TRISTANY de Gottfried d'Strasburg
Lliurament 4
Iª PART
Això era un senyor de Parmènia
fill gran d’edat heterogènia,
segons vaig llegir al relat
inspirador, abans esmentat,
d’igual bressol que reis semblava
o prínceps de nissaga brava;
de gran alçada i seductor,
lleial, generós, fort braó;
als qui felicitat devia
més renom guanyà cada dia
i joia i satisfacció
dava als salons com companyó;
l’exemple en la cavalleria,
orgull comptat en dinastia,
inestimable pel país
no li’n mancava pas matís,
hauria estat un bon monarca
però no volia tal marca;
malgrat les borrasques del cor
no frisava enllà de l’humor
perquè algun cop tempestuoses
cabòries li foren noses
al cor jove per l’abundor,
d’altres l’orgull com un fibló
el burxava. En plena puixança
d’una ofensa, ell no fent-te’n cas,
al mal dava menyspreu tenaç
i als atacs s’oposava amb força
quan d’això el feien retòrcer.
Però tot no pot durar molt:
volent castigar qualsevol
a estil de Carles, tota ofensa,
com és palès, que el cor es tensa,
tancava els ulls a més afers
que és millor o en treus un bon revés.
En cas de no acceptar un ultratge
pots caure de ple en un damnatge,
tot plegat es tria fatal;
a l’os captiu li passa igual
torna mossec per mossegada
fins caure d’una atonyinada.
Al jove li passà el mateix
que essent tan exigent d’escreix
li arribaria desgràcia,
si li hagués vingut la gràcia
segur que ell l’hagués menystingut,
com és propi de multitud
es pot dir que per jovenesa
errà la seva vida presa.
En el seu vigor juvenil
actes propis de noble estil
fan de la salut exposar-hi
amb un excés massa diari,
per l’edat; jove confiat
en tot posa vitalitat.
Va fer com sovint fan els joves
negligir, que és tard si ho adobes,
en si poca cosa en detall
només que en resta un gran untall.
Havia començat a viure
com l’astre diürn que és ben lliure
el món en va veure l’esclat
ell no en féu cas, és veritat,
pensà que totes li ponien
com aquells que viuen i es fiens.
Però no, només prendre el vol
que tot faria un giravolt;
el sol cregué tenir durada
del seu transcórrer a la vegada
tan gran com la terra el seu goig
però era de mida d’estoig
que ben prompte arribà la lluna
i la foscor caigué tot d’una
apagant la diürna llum
i tacant de negre el seu rumb.
Se n’han descrit cada aventura
per nom Rivel·lí, que així ho jura,
dels Canelengres el casal
molts afirmen, per bé o per mal,
que també seria provable
fos Lohnoisenc, pel notable
deix dels reis de Lohnoís;
Thomas, que seguim, és concís,
ell, que en llegí totes les traces
de Parmènia en veu les races,
que ja en tenia coneixença
dels propis bretons la naixença
i en penja segur en un tall
del duc Morgan que en fou vassall.
Quan Rivel·lí tingué edat justa
de deixar l’espasa de fusta
fou adobat nou cavaller
i al poc considerat punter
i en mestre d’armes excel·lia
de l’art de la cavalleria;
amo de terres i bens,
potser per’xò, no hi trobo sens,
per necessitat o altivesa,
no queda clar, emprengué escomesa
que va enfrontar-lo a Morgan;
amb tot el seu frèndol nefand
atacà terres i contrades
amb moltes forces concentrades
va irrompre imprevisiblement
prenent terres abastament;
se li rendiren moltes viles
i de guanys n’obtingué a piles;
com era normal de preveure
abans de negociar i seure
augmentà el cabal i l’argent
per l’afany de la seva gent
i allà on avançava per data
l’armada guanyava or i plata,
sense comptar amb castells i ciutats
on gravaren llurs voluntats.
I tanmateix ell rebé estralls
perdent homes, amics, cavalls
puix Morgan se li resistia
forçant la seva armada al dia,
causant moltes pèrdues grans;
si de danys i guanys fem balanç
llueix poc la cavalleria:
qui guanya més és l’agonia
que això és la guerra: obtenir
pocs guanys i invertir-los sens fi.
Bé semblava com si Morgan sempre
tornés l’obtingut com qui trempa
un metall repetidament
per picar-lo a gratcient.
Així d’obtús es daven tracte,
gens subtil, incert i inexacte
puix Rivel·lí insistia ensems
en l’embat de desgast tostemps,
i continuava i seguia
fins haver allò que perseguia
trobar prohoms sens salvament,
i lliurats honorablement
i encara dins llurs fortaleses,.
Potents presos per llurs febleses,
en Rivel·lí pla n’assetjà
per tot arreu, aquí i allà
amb marcial estil notori;
cada cop, després del desori,
en reunia una multitud
a les poternes, d’habitud,
per fer tornejos, i a vegades
cavalcades i desfilades,
però d’altres dut i forçat
resseguia el país de grat
fins que Morgan demanà treva
per negociar amb pena seva
la fi de tota hostilitat;
quan el despit s’hagué acordat
van començar sengles converses
juraments, censures diverses,
tot com cal fou establert.
I Rivel·lí tornà a cobert,
amb els seus a les seves terres;
hi fou desprès del pla a les serres
recompensant-los generós,
els enriquí en temps precoç.
Cadascú va fer una llar rica
i apaivagà el dolor una mica,
l’oblit dugué al país l’esclat.
Després d’aquest bon resultat
passà el temps, que sempre s’escola,
i pres d’una delera sola
es preparà per marxar arreu:
sense agraïment ni trofeu
però amb un equip de campanya
com qui vol tornar on va pertànyer
per cobrir qualsevol afany,
prengué impediments per un any
i essent sols el necessari
hi esmerçaren un horari
i van omplir una enorme nau.
Havia sentit la rau-rau
sobre la noble anomenada
d’un monarca de gran alçada
de Cornualles de nom Marc,
el renom del qual era llarg
puix posseïa molta terra
de Cornualles a Anglaterra.
Cornualles seva de dret
igual que Anglaterra al complet,
pels Saxons de Gal·les urpada,
que en van treure els Bretons d’entrada
restant-hi i dominant tothom.
D’ells el país en perdé el nom,
Bretanya era, abans la desferra,
fins que guanyà aquest d’Anglaterra
d’ençà dels de Gal·les sofrir;
quan aquests s’hi van expandir,
fent-se’n reietons repartida,
amos de tot amb llarga vida;
però això fou desavinent
portà hàbit d’anar combatent
i ja en ser farts de violència
els va portar vers la gerència
i la protecció de Marc.
Primer acollit amb to amarg,
d’expectativa temorenca
i amb el temps es guanyà una llenca
de devoció filial
com cap reialme ha vist igual.
En concret la “Història” conta
que ni un regne veí confronta
tant reconeixement com ell.
Vist per Rivel·lí el nivell
volia conèixer en persona,
tenint-lo un any per cicerone;
i amb el contacte millorar
xuclar-ne el suc del tarannà
i redreçar els costums i jeia.
El seu cor valerós li deia
que en veure els costums dels senyors
llunyans els seus foren millors,
i en front d’aquesta perspectiva
i abans de travessar la riba,
confià els seus poders com cal
en mans d’un fidel mariscal
del qui fermament sens recança
en tenia la confiança:
Rual L’Afecte, en deien tots.
I fet marxà sense més mots
amb dotze companys per la costa
i tripulació disposta
a ser escorta i estol, també.
D’un poc, en fer peu i recer
al litoral de Cornualles;
comptant complir les presentalles,
va ser informat que en Marc, d’anhel
complaent, era a Tintagel;
i ell s’encaminà a aquella vila.
A aquell port el trobà amb la fila
dels seus que amb joia el saludà;
i en copsà el luxe en dar la mà,
i la manera refinada.
Un cop a la cort, i per entrada,
en Marc es mostrà generós,
esplèndid i molt amistós;
de fet tots els súbdits ho foren.
I així com a Rivel·lí honoren,
tal van fer als seus generals,
superant en record iguals,
menys atents aquelles vegades
en tantes contrades i estades.
Va quedar-ne com qui ve sord
que li plagué el món de la cort,
des d’aquell moment just. I es deia:
“Déu em va posar al cap la jeia
de venir veure aquesta gent!
La sort em brinda aquest moment.
Allò que no em volia creure,
del valer de Marc, ho puc veure;
amb la cortesia té un do!”
I revelà a en Marc la raó
real de la seva vinguda
i els fets que l’havien moguda.
Sentint-lo Marc es compadí:
“Si a déu li plau també a mi.
Que tota la meva fortuna
sigui per vós una tribuna.”
Canelengres no havia cort
i aquesta li oferia acord.
De pobres i rics la rebuda
era franca del tot, gens rude.
Cap forà no fou tant amat
si n’era mereixedor a grat
el valent Rivel·lí bolcava
tot l’afecte i força brava,
a punt de brindar el seu tremp
a persones i bens a extrem,
com escau en companyonia,,
que n’obtingué ciutadania
gràcies a la voluntat,
i havent demostrat lleialtat
desplegà virtuts fins el dia
quan en Marc els seus anys complia.
Marc de temps establí un guió
per la seva celebració;
tant en normes com en pregàries,
difonent per troters les vàries
i prohoms les particulars.
De molts dels racons insulars,
cobert el regne d’Anglaterra,
fins de Cornualles la terra
van confluir grups naturals
i de belleses comarcals
tant dames com de pagesia.
Les festes ja tenien guia
del calendari el cinquè,
les setmanes florides ple,
i abans, l’Abril, quan ja floreixi
fins que sigui clos i fineixi;
venia cap a Tintagel
tothom ,per fruir sense anhel,
usant les seves praderies
les millors de les rodalies
i ancestrals, del remot passat.
L’estiu s’escau estar al prat
tota activitat hi és bona
i més si la festa hi ressona.
Els petits ocells del boscam
endolceixen oïda i camp,
les flors, l’herba i les capçades
plauen més de les clarianes,
renoven l’esperit i els cors;
abandonant-s’hi sense esforç
s’hi pot trobar allò que ens delia;
el maig té això, i cada dia
l’ombra i la caloreta tot ple
d’estols volant i un riu serè;
les brises dolces i agradables
serien companyes provables,
tot esperat per Marc. A més
flors de colors vius fent l’adreç
als prats brillaven de rosada.
L’amiga del maig, verda prada,
amb tot de floretes vestí
un mantell perdent-se al confí,
regalava als ulls tocs d’audàcia
als convidats, com brins de gràcia;
i amb florida als arbres com ulls
en veien els contents antulls:
que en cor i esperit de patuleia,
en la florida tota jeia
i els seus somriures de color
la feia somriure millor.
Era bella, dolça i agradable
d’ocells la cantúria afable
apaivagant, amb refilets,
orelles i cors mansuets,
es creien en valls i muntanyes.
El rossinyol, dolgut d’entranyes,
cantusseja per treure els mals,
mentre ens brinda pau del trasbals,
s’acorda amb la flora cromàtica
fent més bella l’escena estàtica
que només els sensibles cors
la saben jutjar com tresors.
Era allà on aquella gentada
àvida de gresca i ballada
s’escampava per la verdor
en grups, o pels seu cantó.,
segons els plaers que esperava
d’aquella gran festa conclave.
Els rics campaven tot lluint,
els gentilhomes més succint,
malgrat haver desplegat sedes,
i la resta, entre flors i cledes
que el verd fa tan bon cabal
que anivella els sostres igual
i escampa bonior en mil fulles.
Mai cap cort, de les més curulles,
s’instal·là tan excel·lentment
com la que aquí us faig present.
Gran assortit es disposava
en plats com vestits hom portava;
senyal del desig en comú
de celebrar de cadascú,
una gran festa com aquella.
Marc els rep i aconsella
com compartir llocs adients,
per tal que tots quedin contents
i puguin gaudir de la festa.
Tan bon punt començà la ingesta
que un trobador va amenitzar
l’àpat amb un espectacle humà
que a tots van satisfer i distreure.
Que es veia allò que hom volgués veure
les dames, en colla o dansant
que totes passaven davant,
d’altres feien gits provant vèncer,
o borns o justes sens dolença.
Cadascú trobava el volgut
acordant-se amb llur joventut;
car tots volien divertir-se
pugnant com fos per no marcir-se,
i en la festa sobresortir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada