.
El rei reuní cort de procés,
i cridà tot baró en usatge
per rebre l’anyal vassallatge
cloent-ho amb festa i detalls
de música, danses i balls.
El cavaller també hi vingué,
ricament abillat de fester
amb la dona d’en Bisclavret;
poc es pensava aquell duet
que el tindrien tan a la vora.
Just entrats al pati de fora
en Bisclavret l’apercebé,
i hi va córrer de dret també
garfint-lo amb dents i instints;
quasi el va fer bocins;
sort que el rei, de cop, va i me’l para,
en mostrar-li una llarga vara.
I encara ensenyà alguna dent
dos cops més, a tots sorprenent,
de tan manyac que tostemps era
amb forasters i gent propera.
Per això corregué fent xiu-xiu
que allò guardava algun motiu:
un tort li devia haver fet
que es volgués venjar tan abstret.
Actuà així llarga durada
durant tota aquella vetllada;
ja acomiadant-se els prohoms
tots varen tornar als seus racons;
pel que fa al cavaller assetjat
fou dels primers d’haver marxat;
com en Bisclavret l’aquissava
per marxar no tingué cap trava.
El temps s’allargassà com res,
i em sembla, si ho tinc ben entès,
que, en aquell mateix bosc, el rei,
on es movia sense llei
en Bisclavret, volgué tornar,
i, amb el seguici el portà.
El sol els va agafar en decréixer
a aquella contrada mateixa.
i la dona d’en Bisclavret,
sabent-ho, hi anà amb el sol fred
mudada i portant gavadals
de rics presents i regals.
Bisclavret la veié venir
i no se’l pogué retenir;
hi anà enrabiat, això era clar,
ves com se’n volia venjar!
Li arrancà el nas de la cara;
més mal hagués fet sense empara;
li van treure portant-lo dins.
Molts l’haurien fet a bocins,
sinó és d’un preclar que digué:
- “Altesa, escolteu què diré:
Des que aquesta fera va amb vós
no en sabem res, tot és boirós;
ni d’on ve o la seva ascendència
mes qui l’ha tingut en presència
no pot penjar-li mai cap mal;
ni fellonia hem vist igual,
com la dama aquí que heu rebut
per tot el seny que us tinc degut
crec que algun assumpte té amb ella
i amb el senyor de la querella,
que ara és el seu home i abans
tingué aquell que amàveu entre els grans,
que es va perdre fa temps, perdut
sens saber que n’ha esdevingut.
Per tant interrogueu la dama,
sobre què té per tant infame
o què li retreu tant la bèstia;
sota una capa de modèstia
que digui què en sap. Meravelles
Bretanya ha vist joves i velles!”
El rei va seguir el consell:
primer prengué el cavaller aquell,
i també la dama fou presa
i a interrogatori sotmesa.
Fos per la destresa o la por
ho contà tot al seu senyor.
De com l’home havia traït
deixant-lo nu i fortuït.
L’aventura del seu secret
confiat i, hàbilment extret;
com varen robar-li la roba
i ja no en van tenir cap nova.
Doncs, evident ara sí que era
tenien en Bisclavret, la fera!
El rei manà buscar els vestits
amagats per aquells bandits
i de l’indret els féu portar
i a en Bisclavretels van donar.
Quan els tingué davant del nas
no semblà fer-ne gaire cas.
De nou el docte assessor aquell
donà al rei un brillant consell:
“Senyor, aneu desencaminat,
fixeu-vos en el seu posat.
Vestir-se li sembla molèstia
no vol mudar el semblant de bèstia;
l’angunieja com la ronya
perquè aquí s’ha omplert de vergonya.
A vostres cambres per serventes
hi feu portar les vestimentes,
després l’hi durem i el deixem
i si es torna home el veurem.”
El rei mateix l’hi conduí
tancant rere seu en sortir.
Quan hi entrà el mestre d’estança,
amb dos prohoms de confiança,
tots tres van veure, a dreta llei,
ben llarg, damunt del llit del rei,
i dormint aquell cavaller.
Sa altesa cridà el més lleuger
que entrà i el besa cent vegades.
Rebé, a banderes desplegades,
les seves terres a desdir;
més li donà que no sé dir.
Després la dama bandejada
la va allunyar de la contrada,
i aquell altre conspirador
per traïció al seu senyor.
Tot i això van tenir molts fills
coneguts per motius senzills:
pel seu particular visatge;
moltes nenes d’aquell llinatge,
nasqueren sens nas, endebades,
molts en deien “les desnassades”.
Dita és l’aventura incorrupta
i fou certa, no en tingueu dubte.
D’en Bisclavret fou fet un Lai
perquè ningú l’oblidés mai.
Ne voil ublïer Bisclavret:
Bisclavret ad nun en bretan,
Garwaf l'apelent li Norman.
Jadis le poeit hume oïr
E sovent suleit avenir,
Humes plusurs garual devindrent
E es boscages meisun tindrent.
Garualf, c[eo] est beste salvage:
Tant cum il est en cele rage,
Hummes devure, grant mal fait,
Es granz forez converse e vait.
Cest afère les ore ester;
Del Bisclavret [vus] voil cunter.
En Bretaine maneit un ber,
Merveille l'ai oï loër;
Beaus chevalers e bons esteit
E noblement se cunteneit.
De sun seinur esteit privez
E de tuz ses veisins amez.
Femme ot espuse mut vailant
E que mut feseit beu semblant.
Il amot li e ele lui;
Mes d'une chose ert grant ennui,
Que en la semeine le perdeit
Treis jurs entiers, que el ne saveit
U deveneit në u alout,
Ne nul des soens nïent n'en sout.
Une feiz esteit repeirez
A sa meisun joius e liez;
Demandé li ad e enquis.
«Sire,» fait el, «beau duz amis,
Une chose vus demandasse
Mut volenters, si jeo osasse;
Mes jeo creim tant vostre curuz,
Que nule rien tant ne redut.»
Quant il l'oï, si l'acola,
Vers lui la traist, si la beisa.
«Dame,» fait il, «[or] demandez!
Ja cele chose ne querrez,
Si jo la sai, ne la vus die.»
«Par fei,» fet ele, «ore sui garie!
Sire, jeo sui en tel effrei
Les jurs quant vus partez de mei,
El quor en ai mut grant dolur
E de vus perdre tel poür,
Si jeo n'en ai hastif cunfort,
Bien tost en puis aver la mort.
Kar me dites u vus alez,
U vus estes, u
conversez!
Mun escïent que vus amez,
E si si est, vus meserrez.»
«Dame,» fet il, «pur
Deu, merci!
Mal m'en vendra, si jol vus di,
Kar de m'amur vus partirai
E mei meïsmes en perdrai.»
Quant la dame l'ad entendu,
Ne l'ad neent en gab tenu.
Suventefeiz li demanda;
Tant le blandi e losenga
Que s'aventure li cunta;
Nule chose ne li cela.
«Dame, jeo devienc besclavret:
En cele grant forest me met,
Al plus espés de la gaudine,
S'i vif de preie e de ravine.»
Quant il li aveit tut cunté,
Enquis li ad e demaundé
S'il se despuille u vet vestu.
«Dame, fet il, «jeo vois tut nu.»
«Di mei, pur Deu, u sunt voz dras.»
«Dame, ceo ne dirai jeo pas;
Kar si jes eüsse perduz
E de ceo feusse aparceüz,
Bisclavret sereie a tuz jurs;
Jamés n'avreie mes sucurs,
De si k'il me fussent rendu.
Pur ceo ne voil k'il seit seü.»
«Sire,» la dame li respunt,
«Jeo vus eim plus que tut le mund:
Nel me devez nïent celer,
Ne [mei] de nule rien duter;
Ne semblereit pas amisté.
Qu'ai jeo forfait? pur queil peché
Me dutez vus de nule rien?
Dites [le] mei, si ferez bien!»
Tant l'anguissa, tant le suzprist,
Ne pout el faire, si li dist.
«Dame,» fet il,
«delez cel bois,
Lez le chemin par unt jeo vois,
Une vielz chapele i esteit,
Ke meintefeiz grant bien me feit:
La est la piere cruose e lee
Suz un buissun, dedenz cavee;
Mes dras i met suz le buissun,
Tant que jeo revi[e]nc a meisun.»
La dame oï cele merveille,
De poür fu tute vermeille;
De l'aventure se esfrea.
E[n] maint endreit se
purpensa
Cum ele s'en puïst partir;
Ne voleit mes lez lui fisir.
Un chevaler de la cuntree,
Que lungement l'aveit amee
E mut preié'e mut requise
E mut duné en sun servis
Ele ne l'aveit unc amé
Ne de s'amur aseüré
Celui manda par sun message,
Si li descovri sun curage.
«Amis,» fet ele, «seez leéz!
Ceo dunt vus estes travaillez
Vus otri jeo sanz nul respit:
Ja n'i avrez nul cuntredit;
M'amur e mun cors vus otrei,
Vostre drue fetes de mei!»
Cil l'en mercie bonement
E la fiance de li prent;
E el le met par serement.
Puis li cunta cumfaitement
Ses sire ala e k'il devint;
Tute la veie kë il tint
Vers la forest l[i] enseigna;
Pur sa despuille l'enveia.
Issi fu Bisclavret trahiz
E par sa femme maubailiz.
Pur ceo que hum le perdeit sovent
Quidouent tuz communalment
Que dunc s'en fust del tut alez.
Asez fu quis e demandez,
Mes n'en porent mie trover;
Si lur estuit lesser ester.
La dame ad cil dunc espusee,
Que lungement aveit amee.
Issi remist un an entier,
Tant que li reis ala
chacier;
A la forest ala tut dreit,
La u li Bisclavret esteit.
Quant li chiens furent descuplé,
Le Bisclavret unt encuntré;
A lui cururent tutejur
E li chien e li veneür,
Tant que pur poi ne l'eurent pris
E tut deciré e maumis,
De si qu'il ad le rei choisi;
Vers lui curut quere merci.
Il l'aveit pris par sun estrié,
La jambe li baise e le pié.
Li reis le vit,grant
poür ad;
Ses cumpainuns tuz apelad.
«Seignurs,» fet il, «avant venez!
Ceste merveillë esgardez,
Cum ceste beste se humilie!
Ele ad sen de hume, merci crie.
Chacez mei tuz ces chiens arere,
Si gardez quë hum ne la fiere!
Ceste beste ad entente
e sen.
Espleitez vus! alum nus en!
A la beste durrai ma
pes;
Kar jeo ne chacerai hui mes.»
Li reis s'en est turné
atant.
Le Bisclavret li vet sewant;
Mut se tint pres, n'en
vout partir,
Il n'ad cure de lui guerpir.
Li reis l'en meine en sun chastel;
Mut en fu liez, mut li est bel,
Kar unke mes tel n'ot veü;
A grant merveille l'ot tenu
E mut le tient a grant
chierte.
A tuz les suens ad comaundé
Que sur s'amur le gardent bien
E li ne mesfacent de rien,
Ne par nul de eus ne seit feruz;
Bien seit abevreiz e peüz.
Cil le garderent volenters;
Tuz jurs entre les chevalers
E pres del rei se alout cuchier.
N'i ad celui que ne l'ad chier;
Tant esteit franc e deboneire,
Unques ne volt a rien mesfeire.
U ke li reis deüst
errer,
Il n'out cure de desevrer;
Ensemble od lui tuz jurs alout:
Bien s'aparceit quë il l'amout.
Oëz aprés cument
avint.
A une curt ke li rei tint
Tuz les baruns aveit mandez,
Ceus ke furent de lui chasez,
Pur aider sa feste a tenir
E lui plus beal faire servir.
Li chevaler i est alez,
Richement e bien aturnez,
Ki la femme Bisclavret ot.
Il ne saveit ne ne quidot
Que il le deüst trover si pres.
Si tost cum il vint al paleis
E le Bisclavret le aparceut,
De plain esleis vers lui curut;
As denz le prist, vers
lui le trait.
Ja li eüst mut grant leid fait,
Ne fust li reis ki l'apela,
De une verge le manaça.
Deus feiz le vout mordrë al jur.
Mut s'esmerveillent li plusur;
Kar unkes tel semblant ne fist
Vers nul hume kë il veïst.
Ceo dïent tut par la meisun
Ke il nel fet mie sanz reisun:
Mesfait li ad, coment que seit;
Kar volenters se vengereit.
A cele feiz remist issi,
Tant que la feste departi
E li barun unt pris cungé;
A lur meisun sunt repeiré.
Alez s'en est li chevaliers,
Mien escïent tut as premers,
Que le Bisclavret asailli;
N'est merveille s'il le haï.
Ne fu puis gueres lungement,
Ceo m'est avis, si cum j'entent,
Que a la forest ala li reis,
Que tant fu sages e curteis,
U li Bisclavret fu trovez;
Il i est od lui alez.
La nuit quant il s'en repeira,
En la contree herberga.
La femme Bisclavret le sot;
Avenantment se appareilot.
Al demain vait al rei parler,
Riche present li fait porter.
Quant Bisclavret la veit venir,
Nul hum nel poeit retenir;
Vers li curut cum enragiez.
Oiez cum il est bien vengiez!
Le neis li esracha del vis.
Quei li peüst il faire pis?
De tutes parz l'unt manacié;
Ja l'eüssent tut depescié,
Quant un sages hum dist al rei:
«Sire,» fet il, «entent a mei!
Ceste beste ad esté od vus;
N'i ad ore celui de nus
Que ne l'eit veü lungement
E pres de lui alé sovent;
Unke mes humme ne tucha
Ne felunie ne mustra,
Fors a la dame que ici vei.
Par cele fei ke jeo vus
dei,
Aukun curuz ad il vers li,
E vers sun seignur autresi.
Ceo est la femme al chevaler
Que taunt par suliez aveir chier,
Que lung tens ad esté perduz,
Ne seümes qu'est devenuz.
Kar metez la dame en destreit,
S'aucune chose vus direit,
Pur quei ceste beste la
heit;
Fetes li dire s'el le seit!
Meinte merveille avum veü
Quë en Bretaigne est avenu.»
Li reis ad sun cunseil creü:
Le chevaler ad retenu;
De l'autre part la dame ad prise
E en mut grant destresce mise.
Tant par destresce e par poür
Tut li cunta de sun seignur:
Coment ele l'aveit trahi
E sa despoille li toli,
L'avenutre qu'il li cunta,
E quei devint e u ala;
Puis que ses dras li ot toluz,
Ne fud en sun païs veüz;
Tres bien quidat e bien
creeit
Que la beste Bisclavret seit.
Le reis demande la despoille;
U bel li seit u pas nel voille,
Ariere la fet aporter,
Al Bisclavret la fist doner.
Quant il l'urent devant lui mise,
Ne se prist garde en nule guise.
Li produm le rei apela,
Cil ki primes le cunseilla:
«Sire, ne fetes mie bien:
Cist nel fereit pur nule rien,
Que devant vus ses dras reveste
Ne mut la semblance de beste.
Ne savez mie que ceo munte:
Mut durement en ad grant hunte.
En tes chambres le fai mener
Ela despoille od lui porter;
Une grant piece l'i laissums.
S'il devient hum, bien le verums.»
Li reis meïsmes le mena
E tuz les hus sur lui ferma.
Al chief de piece i est alez,
Deuz baruns ad od lui menez;
En la chambrë entrent tut trei.
Sur le demeine lit al
rei
Truevent dromant le chevaler.
Li reis le curut enbracier,
Plus de cent feiz l'acole e baise.
Si tost cum il pot aver aise,
Tute sa tere li rendi;
Plus li duna ke jeo ne di.
La femme ad del païs ostee
E chacie de la cuntree.
Cil s'en alat ensemble od li,
Pur ki sun seignur ot trahi.
Enfanz en ad asés eüz,
Puis unt esté bien cuneüz
[e] Del semblant e del visage:
Plusurs [des] femmes del lignage,
C'est verité, senz nes sunt nees
E si viveient esnasees.
L'aventure ke avez oïe
veraie fu, n'en dutez mie.
De Bisclavret fu fet li lais
Pur remembrance a tutdis mais.
