dissabte, 18 de juliol de 2015

POESIA NARRATIVA MEDIEVAL VII. WALTHARIUS III

WALTHARIUS III

Allò que coneixem de l’autor, com tants autors medievals perduts en les fonts extraviades, ens ho proporciona un altre Ekkehard (s’autoanomena IV, en referència al nostre autor que seria el I), monjo del mateix monestir que el nostre autor, uns anys després, el 1060 i el fa d’Ekkehard I i, a més, el fa deixeble de Gerald, famós mestre capitulari del que se’n tenen sobrades referències, cosa que ens permet situar l’activitat del nostre autor pels volts de l’any 920.
Sabem que Gerald, aquell que figura com el dador del Poema en el Pròleg (v. 11), fou monjo a Sant Gall tota la seva vida. El més lògic és que oferís una obra escrita per un seu antic alumne a qui ell va fer de mestre.
Ekkehard
Gerald ens diu composà el Pròleg del llibre, vint-i-dos versos obscurs, enfarfegats, lleonins, molt diferents de la resta del llibre.
Els versos del Poema són elegants, fàcils, tot i que presentin una llatinitat mediocre però la seva obra, en conjunt, conté la més rara de les qualitats literàries: la vida.
La fractura dels hexàmetres de la nostra obra, per alguns estudiosos (M. Wolf) serien una prova de veure-hi traces d’al·literació pròpia de la tradició oral germànica original que haurien al text llatí.
Pàgina del Waltharius
La major part de l’acció del Poema es produeix a Europa; concretament en una àmplia zona entre els rius Danubi i el Rin, el Loire i les muntanyes dels Alps; una demarcació força separada de la Panònia, la terra dels Huns que són els conductors de la història, concretament a la zona central d’Europa alpina i meridional.
Els Francs, que en el Poema són els primers en rebre la visita dels Huns El segon poble en rebre l’atzagaiada dels Huns en el relat són els Burgundis, un poble provinent del Vístula, al Bàltic El tercer poble sotmès als Huns en el nostre relat és el dels Visigots que havien estat desplaçats en iniciar els seus primers moviments, fou aleshores quan aconseguiren primer la Tràcia i després Aquitània, al sud de la Gàl·lia (del Loira als Pirineus), que és el punt on figuren en el nostre relat.

Centrant-nos en el desplegament de recursos geogràfics concrets, resseguint el text hi trobem unes fórmules característiques per a descriure el transcurs del temps, pròpies del nostre relat, perquè hi relaciona gran quantitat de punts cardinals.
En un fragment, de la Segona Part del llibre, concretament en el comprès entre els versos 1130 i 1134 se’ns hi diu:

“Mentrestant, Febus (el sol) s’inclinava vers occident
aturant els seus darrers vestigis habituals a Thule
i deixant al seu darrere enllà Escòcia i Ibèria.
En tant que poc a poc escalfava les ones oceàniques,
deixant a l’astre crepuscular la tasca d’aclarir Ausònia.”

L’illa de Taprobane és el nom a tic donat a Sri Lanka actual, abans Ceilan, una illa que es troba al sud de la península de la Índia. Sí, és curiós que un autor medieval en pugui fer esment i més, centrant la seva narració a la part central i meridional d’Europa, l’explicació de tota la resta sobre seva utilització la donem àmpliament al nostre llibre Poesia Narrativa Medieval.

L’últim apunt escenogràfic que volem comentar no és el menys important ans al contrari és l’escenari únic on es mourà l’acció, des de en prou feines entrada la Segona Part i tota la resta de l’obra, fins el vers 1456. Es tracta d’un indret a nomenat Les Vosges. Se’ns el descriu com una zona boscosa:

“Mentrestant l’heroi s’allunyà del riu
i arribà a un indret boscós que en deien Les Vosges.
Aquest bosc immens, que era cau de bèsties salvatges,
feia d’atzucac dels cans que els fan encalç al so del corn.
En un recer s’hi apropen dos cim que queden quasi junts,
entre els quals es bada una estreta balma riallera
formant no un trau sinó, per com s’hi ajunta el rocam,
l’indret més apte per esmunyir-s’hi lladres sanguinaris.”
(vv. 489-496)

L’emplaçament real de Les Vosges, l‘escenari dels combats entre l’heroi del Poema i els diversos campions Francs, ha estat un indret recercar per les lletres alemanyes entusiàsticament. Mentre Grimm el feia a Framont, entre Schirmeck i Raon-sur-Plaine; Uhland, el caminant infatigable, li semblà trobar ressons del nom en un indret anomenat Wasenstein, entre Biche i Wisembourg, prop de la ciutat de Niedersteimbch.
Però seria impossible que fos aquest lloc perquè en els versos del 1142 al 1145, Walther pensa, en fer-se fosc, que els seus adversaris restants han anat a cercar ajut per a retornar amb reforços pel matí, cosa que per la distància seria impossible d’acomplir. De l’indret que proposa a Worms hi ha 22 llegües, és a dir, el doble per anar i tornar, quasi bé més de cent quilòmetres, per tant, del tot impracticable.

Ironia
En aquest aspecte el nostre autor podríem dir, presenta un estil força esmolat, si més no en alguns dels fragments que hem detectat.

En els versos 1401 al 1404:
Quan ja acabà tot, allí tots ells hi varen deixar la seva petja:
el rei Gúnthar la cama; la mà, abandonada,
per Walther i Hagen el seu ull convuls.
Fou un bon repartiment de braçalets del tresor dels Huns! “

Es tracta d’una crua ironia sobre la macabre descripció del resultat final de la lluita. Tots els combatents hi han deixat una part del seu cos i, la pua del nostre autor es manifesta amb l’adjectivació que utilitza per a descriure’n els desperfectes del seu estat físic, cosa que ens fa pensar que aquest “humor negre” que estem detectant en l’autor del Poema és una seva constant. Així la part segada a l’heroi Troià roman en moviment al camp de batalla, possiblement formi part d’un cert humor que l’autor se servia de complicitat al seu entorn, però no deixa de sorprendre’ns-en tanta mordacitat.
El darrer fragment de l’episodi és concloent i, podríem dir que en resulta una sentència que vol ser exemplar. Les parts corporals esguerrades, anteriorment i crua exposades, són una mena de just bescanvi per l’avarícia dels seus posseïdors, en voler prendre i no voler repartir la riquesa present.
Ben cert una mordaç moralitat, tal vegada fóra de mida, però ben d’acord amb tot el relat en el seu conjunt, si hi volem extrapolar un missatge ètic adreçat als alumnes que copiaven el Poema, com exercici caligràfic, en el convent de Sant Gall.

Versos 1425 al 1438

El Franc diu: “Caldrà que cacis molts cérvols, amic meu,
per tal que et forneixin guants prou ben sovint.
Ara, el guant dret et recomano sigui de llana i ben lligat,
així enganyaràs als qui no et sàpiguen el secret.
Bah! Tal com dius, faltant el costum dels teus,
se’t veurà cenyir l’espasa al flanc dret
i si tens ganes d’abraçar la teva dona,
ja sabrà anar a repèl el teu braç esquerre?
O potser voldràs abreujar? En aquest cas hauràs de deixar
fer-ho tot a la mà dreta.” Walther li respongué:
“Les teves temptadores bromes, Sicambre borni, les admiro.
Quan caci cérvols evita tu menjar senglar.
Miraràs d’esbiaixada els teus servidors vigilant-los,
i alhora podràs saludar la resta de convidats que t’acompanyin.”



Hams: Waltharius, Àtila, Les Vosges
Seguirem a Waltharius IV



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada