dimecres, 17 de juny de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL III. POSTHOMÈRIQUES.

POSTHOMÈRIQUES






 Seguim parlant del nostre nou llibre Poesia Narrativa Medieval.
Posthomèriques de Quint d’Esmirna és el primer llibre que tractem. Potser no pertany estrictament al període cultural literari que ens hem proposat però, en realitat la nostra intenció és utilitzar-lo com a pont a l’etapa anterior, la clàssica grega i romana per tal com les seves característiques pateixen la nova concepció i, amb tot serveix clarament com a revulsiu de tota la producció literària que vindrà a empentes i reculons a partir de la seva aparició, el segle III.

Actualment Esmirna es diu Izmir, a Túrquia.
Si bé la forma encara és clàssica, el metre són Hexàmetres, dels quals en el llibre expliquem les principals característiques, el tema de la seva narració serà presa en consideració en moltes obres que seguiran a partir del començament de l’Edat Mitjana.
La part narrativa ens presenta, en el fragment que hem inclòs en el nostre llibre, el Llibre Primer, la imatge d’un personatge clarament clàssic: una dona guerrera Pentesilea. La descripció dels seus fets per contrast havien de seduir els autors de l’Alta Edat Mitjana que per les connotacions socials noves ja no podrien recuperar donat que el paper de les dones en aquella llarga època cultural tindrien un caràcter i unes qualitats ben diferents a aquella dona guerrera.
La tradició clàssica exemplifica manta vegades el protagonisme bèl·lic de les dones: Les Troianes, Antígona,
És molt provable que el declivi de la preponderància de les dones i de les seves intervencions en afers guerrers, a partir de l’època que hem tractat, l’Alta Edat Mitjana no sigui ni de bon tros transcendent ni significativa. Fins i tot hem d’assegurar que les dones seran menystingudes fins ben entrat el segle XX.
Amb tot el personatge té unes connotacions tràgiques perquè la seva fi presenta les característiques d’una mort fatal en mans dels seu enemic, en aquest cas Aquil·les però que en el darrer moment els déus l’inunden d’unes afecció sensible envers ella provocant la dolorosa tragèdia final de la seva mort.
Plàsticament Pentesilea és una bellesa bèl·lica. És la reina de les amazones i arriba a Troia per ajudar els ocupats per la coalició grega.
Ben segur, com a personatge guerrer femení no la trobarem sinó fins temps nostres recents en personatges dels còmics o Ninotalles (com en diem nosaltres) Així trobarem semblances en Shana, la diablesa; Natasha Romanov o La Vidua negra; però sobretot, en dones guerreres com Red Sonja i, més recentment Xena, etc., per esmentar-ne, unes poques de tantes i tantes.





Al llarg de la Història de la Literatura el personatge ha estat tractat per varis autors:
Esmentem només, per a no fugir del nostre propòsit, en Heinrich Von Kleist que el 1807 en féu una obra de Teatre del mateix títol. Tot i que en va varia substancialment la tradició llegendària que havia seguit Quint d’Esmirna i va fer que enlloc de morir a mans d’Aquil·les fou aquest assassinat per ella, en virtut d’una llei ancestral de la qual el sentit en el temps de l’amazona no es comprenia, i pels seus gossos i després el devora com a prova d’amor, ben acabat ella mateixa es mata. La tradició clàssica havia variat per bescanviar-se en una tragèdia molt més macabra a mans de l’escriptor alemany.


Potser això va fer que Goethe el critiqués i més tard que Nietzsche el lloés, el cert és que la Literatura hi guanyava amb l’aparició de la controvèrsia. Fins i tot nosaltres amb la traducció del 2000 per Feliu formosa i que ara en tornem a parlar.

Així, recuperant el fil sobre el nostre llibre i el fragment que hi hem inclòs serà millor, com sempre, il·lustrar tot plegat amb uns quants exemples extrets del nostre volum que comentem: Poesia Narrativa Medieval, així:

Aleshores, de les ribes del Termodont, d’ample cabal,
vingué Pentesilea, tota ella amb formosor de deessa.
Dos motius la duien; per tant com frisosa de guerrejar,
com d’alliberar-se d’una hostil enraonia abominable
que alguna mala llengua li penjava tot d’ignomínies,
referent a la seva germana, per qui prenia cada cop més estima,
Hipólita, a qui matà amb la seva poderosa llança,
no pas intencionadament, sinó apuntant a un cérvol.
Aquestes eren les raons per les que arribava a Troia gloriosa.
Un esperit viu guerrer l’esperonava:
un cop ben neta de l’ominosa taca que la mortificava
i amansint, amb tot de sacrificis, les Erinis venjatives
que, colèriques, des de l’afer de la seva germana,
li feien encalç, donat que, entre els peus dels culpables,
volten sens parar i no hi ha escap quan l’han assenyalat.
Amb ella, dotze companyes més, insignes, anaven,
totes elles bel·licoses i frisoses per la guerra i el combat,
totes elles servidores seves i en gran manera distingides;
però a totes sobrepassava Pentesilea,
com a l’ample cel enfosquit, damunt les estrelles,
la lluna refulgent i divina destaca, damunt de totes elles,
quan núvols tronants s’aparten per a deixar-la veure, enmig del cel,
per la força dels vents bufant que han ablanit la seva força;
així destacava per damunt de la seva comitiva.
Hi era Clònia, Polemusa i Derínoe,
Antandre i Evandre i, la divina Bremusa,
també Hipòtoe amb Armòtoe, la d’ulls bruns,
i Alcíbia, Antíbrote i Derimaquea,
seguides de Termodosa, satisfeta de la pica que duia;
totes flanquejaven Pentesilea, la guerrera,
semblantment Eos, quan davalla de l’etern Olimp,
joiosa de cor menant els seus lluents cavalls,
va acompanyada amb les Hores, de llargues trenes,
que per molta esplendidesa de cadascuna, més n’és la seva;
talment Pentesilea, en apropar-se a Troia,
resplendia entre totes les amazones. Envoltant-les els troians,
raudes acudien de tot arreu, meravellats (...)

Posthomèriques. Llibre Primer. Pentesilea. (vv. 19-55)

Tant bon punt la de rosats turmells, Eos, era llevada
el cor de Pentesilea glatia des de dins pel coratge
que la féu alçar-se i embotir per les seves espatlles
l’armadura que li havia regalat, amorós, Ares, el déu batusser.
Primer tapà les seves platejades canelles
amb unes gamberes daurades, que ajustà ben fort,
després es posà la cuirassa virada i a l’esquena
hi penjà, amb respecte, la seva grossa espasa encastada
dins d’un baldric guarnit de plata i ivori, pulcrament tallats.
Damunt d’ambdós es penjà un escut esplèndid, com una lluna
quart creixent que s’alça de la pregonesa de l’Oceà,
mig plena, amb unes corbades banyes,
igual era de brillant com inexpressable. Al seu cap
se cenyí un casc emplomallat d’un crestall daurat.
Quedà vestida d’una armadura de la treballosa farga.
Veient-la recordava el llampec que des de l’Olimp s’abat
damunt la terra, per la força de Zeus, que mai no minva,
acompanyat amb empenta de la sorollosa tempesta
de vents eixordadors i el seu zumzeig, sens aturador.
Ben acabat s’afanyà a travessar la sala, tot prenent,
en passar-hi, dues llances amb la mà esquerra i, a la dreta,
la destral de doble tall, regal de l’espantable Discòrdia,
admirable sopluig de la guerra colpidora de vides.
Fortament garfides eixí defora els murs,
esperitant troians vers la lluita glorificadora.

De seguida tots acudiren a la seva crida. També els guerrers
que abans havien declinat enfrontar-se,

Posthomèriques. Llibre Primer. Pentesilea. (vv.140-167)

Pentesilea va matar Molió i, tot darrera, Persinou,
Ilise i Autiteu i, encara, el valent Lerno,
Hipalme, Hemònides i el poderós Elasip.
Al seu torn, Derínoe, matà laòfon i Clònia a Menip,
que de ps enrere, des de Filace, seguia Protesilau,
aquí per tal de lluitar contra els ferrenys troians.
Veure morir Menip, enfurismà d’allò més Podarces,
fill d’Ificles, perquè, de tots els companys, l’estimà en gran manera,
i de seguida afuà, mortalment, a la deïfica Clònia,
la seva ferrenya llança i la traspassà pel ventre,
i al moment, pel mànec, hi regalimaren sang i vísceres.
Això enfurí Pentesilea, que amb la seva llarga llança
cosí el sòlid múscul del braç de Pordarces,
fou el braç dret, i les venes que tallà, sanguinolentes,
s’obriren deixant anar dolls sang negra.
Entre laments, ell s’enretirà del camp
puix el mal li produí una insofrible agonia;
un cop lluny, l’enyor abaltí als filaceus, en gran manera,
perquè no trigà pas gaire estona i, molt a prop de la batalla
a morir-ne, entre els braços dels seus companys.

Posthomèriques. Llibre Primer. Pentesilea. (vv. 227-246)


De tota manera hem de dir que els llibre Posthomèriques no tan sols parla de Pentesilea sinó que és un veritable farcit a allò que Homer no relatà extensivament. El llibre comprèn la narració que deixa per explicar el poeta grec, des de la mort d’Hèctor i Patrocle i els seus funerals, passant per la batalla final de Troia, l’engany del cavall de fusta i el retorn cap a la pàtria dels grecs vencedors, el punt just abans on Homer torna a reprendre la narració i ens ofereix el seu segon Poema: l’Odissea. D’aquí ve el nom de Posthomèriques o Farciment a Homer.
Si voleu saber-ne és haureu de llegir el nostre llibre:
Poesia Narrativa Medieval.

Hams:
Posthomèriques en català. Pentesilea en català. Penthesilea catalan. Poesia Narrativa Medeival en català. .Heinrich Von Kleist català.

Eps.-
POESIA NARRATIVA MEDIEVAL IV. BEOWULF.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada