Estem tractant els diversos llibres
compresos en el nostre volum Poesia Narrativa Medieval.
Ara parlarem del llibre Gestes de
Ludovic, Cèsar escrit entre els anys 826 i 827 per
Ermold el Negre o Negrenc.
El Poema il·lustra una de les
primeres incursions dels Francs en els nostres territoris.
En
el pla literari, Ermold pertany al segon període del
renaixement carolingi que es caracteritza per la maduració de
les tècniques i els coneixements acumulats pels fundadors del
moviment.
Lla
seva producció literària coneguda es redueix a dues
imitacions d'Ovidi, dedicades a Pipí d'Aquitània i el
Poema present titulat: En honor a Ludovic emperador
o Poema en Honor a Ludovic Cèsar August cristià
o Les Gestes de Ludovic Cèsar; totes tres fórmules
són vàlides. Aquest Poema fou escrit entre els anys 826
i 827, en dístics elegíacs (una estètica amb
unclar emmirallament a la prestigiosa cultura clàssica) i, és
un notable panegíric històric, important sobretot per
narrar-nos esdeveniments contemporanis seus, compresos entre l'any
781 i el 826.
El
Poema rep el títol per part de l’autor de In Honorem
Hludovici imperatoris o també, Carmen in Honorem
Ludovici Christiannissimi Caesaris Augusties o, encara De
gestis Ludovici Caesaris.
Es
divideix en cinc Parts.
INVOCACIÓ
O PREÀMBUL
Aquí
l'autor refusa les fórmules introductòries dels antics
i demana la inspiració del déu cristià; tot
seguit desenvolupa el pla de l'obra i les seves intencions,
principalment sol·licitar el perdó del príncep
Aquest Preàmbul conté la particularitat que la primera
i la darrera lletra de cada vers forma el següent Acròstic:
ERNOLDUS CECINIT HLUDOICI CAESARIS ARMA, és a dir: Ermold
va cantar les gestes del Cèsar Lluís. Text que recorda
clarament el començament de l'Eneida de Virgili:
ARMA VIRUMQUE CANO (...) Tot seguit comença
EL
CANT PRIMER
S'obra
amb una BENEVOLENTIAE CAPTATIO i una nova exposició del pla de
l'obra S'hi inclou una llista d'autors (Maró, Nasó,
Cató, Flac, Lucà, Homer, Tuli i Macer, Ciceró,
Plató, Seduli, Prudenci, Juvenci, Fortunat i Pròsper)
en una barreja d'autors pagans i cristians. Per la qual cosa, sense
significar-ne un coneixement profund, sí manifesta la
coneixença literària de la seva existència.
Segueix
amb una narració de l'accés al poder de Lluís,
fill de Carlemany, predita per l'etimologia del seu nom (més
endavant serà igualment manifestada per Paulí
d'Aquilea), s’hi descriu la conquesta de Barcelona i s’esmenta la
fundació del monestir de Conques.
 | |
| Moneda de Lluís el Piadós. |
EL
CANT SEGON
Lluís
és confirmat hereu de Carlemany, el seu pare. Amb la mort
d’aquest Emperador, Lluís esdevé rei dels Francs.
Visita del Papa Esteve IV a fi d'efectuar-ne la coronació
imperial. Reformes civils i de l'àmbit eclesiàstic que
es permet modificar l’anterior sistema. També s’hi narra
tot seguit la història de Sant Benet (recordem que se’n
disposava d’una visió a la Regla de Sant Benet, en
llengua Franca)
EL
CANT TERCER
Guerra
amb els Bretons. Durant una ambaixada, fa que Witchaire esmenti la
història d'Eneas, Aquil·les i Pompeu, amb la qual cosa
torna de demostrar certs coneixements literaris clàssics.
Consideracions de l'estat de l'església a l'Imperi. Finalment
també s’hi narra el duel del primer comte de Barcelona
Berà, després d’aquella conquesta (del 801 al 820),
un Got autòcton amb el campió Franc que l’ha acusat
de traïció, Saniló.
EL
CANT QUART
Conversió
i sotmetiment dels Normands. S'inclouen els fragments més
coneguts del Poema: les descripcions del temple i el palau
d'Iingelheim.
Segona
guerra contra els Bretons.
Referència
a uns miracles esdevinguts a la catedral de Notre Dame d'Estrasburg.
L’autor
clou el Poema, com al Preàmbul, llençant unes sentides
súpliques per les seves faltes (sense detallar-les), tot i no
considerar-se un dels principals culpables i, torna a demanar perdó
davant del nou emperador, Lluís.
Les
dades sobre l’autor són significativament del tot
interessades perquè les extraiem de la informació que
ell ens dóna de si mateix llevat de tres diplomes de Ludovic
Pius (redactats entre l’any 835 i 837) que atorguen unes
concessions a un abat del monestir d’Aniane del Llenguadoc, a la
diòcesi de Maguelone, a un tal Ermenaldus. En aquest cas
podria tractar-se del nostre autor perquè les similituds
d’ambdós noms, concorden amb altres casos medievals de
confusions de noms. A més Ermold va elogiar en una de les
seves composicions el monestir d’Aniane i les virtuts del seu
fundador Sant Benet.
A més, és directament en
el mateix Poema on l’autor consigna les dades de la paternitat del
text, a diferència d’altres textos que hem anat veient i que
malauradament restaran d’autoria obscura. El nostre text presenta
la peculiaritat que el nostre autor va emprendre, al Preàmbul
de la seva obra, la feixuga tasca d’incloure un Acròstic, de
tal manera que, per a desxifrar-lo cal llegir la primera i la darrera
lletra de cada vers, amb el resultat que hem consignat més
amunt i que és el següent:
Ermoldus cecinit Hludoici
Caesaris arma.
I malgrat que es tracta d’un Preàmbul
amb un llatí forçat per aquesta proesa hem de
reconèixer per tot plegat requerí d’una habilitat
considerable, per tal de reeixir en el seu propòsit.
Ermold aconsegueix una gran unitat del
relat total de l’obra i, tot i així es nota una gran
diferència entre les descripcions de la Primera Part i la de
les tres següents, ja que mentre la Primera sembla seguir models
literaris dels clàssics, en les darreres els fets narrats, són
posteriors a l’any 824 i sembla ser que ell els havia viscut
personalment, per la qual cosa contenen molta més quantitat de
detalls minuciosos que delaten l’obra evident d’un testimoni
ocular.
El còdex de l’obra present va
estar perdut entre documents medievals a la Biblioteca Imperial de
Viena i no va sortir a la llum fins el segle XVIII, gràcies a
l’edició i comentaris d’un bibliotecari de Mòdena,
Muratori.
En el moment d’escriure el Poema que
tractem, Ermold declara trobar-se exiliat a Estrasburg, pel fet
d’haver comès una falta, que no ens especifica, però
si constatem la seva gravetat, per com incrementa la insistència
en demanar el perdó del monarca. Amb tot, les dates esmentades
de redacció no concorden amb una conspiració dels fills
del rei que es produí realment l’any 830. D’aquesta manera
els motius del càstig de l’exili imposat a n’Ermold,
queden velats però sabem que són d’una naturalesa
força greu, si fem cas a les mostres de penediment que el
nostre autor expressa.
Però potser aquesta insistència,
aquest to un xic exagerat, podria tractar-se d’una maniobra
ridícula per com sembla, en altres ocasions de la seva vida,
seguir aquest estil, amb pretesa intenció de cercar la
complicitat mitjançat la ilaritat. Així al nostre
autor, segons es desprèn en diversos moments de la seva vida,
podem acordar-li un gran sentit de l’humor. En el seu Poema hi ha
un fragment on detalla que durant l’expedició a la Bretanya
va haver de carregar amb un escut molt pesat i una gran espasa, així
ens diu que ningú es va plànyer de les seves ferides.
Ens relata que Lluís, veient-lo, tan feixugament carregat,
se’n meravellà i esclatant de riure li va dir: “Germà,
deixeu aquestes armes; les lletres us escauen més” (vv.
2016-19) Tal vegada la seva insistència cercava de nou la
complicitat que havia existit aleshores entre ell i el príncep.
El
Poema també és un dels primers en narrar les lluites
entre sarraïns i cristians i de relatar un dels primers fets
consolidats de reconquesta dels territoris hispànics ocupats
pels àrabs. No descabdella fil per randa la vida completa de
Lluís el Pietós (Ludovic Pius), però és
molt interessant per les aportacions dels personatges dels fets que
hi relata, amb les peculiaritats que, tot apunta, l’autor seguia de
molt a prop. Així ho podem constatar en els diàlegs i
escenificació de les preparacions a la marxa dels Francs als
Champs de Mai on hi trobem: discursos, discussions, o bé el
detall de les tasques encomanades pel monarca als seus MISSI
DOMINICI, relat de les festes de la cort, caceres reials, etc; així
com també, no tan sols la campanya de Ludovic contra el bretó
Murman, o la visita papal a Reims i, la del Normand Herold a Aix la
Chapelle, sinó allò que ens interessa aquí,
l’anedotari del setge a la primavera de l’any 801 de Barcelona i
la seva conquesta per l’exèrcit Franc, precisament el relat
del fragment del text que hem triat concretament de la Primera Part
del Poema.
Des
de fets llegendaris com el llançament de la llança que
es clava a la pedra de la muralla, per part del mateix Lluís
o, de més mundanals com les invectives que es llancen un i
altre bàndol dels assetjants i assetjats que, de fet, lluny
d’haver-se redactat dins de les cròniques històriques
corresponents, ens forneixen un material més d’acord amb els
propòsits que esperem de les obres que analitzem: detalls
poètics, narratius i literaris de gran consistència
narrativa i èpica, en aquest cas.
De fet per a nosaltres és aquest
l’interès que presenta el Poema que s’enquadra
perfectament en la Narrativa Poètica, perquè treballa
amb els materials històrics i els converteix en narració
èpica mentre els embolcalla amb els colors que pot
proporcionar el vers extrets de la paleta embellidora que és
la poesia.
De fet el fet d’involucrar figures
històriques i les seves reaccions a les històries del
Poemes Narratius és el mecanisme o el primer pas que marca la
transformació de la història estricta a l’epopeia a
través de la llum poètica.
Una altra característica
interessant del Poema és el seu estil directe, ple de diàlegs
constants entre els protagonistes, de discursos i parlaments a les
assemblees, etc, que Ermold insereix hàbilment enmig de la
narració i fan del Poema una crònica rimada dinàmica
i, més encara, una autèntica creació artística.
HAMS: Ermold el Negre, Ermoldus Nigellus, Lluís el Pietós, Louis le Pieux, Poesia Narrativa Medieval, Català.
Seguirem a:
Ermold el Negre II.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada