dimarts, 14 de maig de 2013

EL TEMPLE DE LA GLÒRIA



 PRIMER LLIURAMENT
Aquest és el primer lliurament de l’adaptació al català normatiu actual del poema El Temple de la Glòria. Un llarg poema inacabat d’autor desconegut de final del segle XVIII o, ja de principis del XIX, per la qual cosa se’l considera un del precursors de La Renaixença. Tot i que alguns estudiosos l’han atribuït a Antoni Puig Blanch, aquesta tesi no resulta determinant segons molts d’altres. El primer cop que es va publicar fou el 1847 a Barcelona, per Magí Pers i Ramona i va aparèixer amb la seva traducció castellana basant-se en un manuscrit de Vic recollit pel canonge Jaume Ripoll i Vilamajor (segons Manuel de Montoliu en el seu Aribau i el seu temps).
És incomplet. Consta de 57 octaves reials de rima consonant i només amb paraules planes.
Ara i aquí faig el lliurament previ final que és el més proper al català actual.

LA VERSIÓ FILOLÒGICA
La resta, el treball per arribar-hi, no veig que aquí sigui lloc per a publicar-ho, perquè n'he fet un llarg procés filològic. Primer respectant l'estructura, tant com ha estat possible, adaptant les construccions sintàctiques al català actual. En molts casos he hagut de substituir els mots rima per ser incorrectes o forans. També he substituït els mots actualment no normatius, marcant en negreta les noves incorporacions. A peu de cada pàgina corresponent he escrit el mot original amb el número de vers on era.
Hi ha versos realment atomitzats que espero, amb aquest procediment, el procés hagi quedat entenedor.
També he adaptat al sistema actual mots com:
ab per amb; los per els, quan és article plural; he optat per apostrofar la, seguint la normativa moderna i, per contra he corregit l’apostrofació en casos com: I’ls, “i s' desentranya”, “contra l' negre “,“contra l' crimen”. També he actualitzat la utilització indiscriminada de la “y” o l'ús de la “h” intervocàlica: vehuen, conduheix. He posat al dia l'ús de la ela geminada. La pronominalització en temps verbals. I l'accentuació també ha estat actualitzada.
Com sempre no he tingut por ni mandra d'adaptar un gran nombre de mots considerats barbarismes, ni que en fer-ho, calgués reconstruir el recompte mètric amb mots nous.
No he respectat la característica gràfica de posar la primera lletra de cada vers en majúscula, a la moda anglesa però sí he respectat les majúscules en els mots astrològics, com una peculiaritat pròpia de l'època literària.
La versió aquí inclosa té l'estructura mètrica, morfològica i sintàctica adaptada al català normatiu actual. Principalment amb la intenció de fer la seva lectura entenedora i atractiva, esporgant-la de mots erronis o en desús que sempre frenen i dificulten una lectura de la cadència del text més plaent i agradosa.
Espero haver-ho aconseguit.

VERSIÓ FINAL
Així que miraré de fer un total de tres lliuraments de la totalitat d'aquesta versió final, si tot es confabula a favor.
Camille Flammarion

EL TEMPLE DE LA GLÒRIA

                        I
Tot rodejat de l’ombra formidable
que dispensa la mort assoladora,
desterrat a una terra inhabitable
que als tristos residents cruel devora;
¿com cantaré la llum inesgotable
del Sol etern que brilla sens Aurora?
Què no ha vist de l’ocàs, la tomba obscura,
i derrama a torrents la joia pura?

                       II

Segut amb els germans de captiveri
en l’endolada i fúnebre ribera
dels negres rius del babiloni imperi,
sofrint dels enemics maldat de fera,
i els dards de la burla i vituperi
en una terra estranya i forastera;
com cantaré tan tràgiques escenes
entre grillons, manilles i cadenes?

                          III
Oh, vós que resplendiu en les altures
de la santa Sió, déu de grandesa,
doll inesgotable de dolces cures
doneu-me vigor i alè a la flaquesa:
submergit com sóc en mar d'amargueses
parlar de vostra glòria és dura empresa;
mes jo entraré en la senda pelegrina
si vostra llum formosa m'encamina.

                          IV
Renovava una tarda la memòria
dels herois esforçats que reportaren
de si mateixos la immortal victòria
i amb tot d'il·lustres gestes decoraren
els fastos indelebles de la història,
i de llorers eterns es coronaren;
quan em rendeix un son inprevisible,
i pujo a la morada inaccessible.

                            V
Per regions etèries vagava
sense rumb, sense carta i sense guia:
un aura dolça i fresca respirava
i el meu cor dilatava d'alegria:
una calma benèfica hi regnava,
i la pàl·lida Lluna resplendia;
i centellejant vívides estrelles
mars immensos formaven de llums belles.

                         VI
Superava les ones lluminoses
sens fatiga en la ràpida carrera,
i amb forces irares i misterioses
corria pels espais de l'alta esfera;
vencent les regions esplendoroses
el curs veloç de l'àliga lleugera,
la nau que solca el mar arravatada
i en l'aire a la sageta disparada.

                        VII
Des d'aquelles diàfanes altures
com un àtom la terra apareixia;
buscava les muntanyes i planures,
les valls, el mar immens, la selva ombria,
tantes i tan magnífiques tessitures
i res la vista atenta descobria;
mes ficant-la dels cels en la bellesa
de l'etern m'anunciaven la grandesa.

                       VIII
Absort en delícies inefables
de tan bella i esplèndida morada,
tenia planyiment dels miserables
habitants d'aital terra desastrada;
recordant tabernacles més amables.
Pàtria de la joia consumada,
quan el secret impuls de força estranya
em condueix al peu d'una muntanya.

                        IX
Prop d'aquesta mola es puntualitza
una horta fèrtil que es desassedega
i amb font cabalosa es fertilitza;
aquí la naturalesa es desplega,
i un munt de vastes terres amenitza;
aquí com en un vast centre es replega
varietat formosa de matisos,
i arravata amb la vista nous encisos.

                          X
En iterats convits esplendorosos,
profusament s'ostenta l'arrogància:
en guarniments i mobles agradosos 
esplendeix la finesa i elegància:
en menjars exquisits i apetitosos
sobreïx i prodiga l'abundància:
els vins més generosos centellegen
i els convidats amb brindis ho festegen.

                        XI
Els insensats a beure es provoquen
escurant a fons gots amb freqüència:
enfurides les llengües es desboquen,
regnant desvergonyiment i impudència:
sols en llur ventre com a déu invoquen,
i enmig del seu furor i la demència:
“mengem i beguem”, diuen, amb prestesa,
que demà de la mort hem de ser presa.

                         XII
En munts d'arbredes llargues i frondoses
es veuen fermentar danses nocives;
coronades de lliris i de roses
estan en moviment nimfes lascives;
simfonies fatals i verinoses
irriten als joves ànsies vives,
expirant el pudor a punyalades,
en paraules, en gestos i mirades,

                          XIII
Caminant per llocs plaents jo pensava
que la meva confosa fantasia,
amb vanes il·lusions m’encegava
i enganyat d'un somni m’entretenia;
però mentre que amb dubtes m’agitava
i el meu ascens atònit suspenia,
d'altra visió els meus anhels creixien
i els dubtes més vacil·lants s’esvanien.

                         XIV
De l’escabrosa i rígida muntanya
descendeix un baró d’il·lustre fama,
mitigant els passos a la campanya,
damunt la verda i pol·lida amalgama.
La turba el va seguint i es desentranya
per oir la paraula que la inflama:
Tiro, Sió, Jerusalem, Judea
venen amb gran fervor a l’assemblea.

                         XV
Dreta, molt ben conformada estatura,
gallarda, digna i noble la presència,
més que els fills dels homes forma i figura
i totalment divina la eloqüència:
manava dels seus llavis la dolça cura
i al seu cor habitava la clemència;
com tanta força pura derramava.

                       XVI
Tota mirada en el Profeta abstreta:
tots els cors amarant-se'n de grandesa
des d’aparença rústega i secreta:
fent-lo recolzament de la flaquesa:
deleguen aquest tresor que inquieta
amb desig d'enardir la tebiesa
aquella veu que els cedres abatia
i donava als Profetes energia.

                       XVII
En parlar el Verb Etern... tota l‘esfera
pel poderós accent està agitada:
ressonen els seus mots en la ribera
i travessen la volta més sagrada:
el Jordà reflueix en la carrera
i està la multitud ben trastornada
combat l'error i les seves doctrines
escoltant eixes màximes divines.

                     XVIII
“Sortosos aquells que amen la pobresa
com una penyora certa de glòria:
aquells que deprecien la riquesa
com ombra fatal, vana i transitòria:
que en veure la seva pompa i grandesa
la tenen per caduca i vil escòria;
és quan garlandes fràgils abandonen
que en glòria inaccessible es coronen.

                       XIX
“Sortosos aquells cors on sí habita
la calma inalterable i la blanesa:
aquells que la venjança no els irrita
davant del crim atroç i la bravesa;
pels qui la clemència facilita
l’etern oblit d'una calumnia impresa,
ja tenen assignada en clemència
una terra de vida per herència.

Volta del temple Gal·la Plàcida de Ravena



Eps.-




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada