POESIA NARRATIVA MEDIEVAL XII. WALDERE

WALDERE

Seguim parlant del nostre volum Poesia Narrativa Medieval. Us parlaré del Waldere uns fragments d'un Poema perdut relacionat amb el Waltharius i escrit amb antic saxó

Fragment A.

Es tracta de dos fragments en antic saxó d’una obra perduda escrita entre els segles VIII i IXè i que encaren uns episodis de la mateixa història del Waltharius donant-ne una versió diferent a aquella escrita en llatí i que degut a la seva escadussera conservació es fa molt difícil preveure’n els matisos que devia tenir la totalitat. L’interessant és que aporten la constatació de formar part d’una narració oral germànica que es manifestà aquí en llengua saxona antiga amb les seves peculiaritats mètriques (l’al·literació habitual, el ritme narratiu oral, etc.) i que transcendí a elaborar-se completa en llatí, en format d’hexàmetre i amb les característiques freqüents, un parell de segles després.

Aquesta narració vindria a ser el reflex de la importància que va significar la irrupció dels Huns en tots els pobles germànics, situats al bell mig del seu pas cap al cor d’Europa i que es materialitzaria en la peculiar transmissió oral de les narracions germàniques que han pervingut fins els nostres dies.

Els mateixos personatges, algunes vegades amb noms diferents o molt similars, moltes altres amb peculiaritats psicològiques dispars es poden constatar, a part dels Waldere i el Waltharius en narracions tan diverses com: La Cançó dels Nibelungs (Nibelungenlied) o la Saga Pidreks, el Walczerz Polonès (Walterus Robustus), el Chronicon Novaliciense, etc.

Per descomptat se’n desconeix l’autoria i el lloc de composició que en el llatí era el monestir suís de Sant Gall.

Ambdós fragments es varen localitzar entre un còdex de sermons de la Reial Biblioteca de Copenage el 1860. S’havien fet servir, com passa molt sovint, per engruixir el farciment de les tapes del volum.

Fragment B

Resum

El primer fragment consta de quasi 32 versos complets al·literats. Consisteixen en un discurs on el personatge femení del Waltharius, Hiltgunda (segons es desprèn del v. A12) encoratja el seu company, el fill d’Alfer (Walther), com a guerrer d’Àtila a lluitar contra Wudhere a qui es considera (seguint les lleis germàniques) sense cap dret i que, en haver abandonat l’espasa i els tresors (molts anells), haurà de perdre la batalla, buscar un nou senyor o morir.

L’anomenat com fill d’Alfer es tracta de l’heroi del Poema llatí Waltharius. Figura com a campió d’Àtila, possiblement Wudhere seria en Gúnthar del llatí, amb la particularitat que Àtila estaria present en el combat, quan allí la lluita es produeix arrel de la fugida de l’heroi i lluny del dominis dels Huns i de llur cabdill.

La temàtica que es desenvolupa en els 33 versos conservats del segon fragment (B) és molt més confosa, donat que generalitza molt el món de la narració. S’hi esmenten diversos noms com: Deodric, Widia (v. B4), Nidhard (v. B8) i Wielandia (v. B9) que són noms que apareixen en altres narratives germàniques, tret del darrer que també apareix al Waltharius (v. 965), on consta el faedor de la cuirassa tan preuada per Walther i que havia fet prendre a Hiltgunda de l’arsenal Hun (v. 264)

Tanmateix al Waldere i el Waltharius hi apareixen d’altres personatges que sí són extrets de la Història verídica. Àtila i els Huns, per descomptat, Gibich, Gúnthar.

El Poema i els fets històrics.

L’heroi d’ambdós relats, Walther ( Waldere, Walthari) és difícil de situar històricament. Alguns estudiosos han proposat el rei visigot que governà Aquitània (de fet això s’especifica al final del relat llatí), anomenat Vallia, però en el seu cas aquest regnà tan sols tres anys, no com l’heroi del Poema on s’hi especifica que ho féu durant uns trenta. Es fa difícil acordar-ne la similitud, ni tan sols fixant-nos en els fonemes inicials del seu nom, en canvi el seu successor al tron aquità, Teodoric (el visigot, no confondre amb l’ostrogot), sí que governà Aquitània durant trenta anys, com remarca el Poema llatí del Waltharius, a més, participà en les lluites contra Àtila, tot i que hi morí en batalla.

La nostra proposta en català és:

Pel Text A

...... va animar-lo encoratjadorament: 

“Ànim! No defalleixis en topar amb Weland;  

no pot enganyar als qui sostindrien de Mimming 

la pesant espasa. Ja han caigut sovint en la batalla, 

xops de sang dels cops d’espasa, un guerrer rere un altre. 

 Qui ha estat avantguarda d'Àtila no pot defallir de cap manera; 

encara que perdessis l’embranzida més noble avui (...) 

Ara ha arribat el dia (...) 

quan hauràs de fer una de dues: 

 o perdre la vida o guanyar la glòria 

reeixint d’entre els homes, fill d'Alfer.

No et blasmo, senyor meu, amic meu, ni gasto mots en va,

en tinc prou amb allò que he vist al llarg del joc d’espases;

desgraciadament davant de cada home,

que t’ha volgut apartar o fer caure als pendents,

has defensat el teu cos, encara que molts enemics

t’hagin volgut obrir amb el fil de l'espasa;

però has anat endavant, cercant el brogit del combat,

lluitant al límit; he arribat a témer

que no cerquessis el destí massa violentament,

per haver triat aquest lloc com a camp de batalla,

i davant de tants homes. Perquè t’has d’honorar,

fes obres virtuoses, mentre déu té cura de tu.

No facis cabal del seu matxet que fou el més preuat dels tresors,

ofert per ajudar-nos a tots dos; amb ell la fanfarroneria de Gúnthar

et voldria humiliar, ja que en aquest conflicte pretén,

erròniament , primer demanar,

refusant l'espasa, després exigir els preuats tresors,

de molts anells; però ara que, sense anells,

ha defugit aquesta contesa, ara, aquest senyor haurà de tornar

a la seva vella pàtria o bé dormir aquí la seva mort,

si tot seguit...

I pel fragment B
 

B.

(...) “una espasa millor

fora d'aquella que tinc també,

en una beina enjoiada, dormint amatent.

Sé que Teodoric pensava enviar a Widian

mateix en persona i també un munt de riqueses

amb molts braçalets i anells i molts dels seus fent d’escorta,

guarnint-la d'or com a recompensa de temps passats,

perquè en el captiveri el nét de Nithard,

Widia, fill de Weland, alliberà el seu senyor

de les urpes del monstre amb una inusitada prestesa”

Va dir Waldere, el coratjós guerrer,

que amb la mà garfia la confortant de les batalles, sabent

que l'ajuda de l'home neix just de la sang:

“Esperava més consol el rei, amic dels Burgundis. 

Potser pensava que la mà d'Hagen decantaria la contesa

posant fi al combat; prova-ho, si goses,

potser estic cansat per la batalla, i em prens la gramalla grisa,

aquí la duc, damunt les espatlles, herència d'Alfer,

ferrenya i de noble presència, guarnida i àuria;

només mereix portar-la un cossatge principesc,

perquè el seu toc protegeix de tota cosa;

els atributs dels enemics no li seran hostils,

quan aliens com siguin em vulguin assaltar,

o quan m'adrecin llurs espases, igual que heu fet vosaltres.

Encara us pot donar la victòria, aquell que, com ha fet sempre,

té a punt un bon consell en tot allò que és recte.

Aquell, per tot el més sagrat, de qui s'espera ajut,

suport de déu; prou que en trobarà amb certesa,

si ho merita, aquell que és el primer afortunat.

Llavors podrà dispensar riquesa als superbs,

i norma en les possessions, és a dir...

(...)

Hams: Waltharius, Waldere, Àtila, Waldere en català.

Tornarem amb: Hildebrandslied (La Cançó d'Hildebrand)

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL XI. ERMOLD EL NEGRE.

ERMOLD EL NEGRE III

Estem veient el llibre Poema en Honor a Ludovic Cèsar August cristià

una part dels llibres que tractem en el nostre volum Poesia Narrativa Medieval

A continuació presentem uns fragments de la totalitat que hi hem inclós. Concretament els primers versos del Pròleg que il·lustren la proesa creativa de l’autor en inserir un Acròstic en cada inici i final de cada vers, cosa que ens plau presentar-vos perquè en jutgeu el resultat al català.

Recordeu que en llatí la lletra u s’expressa en u i v, preferentment.

Cal posar-se en la nostra pell que l’esforç pel resultat final ha estat considerable però creiem haver-li donat el sentit pretès per l’autor.

Jutgeu-ho vosaltres. Primer els vuit primers versos formant ERMOLDUS.

PROLOGUS

Editor, aetherea splendes qui Patris in arcE

Regnator mundi, fautorque, Redemptor, et auctoR
Militibus dignis reseras qui regna poloruM
Olim conclusos culpa parientis AvernO
Luminis aeterni revehis qui Christe tribunaL
David psalmianus praesaga carminis illuD
Voce prius modulans, dudum miranda relatU
Sacra futurorum qui prompsit dogmat vateS

 Després, en català, la nostra proposta formant l'Acròstic complet: 

Ermoldus cecinit Hludoici Caesaris arma.

PRÒLEG

Escolta’m Autor, tu que resplendeixes a la seu etèria del ParE, 
Redemptor i senyor així com creador del món i nostre faedoR

Molt bé aculls aquells que combaten per a dignificar el teu noM,

O que per la falta dels Pares del càstig a l’Avern per abandÓ,

Llevares, donant la justa llum eterna del Crist, el teu filL,

Demano també a David dels Salms de vers profètic l’aptituD,

Veu modulada que revelà meravellosos relats com ningÚ,

Sagrats misteris de l’esdevenidor, acordeu tots dos prou raonS,

Com ignorant que sóc, per saber contar els fets del Cèsar sens fatiC,

En harmonia i el to just que és requerit tambÉ,

Convenient al mode poètic. D’invocar les Nimfes no sóC

I en fer-ho els doctes poetes antics seguien un foll camÍ,

No suplicaré les Muses ni pel temple de Febus aniraN

Inquietes les meves passes, cercant l’ajut d’Apol·lo al seu jardÍ.

Tots aquells que delerosos, en fer la recerca de l’efímer talenT,

Ho feien perduts, els guiava l’horrible i obscura VehemotH.

Limitat jo m’alçaré més cap a la llum celeste, al soL,

Veritable llum de justícia que escoltarà el meu prec oportÚ.

Demanar força a la meva modesta lira és un acte freD

O recórrer el cicle sencer de totes les gestes completes no és bO,

Intentar-ho podria cansar els grans mestres i al més savI

Com tampoc fora prou per atraure del Cèsar el favor simpàtiC

Inspira’m, oh Crist t’ho prego, que en espigolar sigui prou fI

Com que aquest Poema agradi al Príncep i posi fi a l’exili on sóC,

Afí perquè, com auxilia els miserables, del seu tron estant i, alhorA,

Exculpa els pecadors i els vils, així n’obtingui el seu favor, tambÉ,

Semblant al sol desprès, que escampa rajos per les immensitatS.

Així tu, príncep, que disposes del ceptre sublim de Crist a la terrA,

Rei sant, Lluís, pels teus mèrits i la pietat, famós CèsaR,

Insigne que per la religió de Crist desprens claror fins al confÍ,

Sigues clement amb aquest present del Negrenc, no en facis refúS,

Així veuràs que s’ha permès espigolar en vers la teva històriA.

Recull el do del rei de l’eternitat que t’omple el cor sempre d’amoR

Manllevant la desgràcia del teu servidor, Cèsar de gran renoM,

A la manera com el Crist retronant t’esbatana la volta etèriA.

Argent de Lluís el Piedós

CANT PRIMER

(La totalitat del Primer Cant la trobareu al nostre volum Poesia Narrativa Medieval, el llibre que aquí estem desgranant i donant-ne mostres significatives.)

Recreació de Barcelona antiga amb la muralla, tant present en el nostre relat.

(vv. 102-153)

 

Hi havia una ciutat inhospitalària als Francs,
i a més associada als interessos dels Moros,
els antics llatins l’anomenaven Barcelona
i Roma la polí i introduí els seus costums.

Sempre va oferir un asil als Moros bandits,
sempre enemics ben armats l’omplien;
fos qui fos vingut d’Espanya era acollit en secret
un cop hi entrava trobava tota la seguretat.
Era acostumada a caure damunt dels nostres milicians
que mentre es retiraven, triomfant els saquejava.
Molts dels nostres Ducs l’havien assetjada
provant accions guerreres: i el triomf sempre els fugia;
encara que hi despleguessin enginy i armes diverses
repel·lia sempre els seus esforços guerrers lluny d’ella
perquè esta fortificada amb murs molt gruixuts,
construïts, des de l’antigor, amb ferreny marbre.
Cada any, quan el juny dreça les meses blanques
i que l’espès blat crida la falç esmolada,
el Franc amenaçava els murs, inundava camps i masies,
arrencava els fruits i despullava els camps dels seus dons;
arrabassava els ceps, per quan els dolços presents de Bacus
es cullen de la vinya: un treball que els era desconegut.
Igual com per la tardor espesses bandades de tords,
estornells o altres aus avesades a nodrir-se de raïm
cauen dels aires damunt les vinyes i rapinyen
els penjolls i s’enfuiten amb les urpes i bec plens.
En va l’infeliç vinyataire amb tristos timbals
i sonors crits que s’escarrassi en foragitar-los
no li serà gens fàcil impedir els seus cruels enemics
avançar arrenglerats ni que se’ls mengin els fruits.

Igualment els Francs, amb els primers brots de temporada,
s’enduien de les aldees les seves riqueses
i amb tot, cap malvestat esberlava el cor dels Moros.
Ni els cops esforçats de les armes dels nostres Ducs.
Tan bon punt els Francs els malmeten bens a manta
que vaixells els avituallen amb celeritat i més abundantment.
Durant molt temps la incertesa basculà entre ambdós:
la guerra, en tots dos, s’acarnissava de forma similar.
Per la primavera, quan la terra comença a reverdir,
quan l’hivern ha marxat en la rosada dels astres,
quan l’anyada renova a les flors els perfums perduts,
i que l’herba rejovenida oneja plena de saba nova,
els reis agiten llurs interessos i recorden les antigues lleis,
i tots vetllen per arrecerar les seves fronteres dels atacs.
Llavors, seguint el vell costum dels Francs,
el fill d’en Carles manà aplegar-se al seu entorn
la munió de prohoms més eminents del regne,
els consellers que celebren i decideixen el seu regiment.
Tots ells varen concórrer amb celeritat i de bon grat,
els seguien el poble ras, sempre bastant indefens,
tots varen seure al seu lloc. El rei pujà al seu setial;
la resta de la gentada es congrià a fora.

(vv. 172-211)

El Duc Guillem, de la ciutat de Tolosa,
s’agenollà amb reverència i digué amb viva veu:
“Llum dels Francs, rei i pare, arma i escut,
tu que ens comandes pel teu mèrit i el dels teus avantpassats,
per la teva ciència mestre en virtut i coratge
acorda a la meva petició orella favorable,
va, rei, si el meu consell consideres digne
que la teva benvolença reial l’aculli.
Sàpigues la crueltat que té aquella gent amb el nom de Sara,
està avesada a furtar en les nostres fronteres,
se sent forta, regalada per ràpids cavalls i les seves armes;
no la conec prou, ni ella a mi, segura és de si mateixa.
Sovint he observat les seves muralles, camps i voltants; 
puc dur-hi els nostres per camins segurs.
D’altra banda una ciutat, segons acaben els seus límits,

n’està associada i d’això ens causa molts mals.
Si per la bona de déu, sota els teus esforços,
la prenem, la pau i la calma plantarem entre els dos pobles.
Gran rei, encamina-t’hi, ataca-la, regala-t’hi
i ja estarà Guillem per a servir-te de guia.”
El monarca, somrient, es dirigí a ell, amicalment,
i ple d’afecte vers el seu súbdit el besà i digué:
“Et som molt agraïts, en nom de Carles, nostre pare,
bon Duc els teus serveis seran recompensats.
Cada detall que ens has fornit ja està dins nostre cor
prou perquè no en marxi: ens agrada que els hagis recordat!
De tot el que ens has aconsellat, et diem, hi som d’acord:
Franc, confia en la nostra prompta posada en marxa.
N’estem resolts i et confessem, Guillem, una sola cosa,
però recull-la amb avidesa a les nostres paraules:
si com espero déu ens concedeix viure prou
i ens protegeix durant tot nostre camí
veurem de Barcelona cruel, els teus murs,
que en la teva joia orgullosa et vantes es en tantes guerres,
que quedaran esfondrats i poso per testimoni,
- i també va fer aquesta promesa al fidel Guillem-
Caldrà que tota la munió profana s’alci contra nos
i que tots els seus aliats se’n amiden al combat,
Oh, tu, Barcelona seràs, per molt que et pesi,
avinent a obrir-nos les portes que t’han hem trucat”.

(vv. 316-363)

El batibull de llurs armes i crits ressonava pels aires;
per contra, el clamor a la ciutat era de plors, por a l’extrem.
De la mateixa manera com Venus torna portant les ombres,
Barcelona et prendran possessió el poder enemic.
Tan bon punt l’autora visita els mortals
els comtes són requerits a la tenda reial;
tots seuen a l’herba, segons els seu rang,
parant l’orella atents a les ordres del monarca.
Llavors el fill d’en Carles els revela aquests mots:
“Prohoms acolliu amb bon ànim el meu anunci,
si aquesta gent honorés déu seria agradós a Crist,
i s’avindria a rebre la santedat del baptisme
podríem establir-hi la pau i mantenir-la
per tal de reunir-lo amb déu i els llaços religiosos.
Tanmateix fan blasme de la que ens dóna salut
i la refusen perquè segueixen les lleis del dimoni.
La bondat misericordiosa de Tronador
ens els lliura per a servir-nos-en d’esclaus.
Correm, derruïm aquests murs i enllestim de pressa
que els vostres cors de Francs retrobin la seva antiga vàlua”
Així com sota l’ordre d’Eol els vents ràpids
camps a través, pels boscos i les onades volen
i ens arrenquen els teulats, les collites i els arbres sorollen,
l’ocell en prou feines al sòl es pot tenir
i el dissortat mariner abandona de cop rem i vela
perdent-se en les ones incertes de la mar
igualment tota aquella munió de Francs
s’escampà preparant la ruïna d’aquella ciutat,
dins els boscos s’endinsaren fent ressonar la destral arreu,
els pins hi foren abatuts, l’alt pollancre caigué,
mentre un fabricava escales, l’altre esmola estaques,
mentre aquell dreçava enginys per a l’atac
aquest traginava pedres, l’altre bastia estris de ferro
mentre l’ariet trucava a la porta, la fona la colpejava.
I amb tot, mentre els batallons espessos de Moros
es disposaren a la defensa rere els encimats merlets
i un dels caps Moros de la ciutat, anomenat Zadum
que manava els seus ciutadans de forma coratjosa
digué, abocant-se als murs envoltat de molts d’ells que el seguien: 
“Companys –demanà- què és aquest soroll tan nou?”
Com a resposta rebé, aquestes dures paraules,
que sols profetitzaven desgràcia, d’un dels seus:
“Avui no és pas el valent príncep dels Gots,
a qui tants cops hem repel·lit lluny dels murs,
sinó Lluís, l’il·lustre tany d’en Carles que en persona
mana els seus Ducs, guarnit amb totes les armes.
Si Córdoba no ens socorre aviat sucumbirem;
nosaltres i la gent de la ciutat, es remoreja.”

Assalt. Davant la porta un tipus d'ariet.

 

(vv.386-408)

Mentrestant la joventut Franca, reforçant els espessos batallons
sotragà les portes amb l’ariet; de tot arreu Mart retrunyia
,els murs envoltats d’un quàdruple revestiment de marbre
foren colpits amb cops renovats que en feren doloroses nafres,
llavors el Moro Durdaz, del capdamunt d’una torre molt alta,
cridà burleta amb l’accent orgullós del menyspreu:
“Nació cruel que escampes estralls al teu pas per l’univers,
per què colpeges piadoses muralles i angunieges gent justa?
Penses enderrocar fàcilment unes muralles que són obra
dels Romans i que compten mil anys d’existència?
Franc, allunya’t, bàrbar, surt de la nostra vista,
veure’t no és agradós i el teu jou és odiós.”
Com a pagament, davant d’aquestes paraules tan ofensives,
Hilthibert, tirà pel dret i vet aquí que amb el seu arc
es posà prest a sota i davant d’on venien les insolències
fins que estirant i amb esforç el tingué corni,
la fletxa volà i es clavà al bell mig d’aquell cervell negre
i s’allotjà en plena boca del vociferant culpable
perdent-se de mala gana abatut rere els alts murs
morí tacant els Francs amb la seva sang negra.
Dels pits dels Francs varen alçar-se clamors d’alegria,
ben altrament els Moros que es van plànyer amb grans laments.

(vv 475-586)

“Moros impetuosos. D’on surt aquest desànim?
Demostreu-vos esforçats ara junts i sol·lícits,
units, si encara us resta crèdit per la meva direcció
us suplico un favor i quedaré satisfet.
He vist que en el seu campament queda un punt concret
sota el mur, buit, amb només poques tendes de lli,
em sembla que és un parany però potser m’hi pugui esmunyir, 
estimats companys i arribar allà on ens ha de venir l’ajut.
Vosaltres, mentrestant, defenseu les portes al màxim;
esforceu-vos-hi, germans, fins que torni.
Així mateix us suplico que per cap motiu de fortuna
sortiu a camp obert a lluitar allà defora.”
Després de donar-los un munt d’ordres més sortí de la ciutat; 
d’amagatotis, s’esmunyí orgullós d’un grup vigilant
de seguida es tingué per segur en el silenci de la nit:
però el seu cavall llençà un infortunat renill.
Aquest brogit posà en marxa el grup vigilant del campament
i anaren d’on venia el renill sense perdre un sol moment.
Entorpit per la por va fer que el cavall abandonés el camí
precipitant-se cegament al bell mig de les atapeïdes tropes.
L’infeliç, amb el cap ple de cabòries,
el dissortat no va saber trobar-hi l’escapatòria.

Zadum, cabdill sarraí presoner

 

De seguida, com corresponia, fou fet i dut presoner
arrossegat a la tenda del rei, tremolant.
La notícia voleià i atemorí tota la ciutat.
Amb l’anunci que el seu rei estava presoner,
tant pares com mares i joves van doblar l’aflicció,
quan els marrecs i les jovenetes la van escampar.
No menys sorollós un so s’alçà fins els aires,
els assetjants s’estremien pel campament amb alegria unànime. 
Mentrestant la brillant aurora esdevingué oportunament.
Benaurat dia: els Francs van córrer al camp del seu rei;
el tany d’en Carles els va rebre apaivagadament,
i adreçà a tots els assistents unes paraules benignes:
“Zadum corria vers les companyies Hispanes
per a demanar-hi auxili i armes, sigui altres elements;
ha estat fet presoner i encadenat, el tenim indefens
davant de nostra porta, ja no pot amagar-se de les nostres mirades. 
Guillem porta’l per tal que pugui veure les muralles
i que mani obrir-nos les portes de seguida.”

Així porten Zadum, amb una mà estacada per unes corretges,
mentre l’altra mà absent l’alça amunt amb artifici
puix que al seus abans de sortir havia deixat com consigna:
“Ignoro si la sort em farà reeixir o no, però si caic
i em precipito en mans d’una multitud de Francs
vosaltres, com us he dit, defenseu el nostre assentament”
Així doncs, ara, alçant la mà cridava als amics:
“Obriu les portes que tan heu defensat aliats”
mentre que amb murrieria premia dits i ungles
dins del palmell torniolant-lo, dissimuladament;
el gest significava continuar la defensa
i el crit “Obriu”, era un crit del tot forçat.

L'escena dibuixada per Josep Vinyals a Història de Catalunya de Seix Barral 1978.

Se n’adonà del joc Guillem, cosa que l’enfurismà,
i li ventà un màstic. Ell no dissimulava gens.
Serrant les dents va contenir la còlera següent,
admirant el Moro i de retruc la seva astúcia.
“Creu-me, si no em retingués l’amor i el respecte al meu rei,
avui seria el teu darrer dia, Zadum.
Tot i això malgrat que Zadum era empresonat pel Franc,
amb tot els seus es disposaven a aguantar el setge afligits.
Completada la segona lluna respecte als seus sols,
el rei i els seus Francs doblaren el setge a la fortalesa. 

Fragment de muralla de Barcelona on volem imaginar l'escenari d'aquest Cant.

 

Les màquines multiplicaren els cops als murs.
Mart, enfurit es redoblà com mai fins ara.
Caigueren sovintejades sagetes, la fona giravoltava sense descans,
el rei, que els dirigia tots, esperonava els ducs.
Els Moros dels merlets no gosaven treure-hi el cap
ni tant sols des de les torres clissar els del campament.
Així com un petit estol nedador migratori
es posa tremolenc damunt de l’aigua malfiant-se
i l’armífer de Júpiter, voleiant rapaç, es llença des dels aires
planeja fent cercles damunt seu constantment
en va es capbussen i tornen a treure el cap,
flaquegen i s’estiren entre algues, aquell els atemoreix
fins que tanta por els fa amb les ales i cansats i tremolencs
s’enduu aquell que treu el cap més temps i surt volant.
Igualment els Moros temorencs fugien per la ciutat
perseguits pel ferro present a tot arreu, la por i la mort. 

Llavors el rei sant, brandint una llança la tirà
amb força contra la ciutat ajuntant ira i velocitat,
el dard voleià pels aires vers els murs
i s’hi clavà al bell mig d’un bloc de marbre.
Els fets d’aquell gest varen deixar els Moros espaordits
admirant la llança i més encara el llançador.
Què podien fer? Perdut el seu rei i el vigor afeblint-se,
els millors Moros suprimits per l’espasa...
Finalment cansats de lluita i per les mancances
van decidir rendir-se per acord unànime.
Obriren les portes i les hosts van entrar en massa:
la ciutat es lliurà a la demolidora força d’aquell rei.
Sense aturador cap dels que la volien abatre trigà en entrar-hi,
els Francs victoriosos manaren sobre l’enemic.
Va ser dissabte sagrat que això s’esdevingué
i que la ciutat s’obrí a l’exercit Franc.
En realitat fou l’endemà, dia festiu, que decidí triomfalment
el rei Lluís entrar-hi i complir els seus deures amb déu,
purificar els temples on s’havia oficiat al dimoni
i piadosament va retre gràcies a Crist.
Finalment, ajudat per déu, deixà en custodia la plaça,
retornà a la seva terra victoriós i amb la seva gent.
S’endugué per a trametre a Carles un llarg enfilall del botí,
sostret als Moros i els presents dels prohoms:
armes, cuirasses, vestits i cascs amb crestalls,
un cavall Part amb el ronsal i el fre d’or.
Zadum tremolós, trist i forçat a visitar els Francs,
a despit de figurar a la comitiva, ronsejava.
Bigó prudentment s’avançà a l’avantguarda i arribà al palau
de Carles, portant la nova, primer que cap altre.
La notícia s’escampà per tot el palau
i abastà les oïdes del mateix Cèsar.

vv 653-656)

Feliç com ell a un exiliat del potent regne de Pipí
permet-lo tornar, Altitronant Cèsar, per la teva pròpia potència
i que sigui “Alegria” el darrer mot que posi fi a aquest primer Cant,
acordant-te amb tot als teus tres germans.

Hams: Ermold el Negre, Ermoldus Nigellus, Lluís el Pietós, Louis le Pieux, Poesia Narrativa Medieval, Català.

Tornarem amb David de Sasun.