divendres, 24 de juliol de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL IX. ERMOLD EL NEGRE

ERMOLD EL NEGRE I
Estem tractant els diversos llibres compresos en el nostre volum Poesia Narrativa Medieval.
Ara parlarem del llibre Gestes de Ludovic, Cèsar escrit entre els anys 826 i 827 per Ermold el Negre o Negrenc.
El Poema il·lustra una de les primeres incursions dels Francs en els nostres territoris.
En el pla literari, Ermold pertany al segon període del renaixement carolingi que es caracteritza per la maduració de les tècniques i els coneixements acumulats pels fundadors del moviment.
Lla seva producció literària coneguda es redueix a dues imitacions d'Ovidi, dedicades a Pipí d'Aquitània i el Poema present titulat: En honor a Ludovic emperador o Poema en Honor a Ludovic Cèsar August cristià o Les Gestes de Ludovic Cèsar; totes tres fórmules són vàlides. Aquest Poema fou escrit entre els anys 826 i 827, en dístics elegíacs (una estètica amb unclar emmirallament a la prestigiosa cultura clàssica) i, és un notable panegíric històric, important sobretot per narrar-nos esdeveniments contemporanis seus, compresos entre l'any 781 i el 826.
El Poema rep el títol per part de l’autor de In Honorem Hludovici imperatoris o també, Carmen in Honorem Ludovici Christiannissimi Caesaris Augusties o, encara De gestis Ludovici Caesaris.

Es divideix en cinc Parts.
INVOCACIÓ O PREÀMBUL
Aquí l'autor refusa les fórmules introductòries dels antics i demana la inspiració del déu cristià; tot seguit desenvolupa el pla de l'obra i les seves intencions, principalment sol·licitar el perdó del príncep Aquest Preàmbul conté la particularitat que la primera i la darrera lletra de cada vers forma el següent Acròstic: ERNOLDUS CECINIT HLUDOICI CAESARIS ARMA, és a dir: Ermold va cantar les gestes del Cèsar Lluís. Text que recorda clarament el començament de l'Eneida de Virgili: ARMA VIRUMQUE CANO (...) Tot seguit comença

EL CANT PRIMER
S'obra amb una BENEVOLENTIAE CAPTATIO i una nova exposició del pla de l'obra S'hi inclou una llista d'autors (Maró, Nasó, Cató, Flac, Lucà, Homer, Tuli i Macer, Ciceró, Plató, Seduli, Prudenci, Juvenci, Fortunat i Pròsper) en una barreja d'autors pagans i cristians. Per la qual cosa, sense significar-ne un coneixement profund, sí manifesta la coneixença literària de la seva existència.
Segueix amb una narració de l'accés al poder de Lluís, fill de Carlemany, predita per l'etimologia del seu nom (més endavant serà igualment manifestada per Paulí d'Aquilea), s’hi descriu la conquesta de Barcelona i s’esmenta la fundació del monestir de Conques.


Moneda de Lluís el Piadós.

 
EL CANT SEGON
Lluís és confirmat hereu de Carlemany, el seu pare. Amb la mort d’aquest Emperador, Lluís esdevé rei dels Francs. Visita del Papa Esteve IV a fi d'efectuar-ne la coronació imperial. Reformes civils i de l'àmbit eclesiàstic que es permet modificar l’anterior sistema. També s’hi narra tot seguit la història de Sant Benet (recordem que se’n disposava d’una visió a la Regla de Sant Benet, en llengua Franca)

EL CANT TERCER
Guerra amb els Bretons. Durant una ambaixada, fa que Witchaire esmenti la història d'Eneas, Aquil·les i Pompeu, amb la qual cosa torna de demostrar certs coneixements literaris clàssics. Consideracions de l'estat de l'església a l'Imperi. Finalment també s’hi narra el duel del primer comte de Barcelona Berà, després d’aquella conquesta (del 801 al 820), un Got autòcton amb el campió Franc que l’ha acusat de traïció, Saniló.

EL CANT QUART
Conversió i sotmetiment dels Normands. S'inclouen els fragments més coneguts del Poema: les descripcions del temple i el palau d'Iingelheim.
Segona guerra contra els Bretons.
Referència a uns miracles esdevinguts a la catedral de Notre Dame d'Estrasburg.

L’autor clou el Poema, com al Preàmbul, llençant unes sentides súpliques per les seves faltes (sense detallar-les), tot i no considerar-se un dels principals culpables i, torna a demanar perdó davant del nou emperador, Lluís.


Les dades sobre l’autor són significativament del tot interessades perquè les extraiem de la informació que ell ens dóna de si mateix llevat de tres diplomes de Ludovic Pius (redactats entre l’any 835 i 837) que atorguen unes concessions a un abat del monestir d’Aniane del Llenguadoc, a la diòcesi de Maguelone, a un tal Ermenaldus. En aquest cas podria tractar-se del nostre autor perquè les similituds d’ambdós noms, concorden amb altres casos medievals de confusions de noms. A més Ermold va elogiar en una de les seves composicions el monestir d’Aniane i les virtuts del seu fundador Sant Benet.
A més, és directament en el mateix Poema on l’autor consigna les dades de la paternitat del text, a diferència d’altres textos que hem anat veient i que malauradament restaran d’autoria obscura. El nostre text presenta la peculiaritat que el nostre autor va emprendre, al Preàmbul de la seva obra, la feixuga tasca d’incloure un Acròstic, de tal manera que, per a desxifrar-lo cal llegir la primera i la darrera lletra de cada vers, amb el resultat que hem consignat més amunt i que és el següent:

Ermoldus cecinit Hludoici Caesaris arma.

I malgrat que es tracta d’un Preàmbul amb un llatí forçat per aquesta proesa hem de reconèixer per tot plegat requerí d’una habilitat considerable, per tal de reeixir en el seu propòsit.
Ermold aconsegueix una gran unitat del relat total de l’obra i, tot i així es nota una gran diferència entre les descripcions de la Primera Part i la de les tres següents, ja que mentre la Primera sembla seguir models literaris dels clàssics, en les darreres els fets narrats, són posteriors a l’any 824 i sembla ser que ell els havia viscut personalment, per la qual cosa contenen molta més quantitat de detalls minuciosos que delaten l’obra evident d’un testimoni ocular.
El còdex de l’obra present va estar perdut entre documents medievals a la Biblioteca Imperial de Viena i no va sortir a la llum fins el segle XVIII, gràcies a l’edició i comentaris d’un bibliotecari de Mòdena, Muratori.

En el moment d’escriure el Poema que tractem, Ermold declara trobar-se exiliat a Estrasburg, pel fet d’haver comès una falta, que no ens especifica, però si constatem la seva gravetat, per com incrementa la insistència en demanar el perdó del monarca. Amb tot, les dates esmentades de redacció no concorden amb una conspiració dels fills del rei que es produí realment l’any 830. D’aquesta manera els motius del càstig de l’exili imposat a n’Ermold, queden velats però sabem que són d’una naturalesa força greu, si fem cas a les mostres de penediment que el nostre autor expressa.
Però potser aquesta insistència, aquest to un xic exagerat, podria tractar-se d’una maniobra ridícula per com sembla, en altres ocasions de la seva vida, seguir aquest estil, amb pretesa intenció de cercar la complicitat mitjançat la ilaritat. Així al nostre autor, segons es desprèn en diversos moments de la seva vida, podem acordar-li un gran sentit de l’humor. En el seu Poema hi ha un fragment on detalla que durant l’expedició a la Bretanya va haver de carregar amb un escut molt pesat i una gran espasa, així ens diu que ningú es va plànyer de les seves ferides. Ens relata que Lluís, veient-lo, tan feixugament carregat, se’n meravellà i esclatant de riure li va dir: “Germà, deixeu aquestes armes; les lletres us escauen més” (vv. 2016-19) Tal vegada la seva insistència cercava de nou la complicitat que havia existit aleshores entre ell i el príncep.


El Poema també és un dels primers en narrar les lluites entre sarraïns i cristians i de relatar un dels primers fets consolidats de reconquesta dels territoris hispànics ocupats pels àrabs. No descabdella fil per randa la vida completa de Lluís el Pietós (Ludovic Pius), però és molt interessant per les aportacions dels personatges dels fets que hi relata, amb les peculiaritats que, tot apunta, l’autor seguia de molt a prop. Així ho podem constatar en els diàlegs i escenificació de les preparacions a la marxa dels Francs als Champs de Mai on hi trobem: discursos, discussions, o bé el detall de les tasques encomanades pel monarca als seus MISSI DOMINICI, relat de les festes de la cort, caceres reials, etc; així com també, no tan sols la campanya de Ludovic contra el bretó Murman, o la visita papal a Reims i, la del Normand Herold a Aix la Chapelle, sinó allò que ens interessa aquí, l’anedotari del setge a la primavera de l’any 801 de Barcelona i la seva conquesta per l’exèrcit Franc, precisament el relat del fragment del text que hem triat concretament de la Primera Part del Poema.
Des de fets llegendaris com el llançament de la llança que es clava a la pedra de la muralla, per part del mateix Lluís o, de més mundanals com les invectives que es llancen un i altre bàndol dels assetjants i assetjats que, de fet, lluny d’haver-se redactat dins de les cròniques històriques corresponents, ens forneixen un material més d’acord amb els propòsits que esperem de les obres que analitzem: detalls poètics, narratius i literaris de gran consistència narrativa i èpica, en aquest cas.
De fet per a nosaltres és aquest l’interès que presenta el Poema que s’enquadra perfectament en la Narrativa Poètica, perquè treballa amb els materials històrics i els converteix en narració èpica mentre els embolcalla amb els colors que pot proporcionar el vers extrets de la paleta embellidora que és la poesia.
De fet el fet d’involucrar figures històriques i les seves reaccions a les històries del Poemes Narratius és el mecanisme o el primer pas que marca la transformació de la història estricta a l’epopeia a través de la llum poètica.
Una altra característica interessant del Poema és el seu estil directe, ple de diàlegs constants entre els protagonistes, de discursos i parlaments a les assemblees, etc, que Ermold insereix hàbilment enmig de la narració i fan del Poema una crònica rimada dinàmica i, més encara, una autèntica creació artística.

HAMS: Ermold el Negre, Ermoldus Nigellus, Lluís el Pietós, Louis le Pieux, Poesia Narrativa Medieval, Català.

Seguirem a:
Ermold el Negre II.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada