PERE PORTER A L'INFERN IV

PERE PORTER A L'INFERN (CONTINUACIÓ)

4

Arbre foguejant

Després vegé un arbre tot foguejant, en el qual estaven penjades sis persones, les quals foren tutors i curadors d’un tal Romaguera, el qual, quan tingué edat competent, els demanà li donessin compte i raó de la tutela, i dits curadors tenien els béns, i en particular una torre amb les terres, i li feren pledejar una cosa tant justa. I un dia dit pubill va trobar un dels dits curadors, amb el qual prengué tanta còlera que li tirà amb un pedrenyal i el matà dins la ciutat de Barcelona, pel qual cas dit pubill fou penjat, essent virrei de Catalunya el prior Don Hernando Ier¹.

Sínia amb els catúfols prenent aigua

Després dit Pere Porter se girà i, mirant d’una part i altra, vegé una cosa molt horrorosa i espantosa a manera d’una sínia que sempre rodava, i en lloc de catúfols eren posats pare i fill, molt principals i coneguts, i avui els que viuen i venen d’aquells són nobles i titulars, els quals havien estat mercaders i homes de grans diners; i quan l’un s’encontrava amb l’altre, això es, el pare amb el, fill, s’esgarrapaven i es daven grans cops amb tanta ràbia i malícia i còlera, que, era tant gran l’avalot i soroll, que pareixia que tot se n’entrés. I demanant dit Porter perquè es barallaven i tant fort se pegaven, el Dimoni que l’havia portat allí digué que eren pare i fill; que el pare, quan mori, deixà hereu a son fill i li manà que restituís l’heretat i béns a les persones que trobaria escrites i anomenades en el llibre escrit de sa mà, per quant tots els béns i heretats que tenia i posseïa eren de mal just i ho tenia usurpat i robat; i digué a son fill que es fes frare si es volia salvar. Dit pare morí i fou condemnat per això que ell no volgué restituir, puix ho sabia. Dit fill, mort son pare, pensà que si es fes la voluntat de son pare ninguna cosa tindria per a elI, i que de necessitat s’havia de fer frare, i féu una resolució en sí mateix, dient: «Mon pare, quan vivia, ja sabia ell estar en obligació de restituir tots els béns que ell tenia malaguanyats i de mal just. Qui millor ho podia haver fet que ell mateix, que sabia la veritat? Ell en volgué gaudir i viure esplèndidament i els ha gastat a son plaer: jo també en vull viure i gosar com mon pare, i en vull trumfar i no em vull fer frare. Se n’hagués fet ell i no hagués guanyat els béns malament, que no m'hauria de deixar en el testament ni manar-me tal cosa. Jo faré el mateix: deixaré a mon hereu que els restitueixi. A més d’això, me digué i manà que li fes bé per la seva anima i quiscun any li prengués butlla de la Creuada. Jo no en faré res, perquè mon pare o és al Cel o al Purgatori o a l’Infern. Si és a l’Infern, no li ha d'aprofitar; si es al Purgatori, ell n’eixirà quan Déu serà servit i haurà prou purgat; si es al Cel, no té necessitat de ninguna cosa.» I per quant el fill morí amb esta resolució, se vingué a condemnar, i foren portats a l’Infern de la manera que veus, i quan s’encontren fan el que veus d'esgarrapar-se i pegar-se, i diu el pare al fill: «Oh traïdor! No t’ha via jo manat i dit en mon testament que restituïssis mos béns a les persones anomenades i escrites de la meva pròpia mà en un llibre que tu tingueres i llegires? Si ho haguessis fet no series ací donant-me pena i turment com me dones». I respon el fill: «Oh pare malvat! No teníeu vós obligació de restituir-ho, puix ho havíeu mal guanyat i fetes les maldats, i no deixar-ho a mi que ho fes? Vós us haguéssiu fet frare i no seriem ací ni vós ni jo, i així vós sou la causa de tots nostres mals. Us havíeu vós de refiar de mi, traïdor i mal home? No sabíeu que els que d’altres se refien queden enganyats? Per això es raó paguem els dos, vós perquè fóreu l’autor de la maldat, i jo per no obeir-vos i no fer lo que vós m’havíeu dit i manat en vostre testament».

Després dit Porter veié a misser Franquesa, que fou del Real Consell, el qual estava en grans treballs tant per lo que havia delinquit en son ofici, com també per ser causa de que no s’efectués el passar la sèquia per la plana d’Urgell, sabent i veient que era convenient a la redempció de tots els pobles de Catalunya; i que havent anat dit Franquesa a dita plana d’Urgell i haver vistos els llocs per on havia de passar dita sèquia, i havent fet pagar i composar dits llocs per a fer dita traça i obra, s’aturà ell els diners que s’havien exigit i restaren per a remuneració del treball que ell hi prengué.

Saint Homobonus

Després veié un jutge que fou de reclams de la Cort del Veguer de Barcelona, el qual féu convenir que els diners dels dipòsits se dipositessin en el banc de Damià Puiggener, mercader, i dit Puiggener els donava a canvi per als dos, i així a penes mai feia provisió en que hagués de soltar deposat; i avui en dia, ni de la hisenda de dit jutge, ni d’en Puiggener, mercader, hi ha hereu que pugui demostrar béns dels tals.

Per últim, veié grandíssims focs en els quals havia moltes persones de tots gèneres d’estaments i molts doctors del Real Consell, i advocats, notaris i cavallers, els quals, quan vivien, tingueren consell i s’ajuntaren una i moltes vegades en l’església de Sant Just de Barcelona, i consultaren de procedir contra D. Diego Claver, visitador general de Catalunya, a fi i efecte de que no es prosseguís bé la visita i no poguessin ser ells castigats.

Com dit Pere Porter hagué vist totes les coses referides, se posà a plorar, dient;

— Jesús, Jesús, Maria, no em desampareu! I com sentissin dites paraules els Dimonis, vingueren i el rodejaren, dient-li:

- Què t’havem fet nosaltres que hagis tu gosat entrar ací i volgut invocar els noms de Jesús i Maria, els quals ens fan tremolar a tots? Avui és Sant Miquel de Setembre. Vés-te’n i no ens inquietis.

5

Romeu. Finestra de St Jaume Compostel·la

Estant així dit Porter, se trobà al costat d’un home molt gentil vestit com un romeu, molt resplendent, que portava un bordó en les mans, i li digué:

— Pere Porter, vine i segueix-me. I donant-li el cap del bordó, el el prengué i va seguir-lo, i en un instant se trobà junt a Morvedre, en el regne de València, i quedà tot sol en aquell lloc, perquè el romeu li desaparegué. Aleshores dit Porter restà espantat, i, pensant estar en alguna part del vescomtat de Cabrera, prengué el camí envers el lloc de Morvedre, i, entrant en ell, vegé que venien pa, i, tenint ell gran fam, s’acostà a prendre’n un, i posà mà a la bossa i tragué un ral català boscater, i el donà a la revenedora, que era una vella, per a que el canvies; més la dita dona, veient el ral, li digué que li donés altra moneda, perquè ella no coneixia de quina terra era. Però com en Pere Porter tingués gran fam, havia començat a menjar, i, veient que la dona li tornava el ral, li replicà que era bo, i que ell no en tenia d’altre. La dona, en sentir això, començà a cridar i avalotar de tal manera que s’aplegà molta gent i li digueren:

— Home de bé, el ral que vós doneu és d’una terra que és lluny d’aquesta més de 60 llegües, i ací no prenen tal moneda, sinó castellana, que és de pes i bona, i la catalana és curta i falsificada. Aleshores digué en Pere Porter:

— Mai he vist que no prenguessin la pròpia moneda. I per ventura no estic jo a Catalunya? I aleshores li digueren:

• Penseu ser a Catalunya i sou a València, a la vila de Morvedre.

Recorregut.Al nord punt inicial. Al sud sortida

En al dir estes paraules i oint-les dit Pere Porter, caigué esmorteït i perdé la paraula, estant així alguna hora. I entre tant passava gent i s’aturaven, i entre altres vingué un home natural de Tordera, anomenat Jaume, el qual era vingut en aquell lloc poc havia per alguns negocis, i estava dubtant si el coneixia, per veure que estava tant flac i macilent i trànsit que pareixia que en aquell pum havia d'espirar, i no es podia tenir en peu i pareixia que els ossos li havien de foradar la pell, i esperà a que dit Porter fos retornat, i, parlant amb ell, el conegué després. El dit Jaume pagà el pa a la dona, recobrà el ral català i s’emportà a dit Porter a la posada i li féu donar recapte necessari per a retornar-lo, puix pareixia que estava del tot acabat. Essent, doncs, a la posada, dit Jaume li demanà com i de quina manera estava així tant flac, d’on venia i quants dies havia que era fora de sa casa. I dit Porter respongué que per amor de Déu no li fes dir. Dit Jaume li replicà que per amor de Déu li digués. En Pere Porter li digué aleshores:

Ral de JaumeII del 1300

— Jo estic molt cansat. Demà, si plau a Déu, que serà dia de Sant Bartomeu, que es dia assenyalat, vos ho diré. Dit Jaume li respongué aleshores:

- Sant Bartomeu és ja passat: avui és dia de Sant Daniel, primer de Setembre, i m’ho podeu dir.

Dit Porter, oint això, perdé la paraula, i quan fou retornat el confessaren i procuraren s’aquietés, perquè el confessor digué que així convenia; i dit confessor molt sovint l’anava a veure i el consolava, de manera que dit Porter estigué més d’un mes a cobrar la salut. I un dia en Jaume li digué li fes plaer de dir allò promès i què era allò que li havia esdevingut, que el dia de Sant Bartomeu i el de Sant Daniel eren ja passats. Aleshores dit Porter se senyà i digué:

— Jo, doncs, des de 23 d’Agost, que és vigília de Sant Bartomeu, des de les cinc de la tarda, fins al primer de Setembre, a les tres hores després d'haver dinat, he estat a l’Infern sense menjar, beure ni dormir. Dit Jaume li digué que callés, pensant que se li havia alterat l’enteniment; emperò dit Porter no deixà, punt per punt, de contar-li tot allò que li havia succeït i passat per ell i què havia vist; però com és cosa que oir-la a part que sia faula, per la mateixa raó pensava que estava astorat i que tenia l’enteniment alterat. Però com dit Porter entengués que es burlaven d’ell, i no el creien, deia que tot lo que ell deia era veritat, i Déu Nostre Senyor, i la Verge Maria, i Sant Jaume apòstol, que d’ells era devot, i dit Sant Jaume, en forma de romeu, l’havien tret de l'Infern. Encontinent digué públicament:

Mercat.Mecenas-Guardia

- Encara que jo estic flac i no estic pera posar-me en camí, me’n vull anar i tornar-me’n a ma terra i a ma casa, i, encara que m’hagin venut els béns, jo els recobraré perquè porto clarícia, i mostraré com són estats mal venuts. 

I aquí mateix se n’anà a peu de la millor manera que pogué, que no volgué esperar companyia. Veient dit Jaume i altres que dit Porter se n’era anat i no s’era volgut detenir, per quant ja abans havia escrit a algú de Tordera i Hostalric la vinguda d’aquell, encontinent escrigué més llargament tot allò que li havia passat i com se n’era anat, i escrigueren com s'era alterat de l’enteniment; i dites cartes foren llegides de molts de Tordera i d’Hostalric, els quals abans pensaven que dit Porter no s’hagués desesperat pel camí i llençat a l’estany de Sils, perquè mai n’havien sabut noves des de el dia que se n’anà, i per no ser tornat li havien fet execució dels béns i venuts aquells feia molts dies; i així no creien que deien les lletres, sinó que ho tenien per faula. El dia de Tot Sants del dit any 1608, estant la gent molt descuidada d’ell, entrà dit Porter per la vila d’Hostalric, i quan el veieren entrar per la porta de l’església estigueren tots admirats. Alguns li digueren:

— Bé siau arribat en Porter, i d’on, us demanarem, que ens havien dit que éreu mort. Quant hauria importat que dos mesos ha fóssiu estat ací, que no us haurien venut els béns! Dit Porter respongué que més valia tornar tard que mai i que s’adobaria d’en Pere Porter yg tot, i dinà dit Porter en la vila d’Hostalric. I en havent dinat se n'anà al lloc de Tordera, que es una llegua d’Hostalric, i quan el veieren aquí mateix acudiren tots pera veure’l, i, entre altres, uns pa rents i fill d’un tal Sarrell de Tordera, que Porter l’havia vist a l’Infern, i el fill li digué:

— En Porter, d'on veniu? Diuen que sou estat a l’Infern. Què porteu d’allí de nou? Quin estar hi fa? I dit Porter li respongué:

— Demana-ho a ton pare, que està allí ben governat i ben calent que no té fred. Aleshores tots se posaren a riure, pensant que era boig, de lo qual dit Porter digué:

— Rieu-vos de lo que jo dic: jo vos dono ma paraula de que es veritat. Jo diré i mostraré cosa amb la qual entendreu la veritat del que jo dic i he vist. I sabent dit Porter que li havien venut els béns, digué que dita execució i venda estava mal feta, per quan el deute pera I qual s’havia feta era pagat i l’acta del debitori ja era cancel·lada, i que ell ho mostra ria. I pensant alguns que ell tenia algun escrit, desitjaven veure’l, i el seguiren dient-li que se'l mostrés. Dit Pere Porter digué que el dit Gelmar Bonsoms, notari, que prengué dita acta de cancel·lació, ii havia dit a on era i trobaria dita cancel·lació de l’acta. La gent, quan sentiren anomenar Bonsoms, notari, el qual havien molt bé conegut i sabien que era mort alguns anys abans, digueren que era un innocent; però dit Porter afirmava que era veritat, que li havia dit a l’Infern, a on ell era; i dit Porter començà a anomenar moltes persones que ell havia conegudes i vistes a l’Infern, les quals havia molts anys que eren mortes, i altres que havien finat després que dit Pere Por ter se n'havia anat de Tordera. La gent que oïa tals coses més el judicava per boig. Veient això alguns parents seus, se l’emportaren a sa casa i li digueren i pregaren molt que s’assossegués, el qual responia:

— Penseu que no estic en mon seny i que no dic veritat. Demà, després de dinar, se veurà. Més tots se burlaven de dit Porter. El dia dels morts, a 2 de Novembre de dit any 1608, dit Porter se n’anà a el església i oí missa amb molta devoció, i després, quan veia alguns que tenien parents a l’Infern, els quals ell havia vistos, se posava a plorar; i, demanant-li de què plorava, responia:

—Jo diré alguna cosa que bé es de plorar. Jo he vistos a molts pares, ger mans i amics dels que estan en esta vila i en altres parts, que estan abrasant-se en vives flames a l’Infern, Deien li alguns:

— En Porter, calleu, no digueu aquestes bestieses: mireu que no es ben vist, que us tindran per un innocent i la gent vos acabarà de fer perdre l’enteniment. Dit Porter responia:

— A mi ja sé quem tenen per ignorant i pensen que lo que jo dic són faules inventades per mi: el judici, si plau a Déu, no el perdré, per quant el Diable que m portà a l’Infern, i després tants difunts, quan jo estava a l’Infern, no mel pogueren fer perdre; jo confio que ni la gent de Tordera ni de tot el món mel podran fer perdre; perquè jo sé que dic veritat, i després de dinar se veurà. Quan foren tocades les dotze hores del migdia, en Pere Porter se n’anà a casa del batlle de Tordera i li pregà molt encaridament que, ja que havia feta assistència en l’execució que li havien feta de vendre ls béns, fes plaer d’assistir i veure com trobarien la cancel·lació de l’acta de debitori en virtut del qual l’havien executat, i que ell no devia cosa alguna, ni entenia com li havien fetes malament les despeses i venuts els béns. El batlle li digué que era content, que a on havien d’anar. Dit Porter digué que a Hostalric. Encontinent el batlle, amb alguns que estaven desitjosos de veure el succés. Es posaren a cavall i dit Porter amb ells; i pel camí, quan encontrava algú que fos amic, fill o parent d’alguns que havia vist a l’infern, quí mateix ho deia i tots se posaven a riure.

Hams:  Pere Porter a l'Infern.

1 Don Fernando de Toledo, gran prior de Castella en l’orde de Sant Joan En tal cas el fet degué tenir lloc en els anys del 1l57el al 1158 o, durant els quals fou Virrei de Catalunya.