divendres, 24 de juliol de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL X. ERMOLD EL NEGRE

ERMOLD EL NEGRE II

Recreació de Barcelona antiga, amb la muralla, tant important en el nostre relat.
El fet de la conquesta de Barcelona també ens ha pervingut en altres fonts, purament cronístiques, com són la Vita Hludovici de l’anònim que pren el nom d’Astrònom Llemosí (per la seva ubicació geogràfica i per cert interès en aquesta matèria del coneixement); també dels Annales reials atribuïts a Eginhard i la Crònica de Moissac, musulmana. Amb tot la primera d’aquestes fonts, lluny de ser sospitosament literària, obvia la derrota dels Francs d’Orbieu, de l’any 793, en la qual els sarraïns envaïren la Septimània, van destruir Narbona i varen arribar a Carcassona, que sí consigna el Poema, per boca de Guillem de Tolosa, que remarca la seva humiliació amb el retorn dels sarraïns a Espanya enduent-se’n un gran botí.
Als fets narrats en la Primera Part del Poema hi podem remarcar la presa en consideració de la importància estratègica de Barcelona, comunicada al rei per Guillem, el comte de Tolosa i, l’expedició Franca consegüent, organitzada pel monarca que els permetrà la posterior conquesta de la ciutat.
Segons les diverses fonts que acabem d’esmentar el setge durà: dos anys per l’autor dels Annales; set mesos per la Crònica àrab de Moissac i, finalment, “llarga”, sense especificar res més, a part d’incrementar-la amb sis mesos més, a partir de l’arribada del rei, per part de l’Astrònom. El nostre poeta és més concret, especifica de primers de setembre (la primera lluna, v. 140) del 800 a l’abril del 801 (dissabte sant).

La figura de Guillem de Tolosa resulta molt preeminent en el Poema, respecte les altres fonts. Per exemple l’Anònim Astrònom situa com director i supervisor del setge de Barcelona al comte Rosttagne, mentre que el nostre autor hi posa el propi Lluís, el rei i, Guillem com el seu segon. De fet sabem que el rei no hi participà fins als dies finals.
En el Poema Guillem és preeminent en diversos moments del setge: És el primer que mata un sarraí situat a dalt de la muralla. També a un altre que es burla dels Francs, des del mateix indret, és replicat per ell, amb la resposta antològica que abans els Francs es menjaran els seus cavall abans que abandonar el setge.
En ser capturat Zadum, el cabdill sarraí, Guillem, per ordre del rei, és l’encarregat d’exhibir-lo als de dalt les muralles de la ciutat. Fins i tot és ell que pega i renya el cabdill àrab quan es mofa del missatge que li fan dir als assetjats.
L’històric Guillem d’Aquitània (de Tolosa), després de participar en fets bèl·lics com el setge de Barcelona, es retiraria i arribaria a ser monjo del convent d’Aniane (on Ermold exercia anys després). Fins i tot Guillem fundà l’abadia de Gelona, agermanada amb Aniane. En el moment de la seva mort, Guillem va començar a ser coronat com sant. D’aquí la importància que té la seva aparició com a personatge protagonista. Aquest fet permet pensar que assistim, amb la seva preeminència a la Primera Part, a un desig d’Ermold de fer-ne també heroi èpic, de forma incipient.
Sobre aquest preeminència de Guillem hi ha una causa metaliterària proposada per Joseph Bédier (1864-1938), el gran estudiós de les Cançons de Gesta Franceses que, per tal de provar les seves teories de que aquelles eren les primeres obres èpiques, després del llatí (les llengües clàssiques, millor dit, per incloure Quint d’Esmirna), desmereixia impensablement el protagonisme que estem veient del personatge de Tolosa. D’aquesta forma les aventures narrades d’aquest personatge en els Cicles de les Cançons posteriors, escrites a partir del segle X, tindrien la seva primacia validada. Però malgrat tots els seus esforços, les intervencions d’aquest personatge històric en el relat d’Ermold són la prova fefaent de l’error d’apreciació d’aquest reputat crític.
I encara que la presència de Guillem desapareix, un cop acabada la Primera Part, resulta un fet lògic i justificat ja que, tal com resa el títol de l’obra, el llibre té un altre protagonista èpic: el propi rei Lluís.
Així, encara que sapiguem el poder que va exercir Guillem a Aquitània, la zona on es va moure el nostre autor, tant en l’aspecte polític com eclesiàstic, un cop es féu monjo, no podem pas pensar que també aquest protagonisme es degués a la necessitat de l’autor d’aconseguir els seus favors, com sí passa amb Lluís, perquè Guillem, l’any 826, quan fou escrit el Poema, ja era mort, en concret des de l’any 812.

Zadum, el cabdill sarraí capturat
Dels personatges Musulmans podem dir que potser sigui un dels primers cops que apareixen en les narracions europees alt medievals, si més no en un relat èpic.
Els sarraïns hi són esmentats com a poble de Sara, en això l’autor està influït per l’obra de Sant Isidor, Etimologies IX, II, 57, molt popular i de constant utilització referencial.
Concretament podem veure personatges com:
El personatge Zadum que fuig de Barcelona per anar a buscar el socors de Còrdova en el Poema recorda molt la fugida de Nivus i Euriale de l’Enèida (L, IX, 179 i ss.)
Finalment no podem obviar l’escena on Zadum és presentat presoner pels Francs als vilatans de Barcelona. Se’ns diu que corbava els dits i es clavava les ungles als propis palmells ( v.521) i, se’ns remarca que es tracta d’un joc pèrfid (v. 523) perquè amb aquest signe exhortava als seus a defensar els murs, contràriament d’allò que li manaven dir els Francs, que es rendissin.
En aquests gestos desesperats ens ha semblat veure-hi un llenguatge de signes, que tal vegada es tracti d’una posada en escena de l’autor sobre comportaments diferents de cultures dispars en conflicte. Una mena de joc escenogràfic propiciat per l’avinentesa narrativa de la situació concreta, que il·lustra molt adequadament la diferència cultural amb la rivalitat específica.

Uns aclariments al text triat.

Sobre el v. 16. El mot Vehemonth l’hem conservat perquè es tracta d’un mot de significació obscura. Possiblement vulgui dir Vergonya. Val a dir que segurament Ermold l’obtingué de la lectura d’un Poema d’Aldhelm (640-709), abat de Malmesbury i, després, bisbe de Sherborne. Escriví en anglosaxó versos molt obscurs, populars entre els eclesiàstics fins l’ocupació Normanda. Entre ells trobem un acròstic que segurament serví d’inspiració a Ermold, perquè és anterior a ell, en el qual la primera i la darrera lletra de cada vers forma la frase: Aldhelmus Cecinit Millenis Versibus Odas ( Aldhelm ha cantat cançons en milers de versets) Concretament en aquest Poema hi figura el mot que ens ocupa al v. 4 on diu: “Horrida nam multans torsisti membre Vehemoth,” , prova evident de la seva utilització pel nostre autor.
v. 53. Màcer. Es refereix a Ermili Màcer, poeta contemporani a Virgili. Només se’n té referències d’una obra seva: Sobre les Virtuts de les Plantes Verinoses. Era un Poema malauradament avui perdut que s’atribuí a un altre personatge històric anomenat igual Màcer, però molt posterior al autèntic autor. La referència que en fa Ermold ens porta a pensar que tal vegada va llegir-lo i potser, fins i tot més d’una obra seva.
v. 84. El mot Wigch no l’hem trobat ni tan sols referit, com ens diu Ermold, al déu de la guerra Mart.
v. 406 Orcí (Orco). És un terme poètic relacionat amb Plutó i l’infern clàssic pagà. Curiosa aparició en el nostre Poema, volgudament pietós cristià.
v. 92. Bascons. Per als Francs els poble Basc romandria sempre com un ferotge bàrbar degut al mite (actualment qüestionat) de la desfeta de Roncesvalls. Ermold se’n fa ressò titllant-lo poèticament de llops, amansits pel rei Lluís. Segurament aquest concepte es perpetuaria tal com podem observar al Còdex Calixtinus on, entre d’altres, hi figura un relat anomenat Liber Peregrinationis (Guia de Peregrins) que elaborà Aimeric Picaud, un monjo que fa una detallada descripció dels accidents geogràfics i humans que trobà fent la ruta de l’apòstol Jaume a Santiago de Compostela, durant el segle XII. La descripció d’aquella gent aquí fins i tot és pejorativa i molt dura, qualificant-los quasi d’animals d’hàbits infrahumans.
Tronador (Tonantis)
Aquesta qualitat aplicada als vv. 35, 330 i 649 és relativament curiosa i no podem estar-nos de fer-ne una apareciació
Recordem-ho, apareixia en Posthomèriques, allí Quint d’Esmirna l’aplicava a Zeus, com a déu tronador. Aquí Ermold en el primer cas l’atorga a Crist, com per marcar-ne un poder sonor extraordinari, un cop sabut això es permet utilitzar-la qualificant el déu cristià d’un poder benefactor que no deixar de ser impressionant. És en la tercera aparició que l’aplica en aquest cas al rei Pipí, la qual cosa no ha deixat de fer córrer molta tinta per tal d’explicar aquesta dotació en un ésser mortal. La més provable sigui la reminiscència més que provable d’un vestigi viu encara aleshores de l’arrianisme en el nostre escriptor, cosa que faria atorgar qualitats físiques extraordinàries a la deïtat i emprar-les de manera addicional en un personatge poderós, com era el cas d’un rei amb molt poder, no tan sols per a elevar-ne les aptituds reials sinó per tal d’obtenir-ne un fruit magnànim perquè, recordem-ho el Poema resulta un panegíric dedicat a un rei de qui s’espera obtenir la remissió d’un càstig.



Hams: Ermold el Negre, Ermoldus Nigellus, Lluís el Pietós, Louis le Pieux, Poesia Narrativa Medieval, Català.

Tornarem amb el text d'Ermold el Negre III.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada