dimarts, 30 d’agost del 2022

 

PNEC: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana 5

LA CANÇÓ DE SANTA FE 

2


 

XI

I un cop ha ofert la pedreria

per déu es posa en pobreria

fuig dels la seva sintonia

i sols pren déu amb energia.

Ho ben mereix, si ella ho tria,

volent heure’n la simetria

junt amb la fidel companyia,

i espera plaure’n la mestria,

que és dreta vida en harmonia.

XII


 

He de dir-vos d’aquells pagans

que dur era el tracte als cristians.

Quan van matar Adrià i més sants,

Dioclicià ja d’abans;

era rei de Grecs i Romans

fins Hispània als cims Cerdans,

Licini, un fill drets sobirans,

ja nascut, diuen lletrats grans,

que era anti-déu, d’aquells instants,

matà tres sants d’ambdues mans;

i ara rau colgat sens descans

amb mil diables fent balanç.

Amb Maximià eren semblants.

XIII

Sengles afanys no eren espars,

als ídols daven gustos cars

fen-los ofrenes exemplars

i per terra, d’enllà dels mars,

van cridar un felló dels avars,

en Dacià, que déu me’n guards,

li van donar aquest regne un març,

i als cristians fins fer-se’n farts,

envilint-los de danys amargs.

XIV

I un cop a Agen aquell agent

era palès que un seny cruent,

escamparia obres mal fent,

res bo que a déu deixés content;

ama el diable i no la gent,

cristians pren per escarment

en mata o penja i no més lent

en crema molts en focs que encén.

D’això se’n vanta, és evident.

XV


 

Saber Dacià pels topants

dóna un gran goig entre els pagans.

Fan ídols amb diversos fangs

i pavellons en indrets plans,

típic conreu d’àvols i vans

i ja, després d’un breu descans,

llavors parlen dels cristians.

XVI

“Senyor, per què tant heu trigat?

En rebre aquest regne apartat

l’hauríeu d’haver visitat,

ans que gent nostra hagués captat

la donzella i entabanat

sobre un déu bo i en trinitat

al qui prega el seu veïnat,

cridant foll i amb temeritat;

sense un càstig immediat

perdrem tota aquesta ciutat

que el parentiu li ha donat.

XVII

Això que el poble ha referit,

sempre ens omple d’ira i neguit;

aquesta donzella ha envilit

la llei fent-ne un contrasentit;

el seu llinatge ens ha nodrit

però ella és el mal infinit.

Que en vós no trobi fre ni oblit,

si no es desdiu del déu susdit,

és que ens pren per uns sens sentit;

sempre ens destorba el seu envit;

sols per vós mort serà impedit

fent sagnar el cervell escruixit,

com vau fer a sant Feliu, han dit.”

XVIII

Ell la fa portar ben vivaç,

pobre de qui no en faci percaç:

“Gentils  conduïu-la pel braç

dient els meus desitjos clars;

prometeu-li un bon desenllaç

que dels mals en farem traspàs

i no en serà més contumaç.”

XIX

Prest molts hi han concorregut

allí on era amb  promptitud,

però sens dar-li un bon salut

l’amenacen amb acritud;

i els rep ferma i cor resolut

perquè el té gran, pròdig i agut;

i prega a déu per sa virtut

davant la gent rebi l’ajut

i conservi el seny premut.

XX

Alçant la veu contra el renou

s’encomana a la creu i prou;

no salva dels folls ni una nou

ni mercadeja un sobresou,

que entrin a l’infern de cald rou.

D’aquesta host li’n vindrà greu jou

d’aquí que en tingui un dot que cou.

  (Del llibre POESIA NARRATIVA EXEMPLARITZANT CATALANA)


Hams: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana, PNEC, Cançó de Santa Fe, Poesia Narrativa

Vegeu 
Cançó de Santa Fe 1
Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana PNEC
o com és el llibre Aquí

 

PNEC: POESIA NARRATIVA EXEMPLARITZANT CATALANA.

CANÇÓ DE SANTA FE. 

1 er lliurament.
 



I

Llegit vaig sentir sota un pi

dels vells temps un llibre en llatí,

escoltant-lo fins enllestir

era llarg, sens declinar en si.

Parlà de Licini i destí

de Maximià estirp afí,

que en trobar-se en gran tragí

quan fals venerable matí

els van menar a presó a la fi

i de sobines van morir,

llançats pels camps com un fadrí,

sens sebollir-los cap veí;

i això era en temps de Constantí.

 

II

Com cançó bella que t’engresca

tota a la manera espanyesca;

no era de parla grega i fresca

ni de llengua sarraïnesca

ans dolça i més suau que la bresca

o més que alguns pigments que hom mescla;

i qui la dirà amb llei francesca

algun prohom dormit en gresca

s’exalti si fins allí hi tresca.

III

De la Bascònia a l’Aragó

i terres del poble Gascó

la saben bé aquesta Cançó

i és plena de vera raó,

sentint-la a uns clergues o un prior,

gramàtics bons en dicció;

si com ells mostren passió,

dient les lliçons amb ardor

i nostre so és engrescador,

guiats així pel primer to

cantant-vos-la us en faré do.

 

IV

 
 

IV

Sabut és amb sacietat

que Agén fou molt rica ciutat,

closa amb murs de profund fossat,

n’envolta el Garona el traçat.

El poble s’hi portà amb maldat

per viure en l’ociositat;

cap part seva se’n lliurà de pecat

tot foll depassà el més sensat;

fins que déu n’hagué pietat,

com en creu ja els hagué salvat,

del diable fou deslliurat.

V

Gran gent fóra si fossin sans;

malalts de cor car són pagans

blasmen déu bastint-ne brillants

coberts d’or Cordovès tot grans

en fondre anells de moltes mans;

qui tant no pot s’està de pans.

Millor fóra dar-los als cans!

Tot llur empeny són actes vans,

puix no fan com els cristians.

VI

Deia un proverbi Salomó:

res pot parar a un pomer infantó

ni claus d’espina o card punxó,

l’entortolliguen de gairó,

i amb tot fa flors de fruit rodó

i pomes dóna a la saó.

Mal obrava el pagà Gascó,

déu destronà amb fruïció,

com ombra estrenyent al plançó

de qui cantem nostra cançó,

i, amb tot, déu els brindà un fruit bo.

 VII


 

El senyor d’aquesta ciutat

fruí d’honors i espaiositat,

deixà quan pogué aquell pecat

i estimà molt déu d’amagat.

Sentiu com déu fou honorat

i quin do en rebé més preuat:

Tingué una filla i, de bon grat,

Fides de nom, per déu manat;

va ser nodrida amb castedat

intacta la virginitat.

Déu, amb ella, a aquest segle ha honrat.

VIII

Cos bonic, com pocs en tal grau,

gentil, de gran seny,que hi escau,

amb la faç blanca i esguard blau

i el més preat: un cor ben brau;

i ans dotze anys fan adéu-siau,

féu tal obra, que a déu molt plau:

prengué martiri i gens suau,

com llegireu canten on rau,

que a déu tant és si està en pau.

IX

Honor que d’aquest segle n’ha,

d’altre braç no en presumirà,

Déu del cel al cor li està;

pels serveis se’n plau tot germà,

i a mi com m’agrada no cal parar,

fins déu n’està pagat dellà,

que al diable és dany el mitjà.

X

Ni viles grans o forts castells

ni pells salvatges ni joiells

o als seus dits formosos anells,

d’or o argent duts d’estranys vaixells,

tostemps ho té per mals cimells

que el diable brinda amb arpells.

Per’xò da als pobres i als mesells,

i pobra es torna igual com ells,

i ho pren com l’adreç dels més bells


 (Del llibre POESIA NARRATIVA EXEMPLARITZANT CATALANA)

Hams: Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana, PNEC, Cançó de Santa Fe, Poesia Narrativa
 
Anar al 2on lliurament. Aquí.
Vegeu Poesia Narrativa Exemplaritzant Catalana PNEC
o com és el llibre Aquí