divendres, 24 de maig de 2013

EL TEMPLE DE LA GLÒRIA

Tercer Lliurament i darrer.



                        XL
Just en passar el pont sento una mudança...,
quasi una transformació divina...
una amable i dolcíssima bonança...
la llum que hi ha més viva m’il·lumina...
un cor ardent... intrèpida esperança...:
“Oh de l’Excels, mudança sibil·lina!”,
atònits els meus llavis  prorrompien
i de l’Excels les penyes responien.

                        XLI
Com a un trist moribund que a prop li plana
amatent una dalla formidable,
si contra el curs de l’esperança humana
recobra d’imprevist la vida amable
i adreça a la pàtria sobirana
els clamors d’un gran goig inexplicable ,
submergit en abismes d’alegria:
de tal forma jo em trobava aquell dia.



                         XLII
Un camí fet balç la muntanya llepa,
entre espines i rígida malesa;
amb tanta rectitud que no discrepa
ni de la severa i hòrrida aspresa
del rigor fulminant que tot ho increpa,
ni de la dòcil i fatal blanesa
que aplaca aquelles roques escabroses,
i les sembra de lliris i de roses.

                        XLIII
La senda, de primer, es fa ben pesada:
les plantes delicades s’ensangonen
a les penyes i horrors de la pujada
els pits més ferms flaquegen i abandonen;
a la ment oprimida i fatigada
uns fantasmes horribles turment donen,
emperò el caminant tot ho suporta
amb el braç invencible que el conforta.

                         XLIV
Ran del llindar de la muntanya santa
tocava amb piadosa timidesa,
pensant que el cel la meva dèbil planta
pujaria a més alta fortalesa
i per no sucumbir a empresa tanta
superar amb gest de glòria l’aspresa...,
quan em sorprèn del somni i el desvari
l’entrada imprevista d’un solitari.



                        XLV
Era un jove africà, d’una estatura
majestuosa, amable i ben plantada
però inquieta angoixa i amargura
al seu rostre hi venia retratada,
de pàl·lida i macilenta figura,
lànguida i abatuda la mirada,
muda la llengua, desmallats els braços,
de profunds sospirs, trigosos els passos.

                        XLVI
Estroncada la font de l’eloqüència
profana, que els seus llavis no vessaven,
rompudes les fletxes de la ciència
que el sagrat capitoli trastornaven,
balbucejant la seva intel·ligència
que turbulentes ones agitaven,
buscant amb ulls errants la senda pura
 toca per igual la mort que ombra obscura.

                      XLVII
Captivat per l’encant de les sirenes,
a l’erm desert amargament gemia,
i al so fatal de les seves cadenes
inconsolables llàgrimes retia;
insofriblement carregat de penes,
sens descans un desfici l’oprimia,
per la sòlida joia sospirada,
però un iris fantàstic l’abraçava.

                      XLVIII
Envejava aquells homes memorables
que d’un món tan  enganyós s’amararen
i amb menyspreu de glòries miserables,
en llòbregues cavernes es tancaren;
recordava les verges admirables
que la puresa a l’Etern consagraren;
i amb tan vives imatges s’enardia
i endut d’aquests afectes prorrompia:

                       XLIX
“Els homes abatuts en la ignorància
sostreuen la vera joia que espera,
¿i així doncs, seguirem eixa arrogància
d’una orgullosa i frívola quimera?
Inflats d’una doctrina sens substància,
perseguirem delits a la carrera?
Ans rebolcats en nostres immundícies,
no buscarem les sòlides delícies?”


                          L
Així l’afligit Jove s’exclamava
en una salutífera agonia:
ara amb els seus ferms grillons forcejava
adés el seu coratge s’esmunyia;
ara els seus ulls llassats a déu alça
adés amargues queixes repetia.
Plora...gemega...constantment delira:
calla... s’irrita...vitalment expira.

                         LI
Enmig d’aquesta escena lamentable
el meu cor inundava l’amargura,
i em posava al lloc d’aquell miserable,
sospirant i gemint en la tortura:
“Oh, déu de la bondat! Oh, déu amable!”
-per l’estretall del somni invoco cura-
“fins quan la vostra mà consoladora
deixarà d’emparar aquell que us implora?”

                          LII
Ai, el moment s’apropa... la quimera
tot ho torba... la lluna en sang es banya...,
les estrelles de dol... tota l’esfera
arrabassa planys  tristos..., la muntanya
sembla commoure’s d’estranya  manera,
un llòbrec bram...ressona en la campanya,
el lament maternal... del Cel les portes
obrint-se amb estridor,  queden absortes!

                         LIII
Al Pare celest se’l representa
en resplendors immenses de llum viva
i la seva ferma grandesa ostenta,
circumdat d’una insigne comitiva,
que és la cort eternal que observa atenta,
de l’Atleta la trista alternativa,
i amb brogit del tropell de les onades,
fins s’estremeixen les voltes sagrades.

Interior Biblioteca Josep Massot


                            LIV
Les fal·leres, les copes enganyoses,
amb queixes li recorden com ensenyes,
exclamant des de coves tenebroses:
“Enterraràs, tal vegada, entre penyes,
les deixes amables i precioses
les esperances que et volen atènyer?
Tan boig arribes a ser, criatura,
que anteposes al Sol la sepultura?”

                              LV
“Als moments més brillants ens desempares?
Al moment més dolç de la teva vida,
de la nostra companyia et separes
i et colgaràs al pic d’edat florida?
¿Que els teus anys preciosos, primes rares,
t’han adormit amb l’eterna partida?
I trenques per a sempre els nostres llassos
i el cor romput no el refaran pedaços.

                              LVI
Com un trist mercader que no reposa
per la indigna riquesa sospirada,
ni sentint ressonar el plany d’una esposa,
ni ais d’una família angoixada;
més que del mar fúria borrascosa
tem els efectes de tempesta airada,
tot desmallant en l’amargant eixida:
tal era aquella víctima afligida.

                             LVII
D’una elevada roca en l’eminència,
tot modestament vestida, es presenta
l’heroica i divina continència,
que d’aquell Atleta els desmais fomenta:
li clava llambregades de clemència,
i els més formosos cors li representa
de tota edat i sexe que edifiquen
i a l’Etern la puresa sacrifiquen.

(:::)
Eps.-

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada