Francesc Moner.

La Nit. La Noche Francesc Moner . 7è lliurament.

XX

Raó

 

Llavors Ira va entrar a la seva cambra, i jo vaig pujar uns quants graons més fins que vaig arribar al capdamunt de l’escala; la llum era tan minsa que no podia veure on dreçar les meves passes. Estant així, insegur, vaig veure venir pels corredors una dona de miraculoses maneres, molt superior a tots aquells que havia vist a l’escala, i tenia els ulls tan clars com dues grans estrelles; i com era més apersonada que qualsevol altra dona les seves faccions de proporció igual, no desmereixien en res la seva corpulent bellesa. Damunt d’uns cabells llargs i rossos duia una corona d’or salpebrada de moltes pedres que relluïen al punt de no poder-les mirar. No li vaig veure cap vestimenta, llevat que era coberta d’un núvol molt blanc i, així que la vaig tenir a prop em digué aquestes paraules:

“Parent: convé que em coneguis. Sóc Raó que  vas treure de polleguera; l’ofici de la qual és aconsellar i donar avisos als del meu llinatge; i perquè la teva ignorància és gran i la necessitat major, vull certificar-te d’allò que has vist i veuràs més endavant. Si ho encabeixes al cor t’ajudarà.

Aquesta casa i fortalesa es diu Vida Humana; la caminada veritable se’n diu mèrit i la foraviada culpa: I perquè sembli que aquests mots són meus vull enfilar-hi un ordre, començant per Habitud, que té l’entrada de l’escala.

És sabut que la primera cosa extrínseca que al jovent  inclina i avesa a obrar bé o malament és l’ Habitud de la gent amb qui garlen; la qual cosa convida i farceix els cors tendres a la faiçó. com per experiència es veu quan els jovenets es plauen de les arts, i estan disposats a viure-les; per’xò alguns desitgen avesar-se a la guerra i, altres a les festes i femellejar, així com gaudir del tantsemenfotisme; cadascú per la banda de l’ús de la seva terra, ciutat o companyia. Quan se’n reia l’Habitud és perquè amb el seu afalac des de la infantesa és desitjada; formosa t’ha semblat, així n’és de detestable. D’això va amb els pits nuus, com l’has vista, cria llet dolça però no profitosa, la seva invenció i lletra manifestava gran part del seu ésser, si l’has llegit és perquè apropiadament hi porta la seva invenció. I bé ho resa la lletra, la doctrina dels savis es pot comparar al sol; i aquell que n’està mancat és enllumenat per lluernes que només lluen de nit. És tinguda l’Habitud per llei perquè aquells que la desmenteixen en són subjugats, tinguts per poc i els seus errors excusats pel judici del poble ras, i sols lloats pocs cops.

Ho vols veure? Mira a Grècia i Alemanya com se’n riuen dels estrangers que refusen menjar i altres desgavells de la golafreria que sí ells practiquen. I a Itàlia menystenen la gent ferma i veritable; la titllen d’engany i d’indústria i tenen per refrany: qui no fa trufa no porta plomall; a Espanya hem vist que si algú no motejava era tingut per neci, fent al contrari, de la virtut vici.

Per’xò són molt de lloar els prínceps que malbaraten aquests Hàbits, dits més pròpiament avusos; i també a les ciutats els pares regidors quan corregeixen algunes tiranies sense cap profit, igual com de tantes se’n poden trobar a Catalunya.

Així per tot això és ella, l’Habitud, símbol d’aquesta casa; i aquells que s’hi escauen passar, abans de l’experiència, troben aquesta donzella qui els convida a pujar amunt dels marxapeus, la vida dels quals si és vana, pigra i perillosa no és perquè no pogués ser honesta, profitosa i com seria si el meu consell fos cregut.

XXI

Raó 2

 

Després has entrat per l’escala, aquella que ella t’ha dit i on has trobat onze personatges, existint cadascun de la seva cambra: llurs noms ja els saps. Estant a l’escala són al lloc que els correspon, car cap pot pujar-hi sense resistir o seguir-los. I perquè ho entenguis l’escala és la fam sensitiva on estan situats els onze personatges, onze disposicions, potències o passions de l’ànima.

 

Aquestes són partides en dues parts: sis al concupiscible i cinc a l’irascible. De les sis n’hi ha tres sobre el bé convenible, les quals són l’Amor, el Desig, el Delit. Tres s’arranen del mal esquivador: l’Odi contra l’Amor, l’Avorriment contra el Desig, Tristor contra el Delit. Les altres cinc rauen a l’irascible.

Aquestes mouen l’home cap al bé o el mal, gran i costós i n’hi ha dues properes al bé per venir, les quals són Esperança i Desesperació. Les altres dues tendeixen al mal venidor, també; són Temor i Frèndol. La cinquena i darrera és la Ira abocada al mal present.

Del bé present no hi ha disposició a l’irascible, perquè allò que és abastat no és considerat ni gran ni feixuc; per’xò està reduït i tancat al Delit, que és una passió absoluta del concupiscible.  La natura ja en va proveir a qualsevol animal, dels vegetals cap amunt. Puix fou necessari que tinguessin unes disposicions inclinades al bé convenible, i altres, per tal que esquivessin el mal.

D’aquí totes aquestes onze passions considerades simplement no són ni bones ni dolentes, sinó al moment que la voluntat en fa encalç les escull, o s’hi determina als actes. I per’xò el mèrit i la culpa rauen en ella, perquè dites disposicions prou inclinen la gent però no poden forçar-la, per la noblesa del lliure albir; el regne de l’ànima, de la qual jo estic donada com a consellera a fi que ningú pugui dir que no pot resistir el mal, o abastar el bé.

Així perquè vegis clar l’ofici d’aquests personatges, passions de l’ànima, vull específicament parlar de cadascuna, per tal que entenguis que aquí se t’han presentat de la manera que rauen en tu; com a la majoria dels humans, elles en són vencedores i vosaltres vençuts. Per’xò les has vistes tal qual, però si m’haguessis cregut les hauries vist i conegut diferentment, ni males ni bones ans del tot necessàries.

XXII

La Raó 3 i d’Amor

 

L’Amor té el primer lloc a l’escala perquè és la primera passió i la més principal. La primera perquè en ser presentat el bé l’afany, segueix de seguida l’Amor, el qual creix per les seves causes fent-se intens, o bé minva tant fins a desfer-se. És principal perquè la resta dels estadants de l’escala li tenen respecte, puix qui mal vol a l’enemic és per respecte de l’Amor que es té, i qui tem el perill tem perquè estima la seva conservació, i qui s’esforça també a si mateix. Qui té esperança espera, perquè estima; i també el desesperat que es mata estima, perquè l’afany intel·lectiu o sensitiu no pot voler una cosa que no sigui, o bé existent, o aparent; per tant no és possible abastar per altre mitjà tret per l’amor, de forma que aquest estima la mort puix la vol i jutja per un bé, en comparació del mal que ja viu a la vida. Així que Amor és una cadena que lliga totes nostres operacions i és molt necessari i essencial. Amor  és també molt fort i furiós, especialment d’un home vers una dona. En aquest cas, a vegades, és de tal condició que qui al principi no s’arma amb mi contra ell, després li fa homenatge, ofenent-me.

La voluntat el corona com a rei, tal com tu l’has vist. Les tres punxes de la seva adarga signifiquen tres actes que tenen aquest amor: el primer és una complaença per l’afany apetible, un nus estreny ja de qui no s’aparta; el segon és un desacord i oblit de si mateix que pren a qui no el fuig; el tercer és transportació de si mateix a la cosa estimada, i això lliga als qui bé no ho resisteixen. Dels seus vestits i pitet, crec que és prou entenedora la propietat de les lletres, parla clar dient que totes les seves armes són perquè no em doni les paries que em deu per llei divina i natural. Donat que jo estic feta a semblança de déu, no només Amor, fins i tot la Voluntat, que és més noble, m’ha d’obeir. Però tots estan tan encegats , amics i superbs que es rebel·len i se’m resisteixen; un amb el mantell de l’altre, perquè, si no anessin plegats, no costaria gens vènce’ls.

 Enemic meu es diu, jo per tal el tinc; ni sé de qui és amic, si és ben mirat que mai fa sinó mal; jo que no solo meravellar-me, em meravello de la gent que el segueix, i més d’aquells que l’han provat perquè és homenet de l’ànima, boig, foraviat, presumptuós i altiu, de mal patir; sempre el segueixen desastres i mai se’l castiga; que si jo t’expliqués quants han perdut fent-li encalç, prou te’n meravellaries, com jo.

Després allò que reparteix als seus és dolor en tots els estats, vida de moltes atencions, tristor, penediment, perillosa i de poc remei; el bé de la qual és enganyós, breu i un plaer va, pena desabrida cruel que on sigui s’allarga. I al capdavall aquest enemic enutja tots els de l’escala que has vist per estar tots dos sols amb el Delit però no pot llevat que els del mig o darrere no es posin a riu revoltat; de manera que guai qui ho pateix! Mes no creguis que amb tota la força i traça els homes puguin com ja està dit. És cert que qui entra el deixa tard i no el pot treure sense força, fins que la gràcia de déu el llevi del tot. El veritable remei és defensar la barrera per on entra el fals tan mansoi i dòcil, amb el seu gest plaent i alegre. Així se salva el perill i es guanya una victòria segura; perquè, si s’esmuny al cor, i pot engrapar al seu favor la seva bandera es barallen diable i món i la gent no em vol deixar l’avantguarda; on precisament sóc més de profit em ressaguen. Quan arribo els trobo vençuts afeccionats al seu enemic, oblidats de déu i d’ells; amb el cap buit, sords als consells, plens d’idolatria: de manera que jo que els sóc amiga propera he de fer-los de testimoni de les seves culpes i donar-los guerra secreta.

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.

Vegeu Moner 8è lliurament. Aquí.

 Francesc Moner.

La Nit. La Noche Francesc Moner . 6è lliurament

XVIII

Frèndol

 

Llavors em va venir el so d’una altra porta obrint-se, més amunt i, quan anava a deixar el Temor, amb l’atxa encesa, ell em va garfir el braç però jo li vaig dar una forta estrebada, cosa que el va fer caure als meus peus, i li vaig passar pel cim.

Ara del costat esquerre havia sortit un nou personatge d’aquesta aparença: Tenia el gest formós en gran manera, l’edat em va semblar com la de l’Amor; vaig veure’l en camisa, descalç, el cap airejat llevat de molts cabells i llisos; als peus unes sabatilles, a la mà una espasa nua daurada i a l’esquerra una darga amb un llorer pintat i lletres que deien:

Qualsevol mal jutjo menor

d’aquell que no me’l deixa vèncer

llevat que no fos vergonyant.

Llegides les lletres, gaudia en mirar-lo perquè la gosadia sol sempre complaure. Li vaig demanar qui era: Ell respongué: “A mi em diuen Frèndol” Llavors li vaig dir: “Resulta cert i gran raó que el cor gentil es mostri tan bé com sembla ser. Tu ets honrat, tothom t’alaba, els que afavoreixes i els que menysprees t’estimen tot ple. Les teves gestes la fama les estima per imprudents que siguin però jo, per la meva dissort, no puc pas lloar-te perquè, allà on, guarnit amb les teves armes se sol passar davant, jo he quedat enrere i tan enrere que mai et faré profit; i donat que a mi em vas deixar mai no em vals per res ni crec que puguis, doncs per molt que presumeixis, contrastant en mi la fortuna perds els teus drets i ella hi pot més.”

Va replicar-me: “Oh, poruc altiu! Com d’errat et queixes, i com per un cop ni dos que m’has provat em maleeixes! Guarda-te’n que l’esforç no només consisteix en escometre i fer patir, ans rau molt més en el propi sofriment comportar. Qui  per mi es vol esperonar ha de ser ferm; no pas com alguns xicotots que es venten pedrades i, si algun cop són ferits, mai més no en gosen llençar. Tota una vida  cal el meu agombol en aquells que per mi volen ser flanquejats, i amb el segell de les meves mans, sí, i en surten moltes en blanc; a qui sap patir no li falta joiell. Els meus profits primer es compren amb sobtats penediments, mil empenys adolorits, dubtes i sospites, proves que proven l’ànim, però aquell que no defalleix al capdavall en gaudeix tot ple. I si et manca et certifico que jo no li’n trec pas.

Allò que has dit que la fortuna em lleva en tu el dret no és cert, no pas el Temor amb qui has parlat que ella no pot fer-ho. Abans la meva presumpció és deguda, perquè mil cops jo l’he vençut en destret, i per’xò és la meva divisa el llorer. Així que el Temor s’acomiada torno a la teva empresa; que, malgrat diguis que no em necessitaràs, jo vull ajudar-te, no siguis pusil·lànime en el voler, perquè no hi ha res que em pesi tant.”

XIX

Ira

 

Dits aquests mots va entrar per la porta on havia sortit; jo vaig seguir més endavant pujant pels graons fins tornar a sentir una altra porta obrir-se i veure sortir un altre personatge d’aquesta guisa: Una vella barbada, amb casquet com les de Navarra; tapada d’un caputxó de llana de forma estranya i duia al damunt un mantell de roba negra, curt, tot tancat; aguantava un tauler de dos batents amb ribets de fusta al voltant i dins dels quals unes lletres que hi deien:

Si entre el mal i el sentiment

ben res no s’hi pot acordar

no cal pas fer-m’ho ensenyar.

Sense esperar que li preguntés qui era, a tall de baladrera digué: “A mi em diuen Ira. Sóc molt poderosa i en seria més si la meva vida fos llarga. Molts cops t’he provat, però malauradament no m’has obeït: copso que ets insensible puix tants mals presents no et deixen senyal; donat que no pots venjar-te de qui te’ls procura, venja’t de tu mateix, per haver estimat tant forassenyadament; i si vols saber, com escolta.”

Aleshores em va narrar ultratges i crueses que m’havia fet aquella de qui he estat; no vaig poder aturar les llàgrimes i un mal tan punxent m’agullonava al punt que em vaig posar de genolls i li vaig dir: “Per déu, senyora, prou. Us suplico que la memòria no em manifesteu coses que no puc sofrir, fins aquí allò  que m’heu explicat, bé prou que no se m’oblida! Si en voleu veure senyals prometo que en donaré prest, i tal serà com conforme la causa; coneixereu que no he estat insensible perquè tot plegat em darà testimoni viu del present i el passat.”

En això em va donar la mà; jo vaig voler-me alçar i vaig ensopegar de manera que em va caure l’atxa a terra i s’esbardellà tota: Vaig voler aplegar-la però només vaig poder-ne recollir  un bocí, tan xic que en prou feines il·luminava.

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.

Vegeu Moner 7è lliurament. Aquí.

Francesc Moner

La Nit. La Noche Francesc Moner . 5è lliurament

 

XIV

Tristesa

I llavors pugí els graons, i no en vaig fer sis que per la banda esquerra varen obrir una altra porta i en sortí una dona de cap a peus vestida de dol; n’arrossegava dues vares i, amb tot, descobria l’esguard i a la mà dreta un penó negre dins del qual unes lletres blaves resaven:

A redós de la meva ensenya

qui és lliure serveix forçat

i qui està captiu de bon grat.

Llavors em digué: “No em coneixes, company? Amic solies dir-me. Com em vols ara?” Vaig adonar-me que era Tristesa, segons em parlava i anava vestida. Li vaig respondre això: “Oh llei de la meva vida morta, qui dubta que et conec? Desconeixeré a qui mai em deixa? I ara, demanes com et vull? Ja et dic jo que mal, puix com no et puc defugir és forçat que enganyi la meva condició per aplacar la teva i atorgo que t’he ben estimat, mes no pas per tu sinó per qui et va posar amb tu. D’això no t’injuriïs, t’ho suplico, puix si bé et desestimo no et faig lleig; tot i saber-me’n greu de tu em plau, i me’n dolc tant perquè no ho faig menys que si pogués enriolar-me més de mi mateix me’n ja em venjaria en refusar estar-ne joiós; de totes totes sóc teu i ho seré constant, d’això te’n pots ben lloar.”

Per resposta em donà el penó que duia dient-me: “Té, donat que al dolor ets fidel, seràs alferes meu.” Quan jo el vaig agafar ella entrà d’on havia sortit.

XV

Esperança

 

Encontinent vaig pujar més amunt i s’obrí una altra porta, a banda dreta, d’on vaig veure el següent personatge: Una joveneta d’un gest que, per ser formosa, no li faltava res; duia un brial de xamellot de seda blanc; un vestit de vellut lleoní i una mantellina damunt de roba verda molt fina, folrada de ras del mateix color; atapeït de casos d’or, d’aquests d’ensenyar a escriure a la canalla i unes lletres al voltant que deien:

De tot, si se’m permet,

compleix l’abecedari

sens trobar punt contrari.

Jo el vaig escrutar bé, per trobar-hi la intenció, que per ser-vos franc Vostra Senyoria, no veia ni entenia. Vaig voler-li demanar qui era per entrar en el secret, però em va estroncar com va obrar seguidament: entre ella i jo es va parar una taula campestre molt ampla i posar-hi damunt un cobretaula, sense poder veure qui ho manegava. Jo em meravellava i ella se’n reia; aleshores va treure, no sé pas d’on, unes baules i les posà damunt la taula amb tot els seus complements i començà a desarrugar-les tant acuradament com mai no he tornat a veure; i jo esperava acabés de feinejar però no hi havia manera.

Així que vaig demanar-li qui era i em va respondre: “A mi em diuen Esperança; sóc bastó d’atribolats donat que fins en morir no renego dels amics. Sóc recer dels bons  i si per mi fóra la mort seria més sobtada. Mira la subtilesa que faig però sàpigues que cal la taula i el cobretaula, altrament em tinc per destralera.”

Jo li vaig etzibar: “És contraproduent que males persones tinguin bon gest i paraules meloses; perquè així enganyen més subtilment i una bona prova d’algú que se n’adona tard, la trobaries en mi.

Bastó d’atribolats, et dius prometent que els tens drets, però mentint els hi provoques un trenc al cap. Em vares deixar en perill, i et vanaglories d’acompanyar els teus amics; te’n titlles de ser-los un bon recer. Mai he vist cap roí queixar-se de tu; no sé pas qui els arrecera, però veig que el món els dóna i tu els acompanyes i infinitud d’éssers bons es queixen per desemparats.

Dius que atures la mort, si a algun ha estat així no m’ho diguis a mi al qui fa mil anys vas deixar, i si mai me la vares deturar s’allargà el morir perquè vivint morís de la mort forassenyada que moro. Fals és tot el teu, la teva subtilesa enganyosa, especialment als homes joves que han vist poques coses, perquè els dones a entendre falsament que toques allà on no arribes i arribes allà on no toques.

 

Quan  dius que et calen la taula i el cobretaula, no ho entenc; digues-m’ho si vols amb qui l’has parada, que no m’ha estat possible veure qui era, per molt que ho il·luminés tot la teia.” La resposta que em va dar fou una sola raó que em va dir: “Poc ho sabràs per mi, puix no és el meu ofici” I dit això em va mirar el rostre, amb un rebuf tan gran que, si no hi estigués avesat a tants d’altres, li hauria engaltat alguna torna. Jo li vaig posar els ulls ferms i ella els abaixa; llavors sense més ni més entrà a la seva cambra amb tot l’embalum llevat de la taula i el cobretaula que allí restaren.

XVI

Desesperació

Després d’això vaig pujar un xic més i vaig sentir ara obrir-se una porta a l’esquerra i vaig veure’n sortir un personatge així: Era de gest tristot quan l’Esperança l’havia tingut alegroi; de la tercera edat els dies, barba una mica crescuda i cabells molt llargs. Vestia una armilla de vellut negre amb un abric endolat arrossegant-lo per terra ben bé un pam, barret també tot negre. No li vaig veure intenció brodada ni enxapada sinó que es va treure un paper del pit i me’l va donar tancat: jo el vaig desdoblegar i obrir. A dins hi havia pintada una nau al mar amb gran tempesta i l’arbre trencat i les veles esquinçades; i directe per estavellar-se contra una penya tallant altíssima, sense remei i, encara, per més dissort, un gran foc cremant la popa d’on venia el vent, amb flames molt esteses i un fum enfosquint l’aire amb espurnes voleiant cap al cel. Es veia una pintura ben executada; mirant-la vaig oblidar-ne les lletres fins que ell m’ho indicà i vaig llegir-hi:

Què farà aquell que hi sigui dins?

 

Vaig preguntar qui era. Em respongué: “Desesperació em dic. Què et sembla la nau? No m’ho dius?” Vaig respondre-li: “Dic que és una làmina molt ben pintada, malgrat l’espai constret tots els elements s’hi descriuen desafiant-la: l’aigua la bressola, el vent la trenca, el foc la crema, la terra on s’afua no l’acull: Què farà aquell que hi sigui dins? No sap nedar, no pot salvar-se per la bravesa de la mar ni ningú en podrà sortir cap a terra; el vent no afluixa, doncs, com escaparà del foc, d’entre tants tipus de morts que la sotgen? No hi ha menor mal que escollir, ni seguint consell.” Llavors em va dir: “Doncs digues, per què fingeixes esperances vanes estant-hi tot sol tu a dintre? Qui sinó tu tens tants contraris? Jo sé que els teus mals t’afalaguen i el teu cor es manté d’enamorada supèrbia; i encara penses que les teves llàgrimes i sospirs han de ser pagats. Oh, quan foraviat estàs si creus en l’Esperança, després d’haver tant enredat! Mira com està dreta la terra que desitjaves; llença’t al mar, als peixos i mor abans de topar amb la terra; és minsa per on corres, no hi deixes fruir la carn, puix no pots treure-li’n els ossos.”

Llavors em va donar el paper i em va dir que no el perdés; jo vaig voler justificar-me d’allò que em culpava, com suposi Vostra Senyoria que de raó pogués! Però allò que m’aconsellava era la mateixa cosa que tenia a la voluntat i d’això me’n vaig enriolar, malgrat quedar-me mut, i amb goig d’estar-ne.

XVII

Temor

 

En aquest punt entrà per on havia sortit i jo hi vaig passar de llarg, més amunt, fins sentir obrir-se una altra porta, ara a la dreta; i vaig veure sortir-ne un altre personatge així: Tenia el gest descolorit i afaitat, l’edat antiga; era tan petit que semblava un nan; duia una armilla de ras terròs, calces negres, sabates amb polaines i una capa de vellut morat curta, senzilla tirant al costat dret on també hi havia brodada una mort amb unes lletres que deien:

Tot i gran que està per venir

abans de patir-la

per força cal témer-la.

Li vaig preguntar qui era: “Sóc el Temor, el més servit i difamat d’aquesta escala perquè els homes del món enlletgeixen totes les meves obres sense comptar per res amb els meus profits. Però com vulgui que sia jo poso llei a aquells que obeeixen i, si alguns la maleeixen en públic, i d’ella se’n diuen exempts, guardant-la en secret,i em brinden mil submissions. Jo bé prou et conec i sé que m’has cregut en pla de coses i també tantes altres n’has refusat; la culpa et fa pena, si de tot no m’enganyo fes un bé: tem a temps el mal”.

Llavors li vaig respondre: “Destorb de bon remei, mai la teva llei em forçà res que no convingués; però de grat t’he servit i me n’has pagat malament. De pocs profits te’n faig cabal perquè no els he vist mai; mai de tu he dit mal i no vull que m’ho agraeixis, puix no ho deixo pas per tu sinó per no ofendre a qui més he defensat; tampoc no et vantis de submissions meves que no te les he dat pas, ni donaré mentre pugui. I quan dius que temi el mal no vull pas témer-lo, ni em cal perquè; dels mals que persisteixen no hi ha temor ni pot haver-lo llevat dels de l’esdevenidor que encara no es manifesten, segons tu mateix confirmes en la teva invenció i lletra.

Jo prou tinc tots els mals damunt, perquè el fil de la meva vida trista no pot aprimar-se més sense trencar-se, i si ho fa serà sense remei. Ja no temo la mort ans friso per ella i si t’hi fixes bé mira com triga, no cerquis doncs millor prova. Si tu tens el morir pel major mal i a mi m’és bé i d’altres molts mals pateixo, com vols que temi? Poder-los patir em cal, o llevar-me la vida amb les mans, puix se’m fa el major dany que se m’allargui morir”.

 

 

 

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.

Vegeu Moner 6è lliurament. Aquí.

 

 

Francesc Moner

La Nit. La Noche Francesc Moner. 4art lliurament.

 

XI

Desig

Encara sentia dir-li aquest mots quan una altra porta al costat dret amb gran pressa vaig sentir obrir-se a la mateixa escala, més amunt d’on érem, i vaig veure que l’Odi s’hi girà, pel soroll i, després es féu ençà d’on havia sortit, fent-me lloc, i vaig poder pujar els graons. Em vaig trobar davant d’un altre personatge amb nova gesticulació i guarnit de la següent manera; l’edat era de patge, el rostre femenívol i bulliciós esguard; els cabells concertats; vestia una roba solta de Damasc carmesina, de puntades subtils, una armilla de ras xapat d’unes ales amb lletres al voltant que resaven:

Aquells que vulguin volar

que s’armin bé del cor

que les ales aquí estan.

Preguntat qui era, va respondre: “Sóc Desig fill de l’Amor que has sentit; prou et conec, no sé si tu em coneixes.” Vostra Senyoria m’ha de creure si li dic que en haver-se presentat em prengué tal dolor que vaig perdre la parla i el cor em donava sotragades de pressa, com quan el seu pare l’empenyia. I en això em va prendre tot jo un penediment d’haver escoltat l’Odi, que vaig estar entotsolat força estona, fantasiejant coses que ara deixo escrites; perquè ni semblen bé a l’església les justes. Mes com així succeí jo em vaig servar del mal, i amb el major empeny que vaig haver li vaig dir: “Negres ales són les teves, fill del cruel pare si a tots es bolca com a mi, perquè pensant eixir vaig voler pujar i he caigut tant que massa em dol i sempre m’ha de doldre; servint al teu pare no vaig poder apartar-me de tu, i ben car m’ha costat; perquè qui va amb tu la teva feresa li desarma el magí i dóna presumpció, i esquiva aquell del qui se n’hauria d’apiadar.”

Ell em va respondre: “Gran engany reps, en voler culpar-me, perquè tothom que estima furiosament m’estima i si sóc perillós ja tenen com posar-hi remei, que la temença els refrena. Altrament molt pocs cops em llenço on ell no firma i, si a alguns els escau tots no s’equivoquen; a més si a tu no t’he dat profit penja-ho al qui sí escau: No saps la dita que on un no vol dos no es barallen? Les teves bregues les endreça ja; agraeix el favor del seu servei; fart el tens esperant li donis els compliments deguts; si tu te’n recordes d’ells, com jo els he mirat, no et canviaries sinó per qui n’hagués fruit i és cert que la seva virtut no li escau ofensa. Així que no maleeixis les meves ales, que si vas caure ella et va tombar i, potser tal vegada vulgui alçar-te. Aquestes paraules em varen partir les entranyes, en sentir-li dir que la meva tristor podia mudar-se.”

 

XII

Avorriment

Llavors amb sobrada malícia no vaig voler escoltar-lo més sinó que vaig passar per davant seu, al temps que sentia obrir-se una altra porta, i vaig veure sortir-ne un altre personatge de tal gest i guarniment: tenia la vista fantàsticament alterada, els cabells mal tallats, l’edat semblant a la de Desig; duia la roba com la d’Odi, llevat que era de dos negres, un més grosser que l’altre; amb una armilla de vellut brodat d’unes violes vermellenques i unes lletres que deien:

El mal que bé es demostra,

un cop s’ha provat

s’avorreix forçosament.

Li vaig preguntar qui era i em respongué: “A mi em diuen Avorriment, fill d’Odi amb qui has parlat; em meravello que siguis tan lleuger; ahir t’escarmentares i ja hi tornes a ser; Amor et cremà amb falses promeses; el seu fill Desig et va foraviar, i obres les orelles a les seves mentides? Refusa qui et refusa, avorreix qui et maltracta i, si et donen a entendre que no pots queixar-te’n, només de qui has servit abandona la contesa, no els acomiadis tu perquè siguin més allò que et fan, que no pas jo. Tampoc vull que m’estimis per valer més, no només perquè et sóc la salut plena: no refusis tenir en poc qui no hagi mirat quant mereixes, i aquests afalacs que tant t’ensabona Desig a d’altres els ha repartit la natura, ni tots ells junts s’han de comprar tant cars com et costen abastar-los. Després, qui sap el secret? No facis tan gran cas, sota aquest esmalt pot haver-hi la suslera i encara te’n dic més: qui fa burla de l’amic que mor no ha de tenir gaire cosa bona.”

 

XIII

Delit

Això, Egrègia Senyora, no vaig poder-li-ho aguantar, perquè va tocar amb la mentida la part més certa de la meva essència. I aleshores li vaig dir: “Que et cregui és raonable però no del tot perquè prou m’ha ultratjat desvariant-me’n de la que em dius: jo confesso virtut, sapiència i bellesa i no per’xò ja excusa amb cap raó que no pugui queixar-me d’ella. No em prediquis més que m’avorreixes tant que no em voldria veure perquè no la pogués jamai veure. Si el Desig en quelcom em burxa deixa-me’l patir, en pena de la culpa que tinc vers el teu pare, de no haver-lo seguit a temps; que no és bé tan malaguanyat com jo frueixi dels seus remeis ni dels teus; ans mori aquesta vida amb un debat mai aclarit.”

Mentre deia aquestes paraules vaig sentir obrir-se una altra porta i unes passes acurades: no podia mirar qui era, per la volta que tombava l’escala, però amb el desig normal de veure cosa nova em va fer que passés de l’Amor a l’Avorriment: i tostemps amb l’atxa a la mà vaig pujar els graons fins veure a qui havia sortit de la porta d’aquella manera. Tenia el gest alegre i formós, l’edat com de l’Amor, tots els empolainaments francesos; una armilla de ras groc; les mànigues justes i una roba d’estador de vellut blau luxós; una de les mànigues era dividida i brossada damunt d’uns hàbits ben acabats i lletres que deien:

Allò que es remou aquí

tot es fa per mi.

Certifico a vostra Senyoria haver-me escaigut tan bé que, pensant no estigués relacionat amb els seus precedents vistos abans, va fer-me’n estar de demanar-li qui era, tan sols li vaig mirar el rostre. Ell sí, després em va dir que els coneguts l’anomenaven Delit. Llavors li vaig dir: “La poca prèdica fa reviure el millor subjecte, d’això en veure’t vaig prendre’t per molt; sempre et vares tancar rere tantes portes endins que no et conec, llevat del nom; què em vols? Si quan et volia em vares refusar ara que no et vull em deixes.” I sense dir-li res més el vaig voler deixar plantat però no va caldre, ell ja s’havia tombat d’esquenes i va tornar a entrar per la porta on havia sortit i la tancà prestament.

 

Hams: Francesc Moner; Literatura Catalana segle XV;  Literatura Catalana en castellà; Obres catalanes Moner; Joan II.

Vegeu Moner 5è lliurament. Aquí