El
següent poema que hem tractat en el nostre llibre Poesia
Narrativa Medieval ha estat el Beowulf.
Actualment
la narració s’ha fet famosa perquè les distribucions
de cultura de masses: el cinema, les editorials i els món de
les Ninotalles n’han fet sengles versions pel gran públic
amb diferents visions i concepcions estètiques, més o
menys interessants.
Beowulf en català.
Nosaltres
hem abordat el Poema des de la seva vessant original i n’hem
realitzat una traducció d’un quaranta per cent de l’obra
total.
Es
tracta d’un Poema èpic anglosaxó compost a partir del
750 d.n.e. i conservat en un sol manuscrit de l’any 1000.
Els
saxons provenien del nord d’Alemanya, entre l’Elba, al mar del
nord, el Weser i el massís del Harz.
La
versió oral definitiva anglosaxona (potser similar a un
dialecte antic escandinau) va ser fixada entre l’any 660 i el 780 i
l’únic manuscrit d’aquesta transcripció oral sembla
que fou escrit l’any 1000, ja en un dialecte anglosaxó
oriental (de l’oest de Sussex)
La
còpia de la que disposem és obra de dos copistes. El
treball del primer de tots consta des de la paraula “morte”
del primer vers fins al 1989. El del segon, des d’aquest vers fins
al final del Poema, el v. 3182.
 |
| Il·lustració de George Timothy Tobin (1864 – 1956) |
En el Poema trobem el narrador com una
veu externa, perquè es limita a explicar allò que se
succeeix al llarg de la contalla, sense cap implicació, només
donant els fets, sense judicis ni manifestacions d’intenció
de cap mena.
Les referències que va deixant
al llarg del text ens permeten fer-nos-en una idea d’un cantaire
omniscient que narra una història, plena de petites subtrames,
que coneix i explica o, les fa explicar a algun dels seus
personatges.
Aquesta aparició de la veu
referencial apareix al llarg del relat, ara i adés, fent
petits matisos que denoten l’origen oral del text o, almenys
l’empremta testimonial que pretén aquest text que ens ha
pervingut.
Per exemple:
el v. 837: “Allà pels volts
del matí - així ho van explicar (...)”
v. 1027: “De molt pocs senyors
vaig sentir que lliuressin”(...)
v. 2694 “He sentit que el noble
va mostrar molt coratge”
v. 2752 “He sabut que després,
rere aquestes paraules (...)”
v. 2773 “He sentit que un home
es va poder apoderar”
v. 2837 “(...) així ho vaig
sentir que, per més agradoses (...)”
Però el narrador de veu àmplia
i panoràmica també es permet la referència a
d’altres cantaires que expliquen matisos que ell pren com a fonts
directes orals, per a complimentar les subtrames del seu relat total,
com un ferreny teixit tramat d’històries que corroboren la
principal, per aquell desig de fer verídic el relat que té
el narrador substancial.
Trobem un bon gavadal de recursos
retòrics propis de la Literatura Oral però voldríem
centrar-nos en l’ús i característiques d’un d’ells
en especial. La construcció peculiar dels epítets que
confegeix. La seva presència és una prova de l’ús
propi que en feien els narradors germànics i, que en el nostre
relat es fan tant evidents i, ens permeten una apreciació de
la seva Mètrica tan característica, en plena funció
dins de la construcció del relat.
Vegem-los per blocs, segons allò
que expressen, aturant-nos, si s’escau, en comentar-ne la pretensió
sinó és prou evident.
El mar és expressat com: “el
pas del peix” (v. 10); “la senda del cigne” (v.
200), “pel bany del cigne” (v. 1861)
El vaixell: “un viatger de
l’aigua” (v. 199), “el tronc de l’aigua” (vv.
208, 224, 1908), “el tauló del mar” (v. 1913)
La batalla: “la dansa de les
espases” (v. 1041), “l’odi d’espases” (v. 2199)
L’espasa mateixa, és: “el
seu llamp a la lluita” (v. 1523), “el glop de ferro”
(v. 2358)
La vela: “el drap del mar” (v.
1906)
El sol: “la foguera del cel”
(v.1966), aquí expressa la fitor, el sol en el seu punt més
alt.
L’arpa: “el tauler del goig”
(vv. 2108, 2263)
La cota de malla: “el guarniment
del pit” (v. 2504)
El drac: “el rèptil
foguejant que furga les tombes” (v. 2272); “el
guardià del tresor” (vv. 2302 i 2555) i variacions; “el
senyor de la tomba” (v. 2304), “el vell guardià”
(v. 2414) i “l’horrible guardià” (v. 3081);
“la serp rabiüda”“ (v. 2414)
L’escut: “el tell groc” (v.
2610) L’escut germànic era rodó, fet de fusta de tell
i a vegades folrats de pell. En aquest cas, segurament, tenyida de
groc.
La sang és: “la suor de la
ferida” (v. 2693), “la suor de les venes” (v. 2967)
La forca és: quelcom “que
l’ocell alegra” (v. 2941) Una nota d’humor macabre que ens
queda un xic lluny però val la pena consignar.
Les fletxes: “el plugim de ferros”
(v. 3116)
El rei: “ el dador d’anells”
(v. 35) ; “l'amic del poble” (v. 1602)
En els relats que provenen de la
cultura germànica veurem com aquest penúltim exemple la
importància que adquirien l’acumulació de riqueses en
forma de collars o anells, fruits dels saquejos, fins al punt que
s’havia ritualitzat el seu repartiment i els reis i reines n’eren
els evidents dispensadors.
 |
| Il·lustració de George Timothy Tobin (1864 – 1956) |
El còdex està escrit tot
seguit, com si fos un relat en prosa. Per tal d’oferir una lectura
menys feixuga, les edicions posteriors s’han enfrontat al problema
de la seva reestructuració i distribució compositiva,
cosa que sovint s’ha convertit en una veritable amalgama de
propostes editorials, que difereixen entre si però que
coincideixen en el propòsit de no plantejar una edició
sense apartats ni divisions, tota seguida, com havia estat. Això
és degut a que els més de tres mil versos, tots
seguits, resulten carregosos visualment i no conviden a la lectura
plaent ni a la seva retenció i, a més, provoquen un
garbuix considerable en la comprensió.
Així ens encarem amb tantes
distribucions editorials com edicions se n’han fet i, val a dir,
que, en el món anglosaxó són nombrossíssimes.
Per exemple la de 1897 a la D.C.
Heatch, en la traducció a l’anglès modern de John
Lesslie Hall es presentà amb 58 apartats, mentre que J.R..R.
Tolkien el 1926 només en plantejà dues grans
superestructures, defensava que el Poema tenia dues parts definides
del vers 1 al 2199, la primera i, del 2200 al 3182, la segona,
considerava que així seguia el model del vers al·literat
en dues parts i en equilibri: Grèndel i la seva mare, una i,
l’altra, el drac. A partir d’aquí en trobem moltes amb
criteris menys maximalistes. Keneth Sisam diferia de Tolkien, hi veia
una estructura tripartida i amb sengles recapitulacions resumint els
esdeveniments anteriors, en cadascuna. Michael Alexandrer, traductor
per a l’Editorial Penguin de 1973, en proposà 38, basant-se
en detalls narratius simples.
Nosaltres hem optat per una híbrida
que enquadri els apartats que hem considerat més
significatius, distribuïts, això sí, en les Tres
Parts,
Aquestes parts coincideixen en sengles
lluites de l’heroi contra els tres monstres que hi apareixen, la
qual cosa podria tendir a subtitular l’obra com: “Beowulf, el
matador de monstres” De fet no s’allunyaria gaire de la temàtica
total i, realment, hem de concloure que aquesta n’és la que
tanca l’obra en si, mancada de cap missatge transcendent sinó
és el de fixar com esdeveniment històric la gesta de
relació entre els dos pobles veïns, la qual cosa seria
suavitzar molt els fets que s’hi narren.
La nostra proposta, doncs, és la
següent, la qual es pot anar seguint en el Resum que segueix a
continuació:
La numeració correspon als
versos que engloben cada apartat:
1-67. Pròleg -
Llinatge de Hròthgar, rei dels Skildings.
67-193. El rei es fa construir la gran sala Heorot. Durant les celebracions la gent de Hròthgar és turmentada per Grèndel.
194-319. Beowulf és enviat per Higlak, rei dels Gautes, a ajudar els Skildings i, en arribar explica la seva missió al guaita costaner.
320-455. Beowulf arriba a la sala Heorot, on ofereix els seus serveis al rei Hròthgar.
456-668. Actes a la sala. Beowulf es defensa dels retrets d’Unferth; compromet el seu servei a Wealhtheow, la reina.
669-836. Beowulf lluita contra Grendel, que és derrotat i fuig.
837-1250. Celebració de la victòria de Beowulf amb les narracions de Sigemund, el matador de dracs (871-915) i la massacre de Frísia (1063-1159), com a part de les festivitats. Discursos, regals i fi de festa (1160-1250)
1251-1642. La mare de Grèndel irromp a la sala, hi fa una mortaldat i fuig, amb un hostatge i el braç del seu fill. Beowulf en fa encalç i la mata.
1642-1887. Beowulf torna amb el cap de Grèndel, és recompensat; parlaments d’Hròthgar. Els Gautes se’n tornen al seu país.
67-193. El rei es fa construir la gran sala Heorot. Durant les celebracions la gent de Hròthgar és turmentada per Grèndel.
194-319. Beowulf és enviat per Higlak, rei dels Gautes, a ajudar els Skildings i, en arribar explica la seva missió al guaita costaner.
320-455. Beowulf arriba a la sala Heorot, on ofereix els seus serveis al rei Hròthgar.
456-668. Actes a la sala. Beowulf es defensa dels retrets d’Unferth; compromet el seu servei a Wealhtheow, la reina.
669-836. Beowulf lluita contra Grendel, que és derrotat i fuig.
837-1250. Celebració de la victòria de Beowulf amb les narracions de Sigemund, el matador de dracs (871-915) i la massacre de Frísia (1063-1159), com a part de les festivitats. Discursos, regals i fi de festa (1160-1250)
1251-1642. La mare de Grèndel irromp a la sala, hi fa una mortaldat i fuig, amb un hostatge i el braç del seu fill. Beowulf en fa encalç i la mata.
1642-1887. Beowulf torna amb el cap de Grèndel, és recompensat; parlaments d’Hròthgar. Els Gautes se’n tornen al seu país.
1888-1966. Arribada a
Geatland. Història dels reis del palau
d’Offe.
1966-2199. Beowulf informa Hygelac, el seu rei. Recorda les seves gestes i analitza el panorama polític.
2200-2210. Primer mor Hygelac, el rei del Gautes i, després el seu fill, Heardred. Beowulf queda com a cap del clan i, així envelleix com a rei.
2210-2323. Un fugitiu roba a un drac, guardià d’un tresor. El drac assola la contrada, buscant venjança.
1966-2199. Beowulf informa Hygelac, el seu rei. Recorda les seves gestes i analitza el panorama polític.
2200-2210. Primer mor Hygelac, el rei del Gautes i, després el seu fill, Heardred. Beowulf queda com a cap del clan i, així envelleix com a rei.
2210-2323. Un fugitiu roba a un drac, guardià d’un tresor. El drac assola la contrada, buscant venjança.
2324-2599. Beowulf, ancià,
es disposa a lluitar contra el drac, tot sol, perquè refusa
cap recolzament. Prepara el seu armament.
2600-2709. Finalment només
un dels seus, Wiglaf, l’ajuda. Tots dos maten el drac. Beowulf
queda contaminat per la sang letal del drac.
2710-2820. Beowulf un cop
veu el tresor del drac, expressa a Wiglaf les darreres voluntats i
mor.
2821-3133. Wiglaf reprèn els altres Gautes, per ser covards i prediu la inestabilitat política amb els Suecs i la batalla de Ravenswood. Els Gautes llencen al mar el drac i es queden amb el tresor (malgrat la maledicció)
3134-3182. Funerals de Beowulf. La reina pronostica la guerra entre Danesos i Suecs.
2821-3133. Wiglaf reprèn els altres Gautes, per ser covards i prediu la inestabilitat política amb els Suecs i la batalla de Ravenswood. Els Gautes llencen al mar el drac i es queden amb el tresor (malgrat la maledicció)
3134-3182. Funerals de Beowulf. La reina pronostica la guerra entre Danesos i Suecs.
 |
| Il·lustració de George Timothy Tobin (1864 – 1956) |
Referències geogràfiques.
 |
1- Emplaçament
de l'Heorot; 2- Terra dels Gautes; 3 – Terra dels Juts; 4- Terra
dels Francs; 5- Terra dels Angles; 6 i 7- Oland i Gotland, lloc on se
suposa arriba Breca nedant; 8- Lloc de la batalla amb el drac.
|
A la Primera Part de l’obra es
realitza un moviment humà de nord a sud. Així se’ns
diu que una partida de Gautes (habitants de Suècia del Sud) es
desplacen cap al sud, comandats per Beowulf i, van ajudar als
Skildings, de Dinamarca (Danesos), que tenen com a rei Hròthgar.
Al final de la Segona Part el desplaçament es fa a la inversa,
de Dinamarca a la Suècia per part dels Gautes, quan aquests
tornen, després d’haver realitzat la seva missió i,
allà on transcorrerà tota la Tercera Part.
Respecte a les referències que
es poden identificar actualment trobem que:
S’hi esmenta l’illa danesa de
Zealand (Scedelandum, v. 20, Escània) dins la primera part de
l’obra. En concret s’esmenten els Danesos com a propietaris
d’Scedening o de les Scedelands, a la part sud de Suècia (v.
19)
Sembla que la part de Beowulf i el Drac
(Tercera Part) es desenvolupa al sud de Suècia ( a l’actual
districte de Bohuslan Sarrazin)
Altres llocs que cita el Poema són
el nord de Gothenburg.
També Heatho-Baemas (al v. 519
com a “la terra dels raumes”) és el lloc on va a
parar Breca, el contrincant de la travessia nedant amb l’heroi. És
a prop de Mullenhoff, districte del sud de Noruega.
Hi trobem esmentats una sèrie
llarga de pobles i els seus habitants que serveixen a vegades de fil
conductor a la narració. Trobem:
Brodingos (v. 521); Raumes (519);
Lapons (v. 582...); Helmingis (en referència a la reina
Uealfeou, v. 620); Merovingis (2921); Hugas (2913); Juts (v. 1071,
1088); Frisons (vv. 1070, 2504, 2912, 2915...); Danesos (vv.
1090...); Brisings (vv. 1199); Francs (v. 1210, 2912 i, al 1212 en fa
una apreciació com poble pitjor, per indigne,...); Ingues (v.
1318); Xatuaris (v. 2363, 2966); Wedres (vv. 2463, 2900, 2960,
3037...)
Els més sovintejats per raons
òbvies, en ser els gentilicis dels personatges de l’obra,
són:
Els Skildings, en ser patronímic
referit als Danesos, per ser descendents d’Skild (referits així
als vv. 31, 53, 351, 371, 456, 464, 2205, 2927, 3005...) i, com a
Danesos: vv. 118, 383, 1090...)
Els Skilfings (no confondre’ls amb
els anteriors) que són els Suecs. així apareixen com a
Skilfings als vv. 63, 2205, 2927) i com a Suecs (vv. 2384, 2472,
2923, 2947, 2958, 3001) Els quals també són Gautes, en
concret Suecs dels sud. I així, com a Gautes la freqüència
és la més nombrosa per tractar-se dels protagonistes de
l’obra (v. 374, 444, 828, 1171,...1792, 1804... 2927, 2947... 3137,
3179...)
Esperem que serveixin tots aquests
arguments per anar fent boca i que us animin a trobar tot
l’aprofundiment que n’hem fet en el nostre llibre Poesia
Narrativa Medieval on, en català i en format que ressegueix
estrictament els versos originals, mira d’acostar aquest llibre
antic al públic modern.
Ara us proposo uns fragments de les
traduccions que n’hem obrat perquè les jutgeu.
Fragments
(vv. 76 a 163)
Abans, el
monstre maligne, amb ràbia terrible,
a la llunyania
s’enfurismà, en les tenebroses tenebres
enrogint dia
rere dia, en sentir des de la sala
el fogós
batibull; els sons de l’arpa
i el cant del
bard, que bé exposava
l’origen
primerenc de totes les races;
i com déu
poderós la terra va crear
la dolça natura
abraçada pels mars),
com va fer l’Etern el
sol i la lluna,
per a llum dels homes que
poblen el món;
als camps (deia el cant)
guarní amorosament
d’herbes i branques, i
com de vida insuflà
a cadascun dels éssers
que respiren i alenen.
Els danesos gaudiren, amb
molta joia,
del magnífic casal
fins aquella jornada,
quan ho trasbalsà
tot el sinistre enemic.
S’anomenava Grèndel
aquell ens espantós
foraviat i pervers:
residia entre pantans,
dins de balmes i basses.
Des temps immemorials
vivia aquesta fera entre
gent infernal,
patint la pena que déu
infligí
als de Caïm, la seva
raça. Així castigà durament
el Senyor de la Glòria
la mort d’Abel,
sense obtenir Caïm
cap profit de la seva gesta;
déu l’exilià
aquella raça i l’apartà dels humans.
És d’ell que
provenen els éssers malignes,
els ogres i elfs i tota
mena de monstres,
també tots els
gegants que durant molt temps
al Senyor s’oposaren.
Però en van rebre un càstig sever!
Ocult per la fosca nit,
Grèndel va encaminar-se,
vers el joliu palau, amb
ganes de saber
que coi feien els homes
després de les festes.
Va veure com hi dormien
els nobles danesos,
amb tota patxoca: com res
de dolent no temien,
ni cap desgràcia
campant. El dimoni infernal,
nociu i enfurismat a punt
i amb prevalença,
a trenta vassalls enfurit
i rabiüt
va engrapar de llurs
llits. Després s’escapolí,
orgullós d’aquelles
preses carrussant sense solta
el macabre trofeu fins la
seva tosca cavorca.
En arribar l’albada,
despuntant la matinada,
els estralls de Grèndel
foren percebuts:
per això acabada la
festa van sentir-se uns planys,
de cridòria
plorosa. L’il·lustre rei,
l’egregi senyor, s’omplí
de tristesa;
un dolor el va corprendre
i emboirà els ulls molta pena,
en veure aital injúria
de mal enemic
i ferotge malfactor.
L’emboirà gran angoixa,
i un profund pesar! Poca
treva en va obtenir,
donat que un cop arribada
la fosca següent
la nit li donà més
iniquitat i molta més gosadia,
perquè de nou atacà
i destruí, esperonat per la dolenteria.
No costava pas trobar un
guerrer que lluny d’allí
tractés de fer-se
un llit on obtenir seguretat
o un recer com remei, tant
bon punt fou coneguda
i, amb prou evidències,
del tot provada,
la feresa del monstre: ben
sans i estalvis
en qualsevol altra banda
van estar els que se n’escaparen.
Contra tot dret fustigava
els homes
i finalment fou evident
que quedà desert
aquell lluent habitacle.
Aquella situació durà
ben bé dotze anys
seguits, patint aquell ultratge
el monarca Skilding, sense
favor per la fatalitat,
indefens en l’ofensa.
Tancada en cants tristos
la nova s’escampava,
corrent per totes bandes:
del greuge d’en Grèndel
i els seus atacs nocturns,
del mal que en Hròdgard
en rebia, fruit
de tant d’odi i
dolenteria que es perdia en el temps,
sense que se’n trobés
la petja. Que ell la pau impedia
que ningú
l’anunciés la pau al poble danès.
No deixà de matar
mentre en rebé tribut.
No calia pas esperar amb
lluents riqueses
amorosir la paga pels
morts ni el monstre convèncer.
La fera maligna la tèrbola
criatura,
buscava joves i vells,
allà on fossin, ell sempre hi era,
sempre assetjant. Dins
d’eternes tenebres
els seu aiguamoll
l’acollia i ningú no sabia
l’indret on s’havia
establert la seva raça infernal.
 |
| Goya (1746-1828): Saturn devorant els fills |
(vv. 710 a 852)
Dels aiguamolls
eixí aleshores, ocult en la foscor,
aquell que la
ira divina havia d’escampar;
fent camí
barrinava el feral malfactor
com enxampar un
home dins d’aquell alt casal.
Marxava amb la
dèria de dret a la llar,
de lluny estant
en veié el sostre brillant per l’estoc daurat
que tan bé
coneixia, perquè molts altres cops
visità
la sala aquella d’Hròthgard gloriós,
però mai
fins aleshores ni tampoc després
no imaginà
trobar-hi tan valents guerrers.
L’enemic
ferotge, quan arribà al baluard,
el mancat de
joia amb només tocar-la un xic
esbardellà
la porta, fent-ne saltar els baterells;
el malèvol
tenia via lliure (recrexia en furor)
per a l’Herot
entrar. Sense perdre ni un moment,
només
trepitjar el paviment, acolorit vivament,
avançà
ple de ràbia; tenien els seus ulls
una lluïssor
ferotge, com flames de foc.
Va veure per la
sala aquell munt de prohoms
que aplegats hi
dormien; membres d’una tropa excel·lent,
de joves
herois. A ell se li omplí de joia
el pit de
pèrfida fera i allà es determinà
d’arrencar-los-en
per sempre, abans d’aclarir l’albada,
la vida del
cos; pensava poder assaborir
d’un abundant
àpat. No li va ser possible
cruspir-se’n
cap altre del gènere humà,
en les nit que
seguiren! El mirava atentament
el parent d’en
Híglak, resseguint cada gest
per saber com
atacaria amb els ferotges unglots.
No va voler
trigar gaire, el malèvol gegant,
ben aviat
engrapava, com a víctima, primer
un guerrer que
dormia. El destrossà en un no res,
la carn li
mossegà, se li begué la sang
i l’engolí
amb avidesa; no trigà gens
a tenir-lo coll
avall: bocí a bocí, mans i peus
fins fondre’n
la vida. Allargassant l’urpa,
després,
va acostar-se a l’agosarat senyor
que al seu llit
romania; ensalivant palpà el cos
de l’enemic
Beowulf. D’una revolada, llavors,
es posà
dempeus el valent a punt per l’atac.
En aquell
moment, veient-lo, va quedar convençut,
aquell mestre
de crims, que en la terra mai
ni del món
en cap banda no toparia amb ningú
que tan fort
n’agafés un altre. Un terror immens
el seu cor va
corprendre: una pressa urgent
al pit li
nasqué sobtada per tornar al seu fangar,
amb els cruels
dimonis. Li va sortir al pas
quelcom com mai
abans d’ara no li havia passat.
El parent d’en
Híglak recordà les seves paraules
d’aquella
mateixa tarda i més fort encara va prémer
tota l’urpa
de l’ogre, fins que petaren els ossos.
El gegant
estirava, el prohom no cedia;
la fera maligna
feia el possible per fugir
mirava
d’escapolir-se, però no es podia deseixir,
vers la seva
bassa amagada. L’urpa notava dins
del puny del
seu enemic! Quin mal pas a l’Herot
va fer en
aquella visita, el ferotge malfactor!
Va brunzir tota
l’estança, el pànic s’apoderà
de la gent
danesa que havia romàs
amb el brau al
casal. Els dos combatents
gastaven una
terrible fúria, dins del bonic palau!
Fou un gran
prodigi que la sala aguantés,
aquell combat,
ben dreta, i no s’esfondrés
cap dels seus
murs excelsos; però bé l’enfortien,
tant a dins com
a fora, uns tirants de metall,
treballats a
consciència. Sí que es varen desclavar
i volar pels
aires, els bancs guarnits d’or dels prohoms,
(almenys així
s’explica) durant la batussa.
Mai s’haurien
pensat els savis d’aquells entorns,
que ningú
en tot el món pogués fer malbé,
i de tan males
maneres, la lluent casa gran,
la guarnida amb
banyes, tret que un foc abrusador
la prengués
entre flames. Poderós i estrany
ressonà
un esgarip fortíssim. Una por creixent
calà al
cor de la gent reunida, del poble danès
al defora enllà
de la sala escoltaren el xiscle agut,
la queixa de
l’ogre, enemic de déu,
una aguda cançó
de derrota, el tendre plany adolorit
de l’ésser
infernal. Engrapat fortament
el tenia el
guerrer, que en força cap igualava
de tots els
homes que vivien llavors.
I entestat al
propòsit, com a protector de valents,
d’aconseguir
finir amb l’afamat visitant;
trobava la seva
existència sense profit per a ningú
si viu gaire
més restava. Al voltant d’en Beowulf
els seus
valents brandien les fidels espases,
volent salvar
del perill el seu brau capitost,
per si molt
bracejar poguessin fer alguna cosa.
Però
aquells vassalls, de rude coratge,
que a tot arreu
punxaven amb fer assetjament
al paorós
enemic, no encertaven com
ferir-lo de cap
manera, ni poder-lo matar;
de fet cap
espasa ni arma, que existís al món,
ni tan sols el
ferro millor el podia destruir,
donat que amb
la seva màgia encisava els metalls,
les armes, els
talls de guerra. Amb tot, el destí
ordenà
que aquell dia fos el de la seva fi,
que el ferotge
malfactor per sempre fos abatut,
enfonsat al
regne infernal dels dimonis malvats.
En aquell punt
va comprendre, qui tantes malvestats
havia provocat,
amb un gaudi pervers,
al gènere
humà (discorde de déu)
que ben poc ja
podria aguantar-lo el seu cos
engrapat per la
mà forta d’aquell brau,
el parent
d’Híglak. Tots dos cercaven
la mort un de
l’altre. Però un mal espantós
el monstre ara
sentia just a l’espatlla,
se li
esqueixava tota, els tendons van saltar
i se li esberlà
l’os. El destí brindà a Beowulf
la gloriosa
victòria. Ferit de mort
Grèndel
va escapar-se al seu bassal ocult,
al seu cau
feréstec; tenia el convenciment
que arribava al
termini de la seva vida
i la fi dels
seus dies. El ferotge combat
va concloure
amb les penes del poble danès.
Aquell guerrer
noble, vingut de tan lluny,
expurgà
la malura de la sala d’en Hròtgar,
lliurant-la
d’enemics. El rei va estar molt satisfet
de la seva
gesta nocturna. El Gauta principal
complí
la seva promesa feta al poble Skilding:
acabà de
totes totes amb tots els mals
i dissorts
horribles que tan temps van patir;
el munt
d’ofenses que tant van angoixar
a tot el poble
danès. Com a prova evident,
el guerrer
vencedor va penjar la mà,
seguida del
braç i espatlla (sencera es veia
la grapa d’en
Grèndel) al capdamunt del sostre alt.
Ratllant la
matinada (així ho vaig escoltar)
el casal
s’envoltà força d’una munió de gent,
prohoms que
acudiren vingueren de lluny i de prop
i de totes les
bandes possibles per veure el prodigi:
les pellucalles
del monstre. Cap dels presents
va plorar-ne la
pèrdua; dels molts prohoms
que n’havien
seguit la petja ni un va lamentar
que amb grans
treballs, vençut a la brega
hagués
corregut al bassal a morir-hi condemnat,
deixant rere
seu un regueró de sang fresca.
Bulliren
enrogides les aigües de l’estany,
en barrija
barreja, un estrany onatge congrià,
ardents coàguls
de sang de guerra.
Agonitzant,
morint-se, s’hi havia llençat;
morí al
seu fangar, sense cap alegria
i l’infern va
endur-se’n l’esperit descregut.
Fins aquí la nostra proposta.
Recordeu que tot i més ho podeu trobar a:
Hams:
Beowulf en català. Poesia Narrativa Medieval. Grendel en català. Scyldings.
Seguirem comentant, ara el
Waltharius
