dissabte, 18 de maig de 2013

EL TEMPLE DE LA GLÒRIA


SEGON LLIURAMENT

Livre des apôtres s. XIII


-->
                              XX

“Sortosos els que a déu es converteixen
abandonant les deixes més amables,
i que en l’angoixa i anhels que pateixen
les ambicions dels quals miserables,
fràgils i dèbils llàgrimes afluixen,
sospirant pels cabals interminables;
perquè el cel els eixugarà algun dia
tot aquest plor que vessa l’agonia.”

                              XXI
“Sortosos tots aquells que la injustícia
de la terra desterren i abominen,
i en busca de la sòlida justícia,
amb fam i set esperançats caminen;
perquè lliures dels tirs de la malícia
per senders venturosos s’encaminen;
dels que n’evitaran falses cisternes
i als seus cors brollaran aigües eternes.”

                               XXII
“Sortosos els que al pobre en fama dura
l’auxilien al llit amb la presència,
i aquell que duu grillons en l’amargura
i el cadàver que jeu en la indecència,
i al que abraça l’error en senda obscura
socorren amb entranyes de clemència;
perquè el meu pare estén els dolços braços
i abraça als compassius més pertinaços.”

                                XXIII
“Sortosos aquells que amb ganes curoses
refusen els camins de la duresa,
que abominen les ombres tenebroses
dels que encobreixen trames amb vilesa:
que ignoren de l’engany arts doloroses
i cerquen el seu déu amb senzillesa;
perquè veuran el Sol de la llum pura,
que no condueix cap frau d’ombra obscura.”

                                 XXIV
“Sortosos els que humilien en terra
al seu déu la raó presumptuosa,
que subjecten en crua i fera guerra
de passions la turba bel·licosa:
que el príncep orgullós que a tants aterra
arrapen la palma victoriosa;
perquè en braços d’eterna i dolça calma
d’amables fills de déu tindran la palma.”

                                  XXV
“Sortosos els que tiben la cadena
per abraçar de cor la virtut pura:
els que al negre furor que es desenfrena
oposen aguant i dolça postura
i al cap i casal de la llum serena
alcen els ulls de la caverna obscura;
perquè sí són dels homes anatema
el cel els va teixint la diadema.”

                                  XXVI
“Quan per mi baixàreu als calabossos:
quan fugíreu errants per les muntanyes;
i les urpes tement dels llops feroços,
de la terra visquéreu les entranyes,
quan tots els turments més bàrbars i atroços
sofríreu en mil màquines estranyes
bleixant amb constància en els suplicis,
el cel recompensarà els sacrificis.”

                                  XXVII
Mentre aquell gran Profeta predicava
d’un suau abelliment ens tenia:
els cors la seva llengua ens fascinava
i un bàlsam per les venes discorria:
la seva paraula a ningú cansava,
ans l’anhel de la massa s’encenia
i en celestials delits submergida
temia que aturés el doll de vida.

                                  XXVIII
Va callar el gran Profeta a la manera
que un cérvol baldat a la font s’atura
i els seus delits ardents hi refrigera,
i recobra la vida i la bravura;
però la trista i abraçada fera
fatiga amb els seus brams la selva obscura
suposant que la font se li desvia,
tal era en l’assemblea l’agonia.

                                    XXIX
Enmig les immenses masses travessa
fent dues muralles obsequioses
i de Moisès es veu la imatge expressa
obrint-li pas les onades descloses:
modestament els seus passos professa
ran mateix de les penyes escabroses
i la gentada es queda a la campanya
perquè no el pot seguir a la muntanya.

                                    XXX
La multitud confosa se separa
i amb dolor abandona la planura,
gira els ulls vers el lloc que desempara
amb uns vius senyals de tendra amargura:
del Profeta immortal la virtut rara,
la força poderosa i la pressura
em fan deixar del món la vil escòria
i investigar la senda de la glòria.

                                   XXXI
Busco del gran Profeta les petjades
i de lluny la muntanya em representa,
escalar-hi les roques empinades
l’ardent desig m’agita i em turmenta:
davant les meves tímides mirades
horribles precipicis representa
que al més valent esforç acovardeixen
i l’heroi més intrèpid atordeixen.



                                  XXXII
Està la immensa mola separada
de la plana amena i deliciosa,
i d’un llarg fossat profund envoltada
que la fa més horrible i espantosa:
molt endins de la mar està avançada
batuda per la còlera escumosa
d’onades que botides s’atropellen
i a penyes horrífiques s’estavellen.

                                   XXXIII
I les ones horroroses que bramen,
escampen per la nit fosca paüra:
apleguen els ais de nàufrags que exclamen
implorant socors en la desventura:
les llàgrimes inútils que derramen,
enmig de la marítima bravura,
embarassen en la sorra els meus passos
i no puc allargar-los els meus braços.

                                  XXXIV
Ran del marge del fossat m’encamino
i en els cadàvers escopits a terra
malvats proterviosos m’imagino
que amb la Santa Ciutat estan en guerra:
orbs solcant les ones els endevino
en la negra borrasca que els aterra,
refractàries ànimes vomiten
i a un abisme infernal es precipiten.

                                  XXXV
Amb aquestes imatges espantoses
de les ombres espesses m’ocupava,
i per aquelles sendes tenebroses,
amb sobresalts i angoixes caminava;
quan, capficat d’angoixes doloroses,
quan tot el meu coratge naufragava,
veig una pàl·lida llum decantant-se
i recobro la vida i l’esperança.

                                   XXXVI
Entre dolços sospirs la llum admiro,
més formosa als meus ulls que l’alba bella,
encisadora llum per qui sospiro
més que pel mariner errant cap estrella,
per tu, llum eternal, per tu respiro!
tu m’il·lumines, dolça meravella,
el pas esgarriat en nit obscura
i amb els teus raig trobo senda segura.

                                  XXXVII
Així l’entusiasme em dirigia
el cor vers la teva llum seductora,
submergit en patètica alegria,
quan un marbre nevat és nova aurora,
que al pas titubejant serveix de guia,
ja que una inscripció consoladora
em presenta la senda sospirada
amb immortals caràcters designada:

                                  XXXVIII
“Oh, vosaltres, que entrats en terra estranya
sospireu per glòria verdadera,
no la busqueu pas en la tracamanya
d’un món que dóna encens a una quimera:
escaleu ardits aquesta muntanya
no aterreu vostres cors amb vista fera:
no us deixeu enganyar per falsa estrella,
aquesta és la senda avanceu per ella!”

                                   XXXIX
Per un pont llevadís es travessava
el fossat que el pas normal impedia
pont graciosament ofert que es dava
a aquell que amb pit d’anhel el món fugia
i en les cavernes llòbregues es buscava
la pacífica calma i l’alegria;
mes no hi trobava pas lliure passatge
el pertinaç i el bàrbar més salvatge.

Inscripció guia a l'entrada de Lo Temple de la Glòria


 Eps.-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada