ERMOLD EL NEGRE II
 |
| Recreació de Barcelona antiga, amb la muralla, tant important en el nostre relat. |
El fet de la conquesta de Barcelona
també ens ha pervingut en altres fonts, purament cronístiques,
com són la Vita Hludovici de l’anònim que pren
el nom d’Astrònom Llemosí (per la seva ubicació
geogràfica i per cert interès en aquesta matèria
del coneixement); també dels Annales reials atribuïts
a Eginhard i la Crònica de Moissac, musulmana. Amb tot
la primera d’aquestes fonts, lluny de ser sospitosament literària,
obvia la derrota dels Francs d’Orbieu, de l’any 793, en la qual
els sarraïns envaïren la Septimània, van destruir
Narbona i varen arribar a Carcassona, que sí consigna el
Poema, per boca de Guillem de Tolosa, que remarca la seva humiliació
amb el retorn dels sarraïns a Espanya enduent-se’n un gran
botí.
Als fets narrats en la Primera Part del
Poema hi podem remarcar la presa en consideració de la
importància estratègica de Barcelona, comunicada al rei
per Guillem, el comte de Tolosa i, l’expedició Franca
consegüent, organitzada pel monarca que els permetrà la
posterior conquesta de la ciutat.
Segons les diverses fonts que acabem
d’esmentar el setge durà: dos anys per l’autor dels
Annales; set mesos per la Crònica àrab de
Moissac i, finalment, “llarga”, sense especificar
res més, a part d’incrementar-la amb sis mesos més, a
partir de l’arribada del rei, per part de l’Astrònom. El
nostre poeta és més concret, especifica de primers de
setembre (la primera lluna, v. 140) del 800 a l’abril del 801
(dissabte sant).
La figura de Guillem de Tolosa resulta
molt preeminent en el Poema, respecte les altres fonts. Per exemple
l’Anònim Astrònom situa com director i supervisor
del setge de Barcelona al comte Rosttagne, mentre que el nostre autor
hi posa el propi Lluís, el rei i, Guillem com el seu segon. De
fet sabem que el rei no hi participà fins als dies finals.
En el Poema Guillem és
preeminent en diversos moments del setge: És el primer que
mata un sarraí situat a dalt de la muralla. També a un
altre que es burla dels Francs, des del mateix indret, és
replicat per ell, amb la resposta antològica que abans els
Francs es menjaran els seus cavall abans que abandonar el setge.
En ser capturat Zadum, el cabdill
sarraí, Guillem, per ordre del rei, és l’encarregat
d’exhibir-lo als de dalt les muralles de la ciutat. Fins i tot és
ell que pega i renya el cabdill àrab quan es mofa del missatge
que li fan dir als assetjats.
L’històric Guillem
d’Aquitània (de Tolosa), després de participar en
fets bèl·lics com el setge de Barcelona, es retiraria i
arribaria a ser monjo del convent d’Aniane (on Ermold exercia anys
després). Fins i tot Guillem fundà l’abadia de
Gelona, agermanada amb Aniane. En el moment de la seva mort, Guillem
va començar a ser coronat com sant. D’aquí la
importància que té la seva aparició com a
personatge protagonista. Aquest fet permet pensar que assistim, amb
la seva preeminència a la Primera Part, a un desig d’Ermold
de fer-ne també heroi èpic, de forma incipient.
Sobre aquest preeminència de
Guillem hi ha una causa metaliterària proposada per Joseph
Bédier (1864-1938), el gran estudiós de les Cançons
de Gesta Franceses que, per tal de provar les seves teories de que
aquelles eren les primeres obres èpiques, després del
llatí (les llengües clàssiques, millor dit, per
incloure Quint d’Esmirna), desmereixia impensablement el
protagonisme que estem veient del personatge de Tolosa. D’aquesta
forma les aventures narrades d’aquest personatge en els Cicles de
les Cançons posteriors, escrites a partir del segle X,
tindrien la seva primacia validada. Però malgrat tots els seus
esforços, les intervencions d’aquest personatge històric
en el relat d’Ermold són la prova fefaent de l’error
d’apreciació d’aquest reputat crític.
I encara que la presència de
Guillem desapareix, un cop acabada la Primera Part, resulta un fet
lògic i justificat ja que, tal com resa el títol de
l’obra, el llibre té un altre protagonista èpic: el
propi rei Lluís.
Així, encara que sapiguem el
poder que va exercir Guillem a Aquitània, la zona on es va
moure el nostre autor, tant en l’aspecte polític com
eclesiàstic, un cop es féu monjo, no podem pas pensar
que també aquest protagonisme es degués a la necessitat
de l’autor d’aconseguir els seus favors, com sí passa amb
Lluís, perquè Guillem, l’any 826, quan fou escrit el
Poema, ja era mort, en concret des de l’any 812.
 |
| Zadum, el cabdill sarraí capturat |
Dels personatges Musulmans podem dir
que potser sigui un dels primers cops que apareixen en les narracions
europees alt medievals, si més no en un relat èpic.
Els
sarraïns hi són esmentats com a poble de Sara, en això
l’autor està influït per l’obra de Sant Isidor,
Etimologies IX, II, 57, molt popular i de constant utilització
referencial.
Concretament podem veure personatges
com:
El personatge Zadum que fuig de
Barcelona per anar a buscar el socors de Còrdova en el Poema
recorda molt la fugida de Nivus i Euriale de l’Enèida
(L, IX, 179 i ss.)
Finalment no podem obviar l’escena on
Zadum és presentat presoner pels Francs als vilatans de
Barcelona. Se’ns diu que corbava els dits i es clavava les ungles
als propis palmells ( v.521) i, se’ns remarca que es tracta d’un
joc pèrfid (v. 523) perquè amb aquest signe exhortava
als seus a defensar els murs, contràriament d’allò
que li manaven dir els Francs, que es rendissin.
En aquests gestos desesperats ens ha
semblat veure-hi un llenguatge de signes, que tal vegada es tracti
d’una posada en escena de l’autor sobre comportaments diferents
de cultures dispars en conflicte. Una mena de joc escenogràfic
propiciat per l’avinentesa narrativa de la situació
concreta, que il·lustra molt adequadament la diferència
cultural amb la rivalitat específica.
Uns aclariments al text triat.
Sobre el v. 16. El mot Vehemonth l’hem
conservat perquè es tracta d’un mot de significació
obscura. Possiblement vulgui dir Vergonya. Val a dir que segurament
Ermold l’obtingué de la lectura d’un Poema d’Aldhelm
(640-709), abat de Malmesbury i, després, bisbe de Sherborne.
Escriví en anglosaxó versos molt obscurs, populars
entre els eclesiàstics fins l’ocupació Normanda.
Entre ells trobem un acròstic que segurament serví
d’inspiració a Ermold, perquè és anterior a
ell, en el qual la primera i la darrera lletra de cada vers forma la
frase: Aldhelmus Cecinit Millenis Versibus Odas ( Aldhelm ha cantat
cançons en milers de versets) Concretament en aquest Poema hi
figura el mot que ens ocupa al v. 4 on diu: “Horrida nam multans
torsisti membre Vehemoth,” , prova evident de la seva
utilització pel nostre autor.
v. 53. Màcer. Es refereix a
Ermili Màcer, poeta contemporani a Virgili. Només se’n
té referències d’una obra seva: Sobre les Virtuts
de les Plantes Verinoses. Era un Poema malauradament avui perdut
que s’atribuí a un altre personatge històric anomenat
igual Màcer, però molt posterior al autèntic
autor. La referència que en fa Ermold ens porta a pensar que
tal vegada va llegir-lo i potser, fins i tot més d’una obra
seva.
v. 84. El mot Wigch no l’hem trobat
ni tan sols referit, com ens diu Ermold, al déu de la guerra
Mart.
v. 406 Orcí (Orco). És un
terme poètic relacionat amb Plutó i l’infern clàssic
pagà. Curiosa aparició en el nostre Poema, volgudament
pietós cristià.
v. 92. Bascons. Per als Francs els
poble Basc romandria sempre com un ferotge bàrbar degut al
mite (actualment qüestionat) de la desfeta de Roncesvalls.
Ermold se’n fa ressò titllant-lo poèticament de
llops, amansits pel rei Lluís. Segurament aquest concepte es
perpetuaria tal com podem observar al Còdex Calixtinus
on, entre d’altres, hi figura un relat anomenat Liber
Peregrinationis (Guia de Peregrins) que elaborà
Aimeric Picaud, un monjo que fa una detallada descripció dels
accidents geogràfics i humans que trobà fent la ruta de
l’apòstol Jaume a Santiago de Compostela, durant el segle
XII. La descripció d’aquella gent aquí fins i tot és
pejorativa i molt dura, qualificant-los quasi d’animals d’hàbits
infrahumans.
Tronador (Tonantis)
Aquesta qualitat aplicada als vv. 35,
330 i 649 és relativament curiosa i no podem estar-nos de
fer-ne una apareciació
Recordem-ho, apareixia en
Posthomèriques, allí Quint d’Esmirna
l’aplicava a Zeus, com a déu tronador. Aquí Ermold en
el primer cas l’atorga a Crist, com per marcar-ne un poder sonor
extraordinari, un cop sabut això es permet utilitzar-la
qualificant el déu cristià d’un poder benefactor que
no deixar de ser impressionant. És en la tercera aparició
que l’aplica en aquest cas al rei Pipí, la qual cosa no ha
deixat de fer córrer molta tinta per tal d’explicar aquesta
dotació en un ésser mortal. La més provable
sigui la reminiscència més que provable d’un vestigi
viu encara aleshores de l’arrianisme en el nostre escriptor, cosa
que faria atorgar qualitats físiques extraordinàries a
la deïtat i emprar-les de manera addicional en un personatge
poderós, com era el cas d’un rei amb molt poder, no tan sols
per a elevar-ne les aptituds reials sinó per tal d’obtenir-ne
un fruit magnànim perquè, recordem-ho el Poema resulta
un panegíric dedicat a un rei de qui s’espera obtenir la
remissió d’un càstig.
Hams: Ermold el Negre, Ermoldus Nigellus, Lluís el Pietós, Louis le Pieux, Poesia Narrativa Medieval, Català.
Tornarem amb el text d'Ermold el Negre III.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada