POESIA NARRATIVA MEDIEVAL VI
Continuem tractant el nostre recent
volum publicat amb el títol de Poesia Narrativa Medieval,
d'aquest any 2015.
Ara parlarem del llibre del segle X
anomenat Waltharius. També conegut com Walther, Walthari i
Walter d’Aquitània.
Nosaltres esmentarem l’obra com a
Waltharius i el seu personatge Walther que tal vegada podria ser una
versió germànica del nostre Baldiri, perquè la
proposta Guàlter és impròpia a les lleis
lingüístiques evolutives de la construcció
nominal.
El llibre està escrit en llatí
pel monjo Ekkerhart del monestir suís de Sant Gall o (Sankt
Gallen) Fou redactat en 1456 hexàmetres llatins. Sembla que el
poeta hi traslladà una narració oral antiga i la
composició que aconseguí respira una triple tradició:
clàssica, germànica i cristiana.
La font oral queda testimoniada amb una
versió anterior en anglosaxó, de la qual només
en perviuen dos escassos fragments, amb el nom de Waldere, escrits
els segles VIII i X i, que en el nostre llibre Poesia Narrativa
Medieval, estudiem en el seu propi apartat.
Les proves de la font d’oral es
manifesten en el Pròleg inicial amb els versos:
Gran servidor Altíssim no
menystingueu aquest llibre!
No canta tant la glòria de Déu
com les proeses d'un guerrer,
anomenat Walther, mutilat per molts
combats;
és un llibre de gaudi més
que de pregàries al Senyor;
llegint-lo s'aprenen fets de l'antigor.
(vv. 17-18)
Hi trobem moltes característiques
d’esdeveniments històrics de l’època de les
invasions bàrbares: conductes dels personatges, dades de la
seva evolució històrica, cosa que dóna una certa
ficció al relat amb força dosis de tergiversació,
sobretot en els dos móns escenari de la narració: el
dels Francs i els dels Huns.
 |
| Mapa medieval del món conegut |
L’inici es configura com una crònica
que narra la invasió del imperi romà en hores baixes
per part dels Huns, cosa que històricament es produí el
segle V. De fet la història es refereix a un mític rei
visigot establert al regne real històric de l’antiga
Aquitània l’any 417, lluitant contra el rei Franc Gunther.
L’autor interposa la repercussió d’aquesta invasió
en tres pobles d’on sorgiran els actors de ficció del seu
relat. Dels Francs, Hagen i Gúnthar; dels Burgundis,
Hildegunda i dels Visigots aquitans Walther.
La singularitat de cada un d’aquest
pobles contrasta amb la del poble Hun, com un organisme compacte
lligat per un mateix mode de vida: la guerra (vv. 6-12) El caràcter
del personatge d’Àtila dista molt d’aquell que ens han
volgut dibuixar altres autors. Aquí desapareix el caràcter
salvatge per a gaudir d’una propensió desmesurada a complir
els pactes acordats, cosa que el diferencia en el poema de
l’incompliment d’aquest en els Francs i en Gúnthar,
concretament, que incompleix l’acord pactat entre el seu pare i
Àtila.
Alguns dels personatges que hi
apareixen també figuren a l’epopeia germànica de Els
Nibelungs. Així hi figuren alguns dels personatges principals
del Poema: Hagen i Gúnthar i, per descomptat, Àtila. En
aquella obra aquest darrer és esmentat en boca d’un vell
guerrer quan refereix una baralla on l’oposat és Hagen,
l’altre protagonista del nostre text.
 |
| De Neuville Batalla de Chalons |
L’Àtila del Waltharius és
un guerrer amant de la pau més que de la guerra, que tracta
els joves prínceps hostatges amb un efecte paternal i que
confia en tots ells fins al punt de confiar la guarda dels seu tresor
a Hildegunda i a Walther la conducció del seu exèrcit
principal. L’autor en parla en termes de ferotgia però
d’home fidel i generós amb els qui s’alien amb ell. I tot
perquè el personatge històric del cap dels Huns serà
desdibuixat i canviarà al segle XIII, amb Salimbene de Adam
que en dirà “flagell de déu”, així com
Pròsper d’Aquitània, amb un clar interès en
contrastar la seva figura amb la del papa Lleó, altrament
caràcter similar als que no s’acordessin amb la civilitat
romana.
 |
| Visió d'Àtila, com a flagell de déu. |
Sobretot el contrast és
clarament evident en el fragment del moment d’assabentar-se de la
fugida de Walther, sobretot, perquè l’autor ens presenta
Àtila amb una desmesurada angoixa incontrolable, certa
pusil·lamitat que no s’acorda amb la temeritat que desperta
el personatge en els seus enemics, súbdits i pobles sotmesos:
Per la seva banda el rei s’omplí
d’una ferotge còlera
i la tristesa bescanvià la joia
que hostatjava el seu cor.
Estripà el seu mantell reial de
l’espatlla fins al terra
amb tanta pena no sabia quin
capteniment prendre.
Com la sorra s’arremolina a remolc
del vent oratjós
igualment el rei surava d’un estat a
un altre,
el seu rostre reflectia l’agitació
del seu cor
i manifestava defora el patiment més
íntim;
la còlera l’impedia parlar.
Aquell dia refusà beure i menjar
i el neguit allunyà del cos la
dolçor del repòs.
Car quan la negra nit ja esborrà
el color dels objectes
s’estirà al llit, sense tancar
els ulls,
jeia tant d’una banda com, d’una
revolada, voltava a l’altra,
i, com si un dard agut li traspassés
el pit,
tremolava, tombava el cap d’un costat
a l’altre,
s’alçava o s’asseia a
l’espona amb la mirada perduda,
després es llevà de cop i
recorregué la ciutat
i no tornà al seu llit gaire més
que per tornar-ne a fugir.
Fou així tota aquella nit
d’insomni d’Àtila.
(vv. 380-399)
 | |
| Khan d'Harold Foster al Príncep Valent. Inspirat en Àtila. |
Hams: Waltharius, Àtila.
Seguirem a Waltharius II.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada