divendres, 17 de juliol de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL V. WALTHARIUS.

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL VI
Continuem tractant el nostre recent volum publicat amb el títol de Poesia Narrativa Medieval, d'aquest any 2015.
Ara parlarem del llibre del segle X anomenat Waltharius. També conegut com Walther, Walthari i Walter d’Aquitània.
Nosaltres esmentarem l’obra com a Waltharius i el seu personatge Walther que tal vegada podria ser una versió germànica del nostre Baldiri, perquè la proposta Guàlter és impròpia a les lleis lingüístiques evolutives de la construcció nominal.
El llibre està escrit en llatí pel monjo Ekkerhart del monestir suís de Sant Gall o (Sankt Gallen) Fou redactat en 1456 hexàmetres llatins. Sembla que el poeta hi traslladà una narració oral antiga i la composició que aconseguí respira una triple tradició: clàssica, germànica i cristiana.
La font oral queda testimoniada amb una versió anterior en anglosaxó, de la qual només en perviuen dos escassos fragments, amb el nom de Waldere, escrits els segles VIII i X i, que en el nostre llibre Poesia Narrativa Medieval, estudiem en el seu propi apartat.

Les proves de la font d’oral es manifesten en el Pròleg inicial amb els versos:

Gran servidor Altíssim no menystingueu aquest llibre!
No canta tant la glòria de Déu com les proeses d'un guerrer,
anomenat Walther, mutilat per molts combats;
és un llibre de gaudi més que de pregàries al Senyor;
llegint-lo s'aprenen fets de l'antigor.
(vv. 17-18)

Hi trobem moltes característiques d’esdeveniments històrics de l’època de les invasions bàrbares: conductes dels personatges, dades de la seva evolució històrica, cosa que dóna una certa ficció al relat amb força dosis de tergiversació, sobretot en els dos móns escenari de la narració: el dels Francs i els dels Huns.
Mapa medieval del món conegut

L’inici es configura com una crònica que narra la invasió del imperi romà en hores baixes per part dels Huns, cosa que històricament es produí el segle V. De fet la història es refereix a un mític rei visigot establert al regne real històric de l’antiga Aquitània l’any 417, lluitant contra el rei Franc Gunther. L’autor interposa la repercussió d’aquesta invasió en tres pobles d’on sorgiran els actors de ficció del seu relat. Dels Francs, Hagen i Gúnthar; dels Burgundis, Hildegunda i dels Visigots aquitans Walther.
La singularitat de cada un d’aquest pobles contrasta amb la del poble Hun, com un organisme compacte lligat per un mateix mode de vida: la guerra (vv. 6-12) El caràcter del personatge d’Àtila dista molt d’aquell que ens han volgut dibuixar altres autors. Aquí desapareix el caràcter salvatge per a gaudir d’una propensió desmesurada a complir els pactes acordats, cosa que el diferencia en el poema de l’incompliment d’aquest en els Francs i en Gúnthar, concretament, que incompleix l’acord pactat entre el seu pare i Àtila.
Alguns dels personatges que hi apareixen també figuren a l’epopeia germànica de Els Nibelungs. Així hi figuren alguns dels personatges principals del Poema: Hagen i Gúnthar i, per descomptat, Àtila. En aquella obra aquest darrer és esmentat en boca d’un vell guerrer quan refereix una baralla on l’oposat és Hagen, l’altre protagonista del nostre text.

De Neuville Batalla de Chalons

L’Àtila del Waltharius és un guerrer amant de la pau més que de la guerra, que tracta els joves prínceps hostatges amb un efecte paternal i que confia en tots ells fins al punt de confiar la guarda dels seu tresor a Hildegunda i a Walther la conducció del seu exèrcit principal. L’autor en parla en termes de ferotgia però d’home fidel i generós amb els qui s’alien amb ell. I tot perquè el personatge històric del cap dels Huns serà desdibuixat i canviarà al segle XIII, amb Salimbene de Adam que en dirà “flagell de déu”, així com Pròsper d’Aquitània, amb un clar interès en contrastar la seva figura amb la del papa Lleó, altrament caràcter similar als que no s’acordessin amb la civilitat romana.
Visió d'Àtila, com a flagell de déu.


Sobretot el contrast és clarament evident en el fragment del moment d’assabentar-se de la fugida de Walther, sobretot, perquè l’autor ens presenta Àtila amb una desmesurada angoixa incontrolable, certa pusil·lamitat que no s’acorda amb la temeritat que desperta el personatge en els seus enemics, súbdits i pobles sotmesos:

Per la seva banda el rei s’omplí d’una ferotge còlera
i la tristesa bescanvià la joia que hostatjava el seu cor.
Estripà el seu mantell reial de l’espatlla fins al terra
amb tanta pena no sabia quin capteniment prendre.
Com la sorra s’arremolina a remolc del vent oratjós
igualment el rei surava d’un estat a un altre,
el seu rostre reflectia l’agitació del seu cor
i manifestava defora el patiment més íntim;
la còlera l’impedia parlar.
Aquell dia refusà beure i menjar
i el neguit allunyà del cos la dolçor del repòs.
Car quan la negra nit ja esborrà el color dels objectes
s’estirà al llit, sense tancar els ulls,
jeia tant d’una banda com, d’una revolada, voltava a l’altra,
i, com si un dard agut li traspassés el pit,
tremolava, tombava el cap d’un costat a l’altre,
s’alçava o s’asseia a l’espona amb la mirada perduda,
després es llevà de cop i recorregué la ciutat
i no tornà al seu llit gaire més que per tornar-ne a fugir.
Fou així tota aquella nit d’insomni d’Àtila.
(vv. 380-399)

Khan d'Harold Foster al Príncep Valent. Inspirat en Àtila.
 Hams: Waltharius, Àtila.
 Seguirem a Waltharius II.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada