Allò que coneixem de l’autor,
com tants autors medievals perduts en les fonts extraviades, ens ho
proporciona un altre Ekkehard (s’autoanomena IV, en referència
al nostre autor que seria el I), monjo del mateix monestir que el
nostre autor, uns anys després, el 1060 i el fa d’Ekkehard I
i, a més, el fa deixeble de Gerald, famós mestre
capitulari del que se’n tenen sobrades referències, cosa que
ens permet situar l’activitat del nostre autor pels volts de l’any
920.
Sabem que Gerald, aquell que figura com
el dador del Poema en el Pròleg (v. 11), fou monjo a Sant
Gall tota la seva vida. El més lògic és que
oferís una obra escrita per un seu antic alumne a qui ell va
fer de mestre.
 |
Ekkehard
|
Gerald ens diu composà el Pròleg
del llibre, vint-i-dos versos obscurs, enfarfegats, lleonins, molt
diferents de la resta del llibre.
Els versos del Poema són
elegants, fàcils, tot i que presentin una llatinitat mediocre
però la seva obra, en conjunt, conté la més rara
de les qualitats literàries: la vida.
La fractura dels hexàmetres de
la nostra obra, per alguns estudiosos (M. Wolf) serien una prova de
veure-hi traces d’al·literació pròpia de la
tradició oral germànica original que haurien al text
llatí.
 |
| Pàgina del Waltharius |
La major part de l’acció del
Poema es produeix a Europa; concretament en una àmplia zona
entre els rius Danubi i el Rin, el Loire i les muntanyes dels Alps;
una demarcació força separada de la Panònia, la
terra dels Huns que són els conductors de la història,
concretament a la zona central d’Europa alpina i meridional.
Els Francs, que en el Poema són
els primers en rebre la visita dels Huns El segon poble en rebre
l’atzagaiada dels Huns en el relat són els Burgundis, un
poble provinent del Vístula, al Bàltic El tercer poble
sotmès als Huns en el nostre relat és el dels Visigots
que havien estat desplaçats en iniciar els seus primers
moviments, fou aleshores quan aconseguiren primer la Tràcia i
després Aquitània, al sud de la Gàl·lia
(del Loira als Pirineus), que és el punt on figuren en el
nostre relat.
Centrant-nos en el desplegament de
recursos geogràfics concrets, resseguint el text hi trobem
unes fórmules característiques per a descriure el
transcurs del temps, pròpies del nostre relat, perquè
hi relaciona gran quantitat de punts cardinals.
En un fragment, de la Segona Part del
llibre, concretament en el comprès entre els versos 1130 i
1134 se’ns hi diu:
“Mentrestant, Febus (el sol)
s’inclinava vers occident
aturant els seus darrers vestigis
habituals a Thule
i deixant al seu darrere enllà
Escòcia i Ibèria.
En tant que poc a poc escalfava les
ones oceàniques,
deixant a l’astre crepuscular la
tasca d’aclarir Ausònia.”
L’illa de Taprobane és el nom
a tic donat a Sri Lanka actual, abans Ceilan, una illa que es troba
al sud de la península de la Índia. Sí, és
curiós que un autor medieval en pugui fer esment i més,
centrant la seva narració a la part central i meridional
d’Europa, l’explicació de tota la resta sobre seva
utilització la donem àmpliament al nostre llibre Poesia
Narrativa Medieval.
L’últim apunt escenogràfic
que volem comentar no és el menys important ans al contrari és
l’escenari únic on es mourà l’acció, des de
en prou feines entrada la Segona Part i tota la resta de l’obra,
fins el vers 1456. Es tracta d’un indret a nomenat Les Vosges.
Se’ns el descriu com una zona boscosa:
“Mentrestant l’heroi s’allunyà
del riu
i arribà a un indret boscós
que en deien Les Vosges.
Aquest bosc immens, que era cau de
bèsties salvatges,
feia d’atzucac dels cans que els fan
encalç al so del corn.
En un recer s’hi apropen dos cim que
queden quasi junts,
entre els quals es bada una estreta
balma riallera
formant no un trau sinó, per com
s’hi ajunta el rocam,
l’indret més apte per
esmunyir-s’hi lladres sanguinaris.”
(vv. 489-496)
L’emplaçament real de Les
Vosges, l‘escenari dels combats entre l’heroi del Poema i els
diversos campions Francs, ha estat un indret recercar per les lletres
alemanyes entusiàsticament. Mentre Grimm el feia a Framont,
entre Schirmeck i Raon-sur-Plaine; Uhland, el caminant infatigable,
li semblà trobar ressons del nom en un indret anomenat
Wasenstein, entre Biche i Wisembourg, prop de la ciutat de
Niedersteimbch.
Però seria impossible que fos
aquest lloc perquè en els versos del 1142 al 1145, Walther
pensa, en fer-se fosc, que els seus adversaris restants han anat a
cercar ajut per a retornar amb reforços pel matí, cosa
que per la distància seria impossible d’acomplir. De
l’indret que proposa a Worms hi ha 22 llegües, és a
dir, el doble per anar i tornar, quasi bé més de cent
quilòmetres, per tant, del tot impracticable.
Ironia
En aquest aspecte el nostre autor
podríem dir, presenta un estil força esmolat, si més
no en alguns dels fragments que hem detectat.
En
els versos 1401 al 1404:
“Quan
ja acabà tot, allí tots ells hi varen deixar la seva
petja:
el
rei Gúnthar la cama; la mà, abandonada,
per
Walther i Hagen
el seu ull convuls.
Fou
un bon repartiment de braçalets del tresor dels Huns!
“
Es tracta d’una crua ironia sobre la
macabre descripció del resultat final de la lluita. Tots els
combatents hi han deixat una part del seu cos i, la pua del nostre
autor es manifesta amb l’adjectivació que utilitza per a
descriure’n els desperfectes del seu estat físic, cosa que
ens fa pensar que aquest “humor negre” que estem detectant en
l’autor del Poema és una seva constant. Així la part
segada a l’heroi Troià roman en moviment al camp de batalla,
possiblement formi part d’un cert humor que l’autor se servia de
complicitat al seu entorn, però no deixa de sorprendre’ns-en
tanta mordacitat.
El darrer fragment de l’episodi és
concloent i, podríem dir que en resulta una sentència
que vol ser exemplar. Les parts corporals esguerrades, anteriorment i
crua exposades, són una mena de just bescanvi per l’avarícia
dels seus posseïdors, en voler prendre i no voler repartir la
riquesa present.
Ben cert una mordaç moralitat,
tal vegada fóra de mida, però ben d’acord amb tot el
relat en el seu conjunt, si hi volem extrapolar un missatge ètic
adreçat als alumnes que copiaven el Poema, com exercici
caligràfic, en el convent de Sant Gall.
Versos 1425 al 1438
El Franc diu: “Caldrà que
cacis molts cérvols, amic meu,
per tal que et forneixin guants prou
ben sovint.
Ara, el guant dret et recomano sigui de
llana i ben lligat,
així enganyaràs als qui
no et sàpiguen el secret.
Bah! Tal com dius, faltant el costum
dels teus,
se’t veurà cenyir l’espasa
al flanc dret
i si tens ganes d’abraçar la
teva dona,
ja sabrà anar a repèl el
teu braç esquerre?
O potser voldràs abreujar? En
aquest cas hauràs de deixar
fer-ho tot a la mà dreta.”
Walther li respongué:
“Les teves temptadores bromes,
Sicambre borni, les admiro.
Quan caci cérvols evita tu
menjar senglar.
Miraràs d’esbiaixada els teus
servidors vigilant-los,
i alhora podràs saludar la resta
de convidats que t’acompanyin.”
Hams: Waltharius, Àtila, Les Vosges
Seguirem a Waltharius IV
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada